BeirutUn misteriós repic de campanes es perd en la immensitat de la vall de la Qadisha. És l’hora de l’àngelus. Com una aparició, un ancià de llarga barba blanca, vestit amb un hàbit i caputxa negra, baixa un camí de terra amb pas ranquejant. És el pare Darío Escobar, que suporta sobre els seus genolls el pes del pas del temps. Al juliol farà 82 anys, setze dels quals els ha passat com a ermità del santuari de Nostra Senyora de Hawqa, excavat a l’interior d’una cova a la vall. També se la coneix com “la vall santa”, perquè les seves coves naturals van servir de refugi per a anacoretes maronites (de l’Església catòlica oriental) al segle XVI.

Ara, però, aquest ermità colombià és l’únic custodi de la vall de la Qadisha. La seva avançada edat no li ha fet perdre ni la força ni l’entusiasme que emanen en el seu interior. Probablement la sang llatina que bombeja el seu cor és una de les raons per les quals manté tanta energia. Per arribar on és cal una gran preparació física o una fe indestructible. Cal pujar i baixar un llarg sender de diversos quilòmetres amb unes costerudes escales de pedra. Ell explica que va escollir aquest paratge precisament pel seu aïllament.

El pare Darío va néixer a la ciutat colombiana de Medellín i als 11 anys va ingressar en un seminari eudista, de la Congregació de Jesús i Maria. “Des de nen vaig sentir la necessitat d’ajudar els altres. Els meus pares van veure en mi aquesta qualitat i van decidir enviar-me al seminari”, explicava a la revista religiosa Vida Nueva. Sempre amb un gran sentit de l’humor, ara ho recorda i ens diu: “Li vaig preguntar a la meva mare si hi podria jugar a futbol. I, au, cap al seminari”.

Durant més de mig segle ha servit a l’orde eudista a Medellín i Pastura. “A Pastura jo era un home molt important, era professor de teologia al seminari i de psicologia a la universitat”, explica l’ermità, abans de confessar que també va heretar dels seus pares. “Els diners mai em van fer feliç, per contra em van portar maldecaps”, diu.

Va deixar Colòmbia per marxar a Miami, on ensenyava psicologia i donava consells matrimonials a la parròquia. Va ser allà, als Estats Units, quan va sentir una veu interior que li va dir que deixés la vida activa per “dedicar-se a la meditació de la paraula de Déu”. No obstant això, el seu superior de la Congregació de Jesús i Maria no li va permetre la retirada espiritual.

“Vaig conèixer monsenyor Payán, que havia vingut de visita a l’església de Nostra Senyora del Líban (l’única església de culte catòlic maronita a Miami), i em va oferir anar al Líban a celebrar els meus 25 anys de sacerdoci en soledat”, explica el pare Darío, abans d’afegir que “l’Església maronita és l’única que encara permet fer-se ermità”.

El sacerdot colombià va escriure una carta al papa Joan Pau II perquè li permetés canviar al credo maronita sense renunciar a l’orde eudista. “Sóc biritual. Puc celebrar missa en llatí, àrab i siríac (l’antiga llengua dels cristians orientals)”, indica. Tanmateix, l’únic dia que oficia missa a la capella de l’ermita és el Dijous Sant. “A vegades he de fer dos serveis, al matí i a la tarda, perquè vénen feligresos de tot el Líban”, comenta l’anacoreta.

El pare Darío va arribar al Líban el 1990 i va ingressar al convent de Sant Antoni de Qozhaya, a la vall de la Qadisha. Després de fer els vots va haver d’esperar 10 anys per ser ermità. I per poder-ho fer va haver de demanar permís eclesiàstic. “Jo volia venir aquí però el superior general no ho va aprovar perquè estava lluny del convent i apartat de tot -detalla l’eremita-. Per convèncer el meu superior li vaig dir que, si ocupava l’ermita, el convent adquiriria una nova propietat. Així que va acceptar la meva oferta i va demanar permís al patriarcat”. A l’ermita hi ha una capella, un campanar, una petita biblioteca amb un escriptori presidit per una calavera, un fogó de gas i una habitació diminuta.

