“M’he preguntat sovint on és l’origen d’aquesta passió per la llibertat política que en tots els temps ha menat els homes a realitzar les coses més grans dutes a terme per la humanitat, en quins sentiments arrela i de quins es nodreix. I trobo que, quan els pobles estan mal governats, senten espontàniament el desig de governar-se a si mateixos”. Això no ho ha escrit ningú durant els darrers anys. Ho va fer Alexis de Tocqueville ja fa un segle i mig, en L’Antic Règim i la Revolució. Abans havia publicat La democràcia a Amèrica, un clàssic indiscutible del pensament polític. Ell pensava que l’autèntic amor a la llibertat no neix dels beneficis dels béns materials que procura. Al contrari: hi ha pobles que la persegueixen obstinadament a través de tota mena de perills i misèries “perquè la consideren en si mateixa un bé tan preciós i necessari que cap altre no podria consolar-los de la seva pèrdua”. Per això, diu, “el que odien els pobles nascuts per ser lliures és el mal mateix de la dependència”.

Analitzant amb detall els anys previs a l’esclat de la Revolució, es va preguntar per què les classes dominants no van advertir el que els amenaçava. I va descobrir que aquells que dirigien els assumptes públics, ministres i magistrats, molts d’ells expertíssims en el seu ofici, ignoraven el que ell considera la “gran ciència de govern que ensenya a comprendre el moviment general de la societat, a jutjar el que passa en l’esperit de les masses i a preveure’n els resultats”. Això els va incapacitar per reconèixer el batec d’aquest llarg procés a través del qual es va anar edificant, a poc a poc, però inexorablement, una societat imaginària bastida amb els poderosos desitjos que dibuixaven el caràcter, el perfil i els detalls d’una societat nova. Va ser així, sosté, com els francesos es van desinteressar de la legalitat de la societat en què vivien fins a desconnectar-se i lliurar-se a imaginar com podria arribar a ser. D’això avui en diem imaginació política. Una imaginació que va contribuir a crear el que encara no existia i, amb aquest gest, a fer-ho possible.

No era només una imaginació especulativa, tot i que també ho era, sinó una imaginació productiva de petits gestos públics de revolta que acabarien sent capaços de canviar el món. Només un exemple. El 1781 la censura havia informat que Les noces de Fígaro, l’obra de teatre de Beaumarchais, feia pudor de pólvora i que, si arribava a cremar, podia fer saltar pels aires l’Antic Règim. El consell de ministres en va prohibir l’estrena per unanimitat. Però l’escriptor, inassequible al desànim, va trobar dreceres per presentar la seva obra a tot arreu, fins a arribar al rei, el qual, evidentment, tot i la pressió de la reina, va reiterar la prohibició amb una sentència inapel·lable. Beaumarchais encara hi va tornar: llegia l’obra a tothom i va guanyar complicitats perquè el 17 d’abril del 1784 s’estrenés al Théâtre Français de París, amb un tumult a les portes. Els aplaudiments eufòrics al final de la representació van ser, com va escriure Zweig, “el primer gest públic de rebel·lió, el llampec de la Revolució”.

Tocqueville ens ensenya que, des d’aleshores, la passió per la llibertat ja no ha pogut extingir-se, perquè cada cop que és amenaçada reneix amb més força encara, “sempre inexperta i desordenada, propensa al descoratjament, espantadissa i dèbil”. Però la seva força ha acabat convencent fins i tot els seus enemics: “Ni tan sols els dèspotes no neguen les excel·lències de la llibertat; només que no la volen sinó per a si mateixos, mentre que pretenen que tots els altres són indignes d’ella”. I així fins avui mateix.