Amb els impressionistes i realismes moderns podem arribar a la conclusió errònia que la pintura sempre s’ha ocupat de la ciutat com un dels seus motius preferits. No és així. El cos humà és, per molt, el tema nuclear de la pintura. Al Renaixement destacats artistes -entre ells Miquel Àngel- es declaren exclusivament interessats en el cos humà. El paisatge rural emergeix amb lentitud i únicament arriba a la seva emancipació al segle XVII. El paisatge urbà segueix encara un ritme més lent. En l’art gòtic les escenes tenen una perspectiva al·legòrica; en l’art renaixentista es fonamenten en la idealització de l’arquitectura del seu propi temps. La ciutat interessa com a escenografia de fons.

Diria que Canaletto, a finals del segle XVII i començaments del XVIII, és un dels primers pintors genuïnament urbans, i va atorgar a Venècia el que dues centúries més tard els impressionistes atorgarien a París. Fill de pintor i gravador, Canaletto també es va educar amb la idea que la ciutat era una escenografia teatral. Els seus estudis a Roma el van familiaritzar amb la captació, més o menys fantàstica, de les ruïnes i amb les vedute d’una ciutat en la qual es contrastava refinadament el present i el passat. En tornar a la molt cosmopolita Venècia de la seva època, Canaletto es va transformar en el seu millor cronista visual i sembla que, també, en el més avançat, ja que, abandonat l’estudi, l’artista acabava les seves obres a peu de carrer.

No obstant això, Canaletto mai va ser realista sinó que sempre va considerar que el seu pinzell podia “millorar” els perfils de la ciutat retocant línies i trastocant proporcions. De la seva basta obra acostumem a conèixer-ne les vedute més evidents per als turistes d’ara i del seu moment, que ja eren multitud. Amb tot, el millor Canaletto és, possiblement, aquell que va saber pintar els horitzons més ocults de Venècia, com va fer a L’església de la Caritat des dels tallers de marbre de sant Vitali. En altres paraules: que va saber pintar les entranyes de la ciutat.