Durant més de set-cents anys els escocesos havien esperat aquella data. El 30 de novembre del 1996, dia de Sant Andreu -patró d’Escòcia-, Edimburg era un bullici de gent. Els ciutadans eren conscients que aquell dia podria canviar el destí de la nació i per això gairebé dotze mil persones es van congregar al voltant del Royal Mile, el carrer que articula el nucli antic i uneix el Palau Reial de Holyrood amb el pati d’armes del castell medieval d’Edimburg. Tothom estava pendent de la comitiva de polítics, alts dignataris, religiosos, militars i bandes de gaiters vestits de gala que participaven en la cerimònia de trasllat d’un dels tresors més preuats d’Escòcia. No es tractava ni de joies, ni de corones d’or, ni de cap relíquia religiosa, sinó d’una pedra de granit aparentment -però només aparentment- insignificant: la Pedra del Destí.

I és que en època medieval, al damunt d’aquella peça desgastada, basta i sorrenca -d’uns 150 kg de pes- s’hi havien coronat els reis escocesos. La tradició, però, es va trencar el 1296, quan en el marc de les batalles medievals de la independència l’exèrcit anglès es va endur la pedra com a botí de guerra després d’una escaramussa amb els escocesos. Des de llavors, i malgrat les diverses promeses de retorn, la pedra havia estat en una de les capelles de l’abadia de Westminster, a Londres. De fet, per a més ofensa dels seus legítims propietaris, damunt seu s’hi van coronar, primer, els reis d’Anglaterra i més tard tots els monarques britànics. Una tradició que s’ha mantingut fins a l’actualitat: el dos de juny del 1953 la reina Elisabet II va prendre possessió del càrrec asseguda en un tron de fusta ubicat just a sobre de la pedra. I, per tot plegat, la Pedra del Destí es va consolidar com el gran símbol nacional d’Escòcia en mans dels anglesos.

Però quin és l’origen d’aquesta peça? Segons la llegenda medieval, la pedra té més de dos mil anys d’antiguitat. Segons la Bíblia va ser el coixí del profeta Jacob, el pare dels caps de les tribus d’Israel. I seguint aquest fil argumental, el coixí-pedra hauria arribat a Escòcia a través d’un llarg periple per Egipte, el Magrib, Sicília, la península Ibèrica i l’illa d’Irlanda. Ara bé, més enllà de llegendes i tradicions, els últims estudis geològics de la peça han permès comprovar que el material no prové d’Egipte, sinó d’una pedrera del centre d’Escòcia.

El robatori a Westminster

Tingui dos mil anys d’història o no, provingui d’Egipte o de la mateixa Escòcia, la Pedra del Destí va ser a l’abadia de Westminster de Londres durant 700 anys exactes. I només hi va haver un breu període en què va sortir-ne. El dia de Nadal del 1950, un grup de quatre nacionalistes escocesos -vinculats a la Universitat de Glasgow- van burlar la vigilància policial i van robar la pedra. Així, durant quatre mesos la peça va fer un periple clandestí per les principals ciutats d’Escòcia. I malgrat que la premsa britànica de l’època va vendre aquella acció com un simple acte vandàlic d’uns joves eixelebrats, el cert és que l’acció tenia unes connotacions polítiques molt concretes. I és que després de segles de disputes, la identitat política escocesa s’havia dissolt gairebé per complet entre l’hegemonia britànica. “La Pedra del Destí simbolitzava l’existència del poble escocès com a nació i posava en evidència el domini anglès sobre el nostre país. Per això, l’objectiu del robatori era desvetllar la consciència nacional escocesa, en l’època eclipsada per la importància del Regne Unit, que després de la Segona Guerra Mundial s’havia erigit com una de les grans potències europees”, explica l’advocat Iain Hamilton, mentre recorda una acció en la qual va participar fa gairebé seixanta-cinc anys.

Així, Escòcia va viure una lleugera revifalla del sentiment sobiranista que reivindicava la Pedra del Destí com a paradigma dels límits que l’executiu de Londres posava a les aspiracions nacionals escoceses. “De fet, a l’inici del conflicte, l’any 1941, Winston Churchill i Franklin Roosevelt, en representació de la Gran Bretanya i dels Estats Units, van signar l’anomenada Carta de l’Atlàntic. En aquest document diplomàtic es parlava del dret a l’autodeterminació dels pobles. Però Londres, malgrat ser-ne un dels signants, mai no va respectar aquest punt en les decisions que prenia sobre Escòcia”, afegeix Hamilton, als seus 89 anys.

