JUAN ANTONIO GINER (1947) és president i fundador de l’Innovation Media Consulting Group. Viu als Estats Units i, en 34 anys, la seva empresa ha treballat en 65 països: els més recents, Corea del Sud, Sud-àfrica, Geòrgia, Kènia, Nigèria, Cuba, l’Índia i Dubai. El seu últim projecte ha sigut la integració de redaccions de l’ American Lawyer i del New York Law Journal, la seu central del qual és a l’antic Bankers Club de Wall Street.

Vivim temps de transformació accelerada. En què diria que han canviat els diaris, en aquests sis anys?

S’han transformat o, més ben dit, s’haurien de transformar en mitjans postnoticiosos: explicatius, analítics, prospectius i prescriptius.

De tant en tant, algun guru s’aventura a pronosticar la data en què s’imprimirà l’últim diari imprès. ¿Veu possible que arribi efectivament el dia de la mort del paper?

És un debat absurd. El paper existirà sempre, el que canviarà serà el seu contingut. Els diaris impresos només de notícies és evident que ja no tenen sentit. La gran qüestió és i serà quin ha de ser “el paper del paper”. La competència dels mitjans impresos, i també dels digitals, no són els altres mitjans sinó la manca de temps. Per això els mitjans o edicions de cap de setmana seran cada cop més importants i rendibles.

El contingut és el rei, acostumem a dir els de l’ofici, però costa molt posar-lo en valor en un sistema mediàtic que afavoreix la compartició social dels continguts i, al capdavall, els periodistes escrivim per ser llegits. Per no parlar de l’agregació, que fa que una exclusiva ho sigui realment durant molt pocs minuts, fins que és reproduïda arreu. Com es poden protegir les capçaleres d’aquests efectes?

Fent periodisme caviar. Apostant per la qualitat versus la quantitat. Primant el perquè sobre el què. Publicant històries en profunditat de llarg recorregut versus notícies d’actualitat efímera i irrellevant. Mitjançant, en definitiva, el periodisme pur i dur, amb històries que inquietin, emocionin i facin pensar.

Molts joves s’acosten a l’ofici des del pessimisme, quan veuen que la precarietat afecta molts mitjans. Què els recomanaria als periodistes de 25 anys?

Que tinguessin el cap ben moblat: es va a la universitat a aprendre a pensar, llegir i escriure, no per ensinistrar-se en tecnologies canviants i purament instrumentals, que són mitjans, no pas finalitats.

I als de 50, que veuen com el seu entorn muta radicalment i sovint es prescindeix d’ells?

Els diria que la seva cultura periodística és avui més necessària que mai i que, tant la premsa impresa com la digital, no hi són per fer breaking news, sinó breaking views. És a dir, fer anàlisi, refinar informació, afegir valor, contextualitzar-ho tot amb els nous periodismes estratègics de pressió, antelació i prospecció. I tant als de 25 com als de 50 els diria una cosa: que recordin que no pot haver-hi societats lliures sense periodisme ni periodistes. I que, com deia Albert Camus, “el periodisme és la professió més bella del món”.

Moltes edicions digitals s’assemblen les unes a les altres i aposten pel ‘clickbait’ o esquer de clic. Veu la pràctica saludable? ¿Inevitable? ¿Perniciosa?

Això és, senzillament, porqueria. Entreteniment de baixa estofa. Sensacionalisme barat. Ferralla periodística. Això és el que van fer sempre els diaris grocs i això fan avui fins i tot mitjans suposadament respectables que compren trànsit web al preu que sigui i que normalment aquest preu és el de perdre la seva credibilitat, defraudar les seves audiències i insultar la intel·ligència de lectors i anunciants.

Abans ha defensat el periodisme caviar: ¿es poden servir en una mateixa barra caviar i croquetes?

Sí, però si les croquetes les cuinen Ferran Adrià o Juan María Arzak. Es pot fer periodisme de soft news digne i respectable, sempre que es faci amb el mateix rigor que el periodisme de hard news. Però és indubtable que els lectors no pagaran el mateix pel caviar que pel ranxo repulsiu i insípid del retallar-i-copiar.

Entre els diaris que ha estudiat i els que ha ajudat a impulsar o rellançar, coneix capçaleres i exemples periodístics de tot el món. Quins models li semblen interessants i per què?