En aquesta vida de silenci el pare Darío no s’avorreix mai. Dedica catorze hores diàries a l’oració, tres a conrear el seu hort, dues a llegir la vida dels sants o a l’estudi i cinc a dormir sobre un cilici, amb una pedra com a coixí, en una cel·la estreta sense ventilació.

“No podria tornar a dormir amb coixí i molt menys sobre un matalàs còmode”, indica el pare Darío. Explica que una noia que treballa a la Creu Roja, que sol anar a visitar-lo, li va portar una vegada un matalàs medicinal perquè li feia mal l’esquena de treballar a l’hort: “Era tan, tan còmode que vaig haver de tornar-lo al cap de dos dies. No ens està permès”.

“La vida de l’ermità ha de ser molt simple”, apunta l’asceta colombià, abans d’afegir que l’únic que li molesta és no poder tallar-se la barba ni els cabells. Les dues úniques excepcions que es permet és escoltar, de tant en tant, els partits de futbol per la ràdio, la seva gran passió, i beure vi dolç fora de l’eucaristia, comenta el pare Darío.

La seva dieta, estrictament vegetariana, consisteix en hortalisses i verdures que ell mateix conrea al seu hort. “Només faig un àpat al dia i faig el dejuni de les sis quaresmes -detalla-. Quan no tinc prou menjar, en els mesos de més fred que es gelen els cultius, em cuinen al convent i em porten una ració d’arròs i faves”. Explica que com a ermità viu en la pobresa absoluta. “I sóc més feliç així”, afegeix.

L’hivern és especialment dur. Baixen tant les temperatures que el camí se sol omplir de neu, de manera que passa llargues temporades incomunicat. “Mai m’avorreixo, miro el mateix paisatge i sempre em sembla diferent”, indica l’ermità, que en la seva més absoluta solitud dedica moltes hores a llegir obres místiques i de teologia. Admira el papa emèrit Benet XVI. “És un gran teòleg i un exemple com a sacerdot”, sosté el pare Darío, que va estudiar alemany per poder llegir en la seva llengua original els assajos de Ratzinger.

“No tinc televisió ni telèfon ni internet. No vull perdre la pau interior”, insisteix, abans d’afegir que per comunicar-se amb el convent utilitza un walkie-talkie. “Pateixo quan he d’anar al convent”, diu l’eremita, que abandona el santuari molt poques vegades a l’any, i reconeix que haver de sortir li resulta una nosa. “Això és un infern. Surto el dia de Sant Antoni, patró del convent, per Nadal i el Diumenge de Pasqua. Sempre vaig caminant, encara que estigui nevant. Però l’any passat no vaig fer la renovació de vots el dia de Sant Antoni (17 de gener) perquè hi havia més d’un metre de neu i l’accés estava bloquejat”, explica.

Segons la regla, a l’anacoreta no se li permet parlar amb els visitants que s’acosten a l’ermita, però el pare Darío és incapaç de rebutjar una visita. “No puc dir que no. A vegades la gent dels pobles del voltant ve a l’ermita i em pregunten pel futur, si trobaran parella o feina. Creuen que sóc un endeví o un curandero que fa miracles -explica, rialler-. No puc dir que no a una persona pobra que ve a buscar un guia espiritual, a confessar-se o perquè li facin una teràpia psicològica”, insisteix. Fins i tot ha hagut d’aprendre hausa (un dialecte de Nigèria) per poder confessar una senyora gran nigeriana.

El pare Darío creu que sempre hi haurà ermitans al món: “Qui ha provat aquesta vida no en vol una altra. No hi renunciaria ni tan sols a canvi de la fortuna més gran”.