El curiós del cas és que tot i la censura franquista, la història del robatori de la Pedra del Destí va arribar a oïda d’un grup de joves vinculats al Front Universitari de Catalunya, a Barcelona, que inspirats per aquella aventura èpica dels escocesos es van proposar d’emprendre una acció similar al nostre país. Així doncs, l’any 1952 van planificar el robatori de les despulles del rei Jaume I, que a l’època eren a la catedral de Tarragona. I és que el general Francisco Franco havia organitzat una cerimònia per traslladar aquelles restes fins al monestir de Poblet, on reposen actualment. Les connotacions polítiques de l’acció eren ben evidents: evitar que el dictador s’apropiés d’un dels símbols més destacables de la història de Catalunya, el rei Jaume I, artífex de l’expansió pel Mediterrani i considerat el pare dels Països Catalans. El complot comptava amb el suport d’estudiants de la Universitat de Barcelona com Pere Figuera, Joan Reventós i Josep Maria Ainaud de Lasarte, joves que anys més tard destacarien entre les elits intel·lectuals i polítiques de casa nostra. Però per la complexitat del pla i, sobretot, per l’afinitat religiosa d’alguns dels instigadors -dubtosos a l’hora de plantejar el robatori d’unes despulles que podria ser considerat com una profanació- la idea va ser, finalment, desestimada i Franco va presidir el trasllat de les restes fins al monestir de Poblet.

Un xantatge polític

Com en el cas català, els estudiants escocesos tampoc es van sortir amb la seva. I és que, malgrat que havien aconseguit portar la pedra fins a Escòcia, el 10 d’abril del 1951, sense saber què fer-ne, van abandonar la peça a l’abadia Arbroath, al centre del país, i la policia la va traslladar de nou a l’abadia de Westminster. La pedra, doncs, no tornaria a trepitjar territori escocès fins al 30 de novembre del 1996. Però, per quin motiu el govern de l’època va acceptar de retornar la pedra a Escòcia després de 700 anys de reivindicacions? D’una banda, cal tenir en compte que, a l’època, el Partit Conservador del primer ministre John Major era majoritari a Anglaterra però tenia un modest nivell d’acceptació política entre els escocesos, una circumscripció on amb prou feines obtenia un 15% dels vots. D’altra banda, a la meitat dels anys noranta, Escòcia vivia en ple debat sobre la descentralització. De fet, s’havia previst d’organitzar un referèndum el 1997 per votar la recuperació, o no, del Parlament que els escocesos havien perdut feia tres-cents anys, quan es van fusionar amb Anglaterra per crear el Regne Unit.

El Partit Conservador, a diferència dels laboristes, s’havia oposat a fer cap pas cap a la descentralització del Regne Unit i no veia amb bons ulls la creació d’un Parlament autònom a Edimburg, perquè podria derivar en un desmembrament del Regne Unit. I davant d’aquesta situació John Major va optar per la fórmula controvertida: moure la Pedra del Destí i autoritzar el seu retorn a Escòcia. Alguns ho han considerat un xantatge polític, un intent de refredar la creixent demanda d’autogovern que arribava des d’Edimburg just uns mesos abans de la celebració del referèndum. El retorn de la pedra, doncs, es va fer efectiu, però molts escocesos empesos per l’eufòria es van oblidar de llegir la lletra petita de l’acord: quan el successor d’Elisabet II hagi de ser coronat, el bloc haurà de tornar a Londres. “Em van convidar a la cerimònia de trasllat, però no hi vaig assistir. Va ser un acte polític, un gest interessat del govern conservador de Londres per intentar calmar les reivindicacions independentistes. A més, només cal llegir la lletra petita per adonar-se que els anglesos encara tenen potestat sobre la pedra”, explica amb cert ressentiment Iain Hamilton.

Però l’estratègia, a John Major, no li va sortir del tot bé: els conservadors no només van perdre les eleccions generals del Regne Unit del maig del 1997, sinó que tampoc van aconseguir cap representant tory escocès a Westminster. I, el més important, en el referèndum per la descentralització, el 74% dels escocesos van votar pel Parlament d’Escòcia. Per primer cop des del 1707, doncs, Escòcia disposava del seu propi Parlament i els escocesos tenien el dret de definir bona part seus afers. El camí cap al sobiranisme només havia començat. I ara, a les portes d’un nou referèndum per la independència, és impossible no recordar l’antiga llegenda: “Quan la pedra sigui a Escòcia, el país aconseguirà la seva llibertat nacional”. Aquest 18 de setembre sabrem si definitivament es compleix la profecia de la Pedra del Destí escocesa.