M’agrada la passió periodística i la creativitat comercial del Monocle de Tyler Brûlé, el columnisme intel·ligent i contra corrent de Paul Johnson a The Spectator, el periodisme visual de National Geographic, la transició digital que va fer Justin Smith a The Atlantic o el periodisme en temps real de Bloomberg News.

Més.

Els bureau chiefs de l’Associated Press, les noves narratives multimèdia de Javier Zarracina a Vox.com i de Chiqui Esteban al Washington Post, el reporterisme totterreny del New Yorker de David Remnick, el periodisme rabiosament independent de l’ Expresso de Francisco Pinto Balsemão, el savoir faire de Le 1 Hebdo d’Eric Fottorino, les síntesis del The Week britànic, les provocacions de Serge July al Libération, la conya marinera de Private Eye o el nou MagPaper de Capital.

I després diem que el periodisme està en crisi. Perdoni la provocació: més!

El sorprenent diari 'I', que vam fer amb Innovation a Portugal, el periodisme caviar de The Economist, el geni revistaire de Thomaz Souto Corrêa al Brasil o Juan Caño a España, tots els grans il·lustradors espanyols i llatinoamericans, la fúria periodística inesgotable de Jordi Basté a RAC1, el magisteri de figures llegendàries com Roberto Civita a Veja, Barry Sussman al Watergate, Sir Harry Evans al Sunday Times, Hubert Beuve-Méry a Le Monde o el periodisme de “ 10 minutos antes y 10 minutos después ” de Josep Pla.

Queda clar. Parlem ara de la propietat dels mitjans. Quina fórmula li sembla més adequada? Hi ha un debat obert sobre si una empresa clàssica és realment el més efectiu. ¿Haurien de ser els periodistes també propietaris? ¿El públic?

Els propietaris dels mitjans són els lectors, oients o espectadors. Sense ells no hi ha periodisme que valgui ni marques que es puguin consolidar. No conec cap constructor o banquer que seria bon editor de diaris. Al darrere de tot gran mitjà hi ha sempre un gran periodisme i una gran i fidel audiència.

I pel que fa als periodistes?

No veig els periodistes com a propietaris dels seus mitjans, però sí que veig que, en una època de molts “nàufrags del paper”, alguns llançaran els seus propis mitjans. Però dubto que per ser periodistes siguin els seus millors gestors. Qui sigui sabater, que faci sabates. Molts dels problemes de la indústria periodística provenen, això sí, d’executius amb molt poca experiència en aquest negoci. I segueixo creient en l’absoluta separació d’església i estat -és a dir, redacció i administració-, tot i que també crec que, respectant l’autonomia editorial, és imprescindible una comunicació més fluida entre periodistes i gerents.

Què opina de la crisi editorial d’‘El País’? Ha fet una aposta molt forta per derrocar Pedro Sánchez que li està passant factura en forma de baixes de subscripcions.

És una cosa alhora penosa i trista.

I ‘El Mundo’? Han canviat de director tres cops en poc temps i l’actual ho és interinament, a l’espera de saber què passa en l’esfera empresarial. ¿El veu un diari ben alineat amb el futur?

Era un diari d’autor i ara em sembla un diari sense ànima.

Quins són els reptes específics de la premsa en català, que es dirigeix a un mercat més petit i que ha de narrar un país en crònica tensió política?

Com passa a quasi tot arreu, no són els grans els que es mengen els petits, sinó els ràpids als lents. Jo veig cada cop més dinamisme a la premsa en llengua catalana. És un mercat cridat a créixer periodísticament i comercialment, si sap connectar i liderar el nou país que està naixent amb força inusitada. Només em preocuparia que no fos una premsa cosmopolita, oberta al món, intel·ligent, pluralista, tolerant, innovadora i rabiosament independent. Una premsa amb seny.

El perfil

Els periodistes -que passem últimament per una etapa de baixa autoestima- hauríem de receptar-nos alguna dosi de Giner setmanal: el seu entusiasme pel futur del periodisme s’encomana. Li demanes per coses que el facin trempar, periodísticament parlant, i és capaç de citar-te mil i una referències. Té una perspectiva global, gràcies a haver treballat en 65 països diferents, ajudant diverses capçaleres a posar-se en marxa o a canviar de rumb, al costat de Juan Señor, l’altre soci de la seva consultora Innovation. A Twitter és @Giner i paga la pena seguir-lo.