Diumenge 27/07/2014

La persecució de la bruixeria, a l’estil del segle XXI

Lluny de ser un horror que forma part del passat medieval, la violència inquisitorial contra els acusats de bruixeria continua encara ben present al món actual en molts països

Mitch Horowitz
8 min
La persecució  de la bruixeria,  a l’estil del segle XXI

Se sol pensar que als Estats Units la persecució de les bruixes va assolir el seu punt àlgid a principis de la dècada del 1690 amb els judicis de Salem, una població situada a l’estat de Massachusetts, pels quals es va executar i empresonar desenes de persones acusades de bruixeria. Això no obstant, la violència contra els acusats de fetilleria continua ben present, en el que és una trista paradoxa de la vida al segle XXI.

Lluny d’esvair-se, la interconnectivitat digital i el desenvolupament econòmic han convertit la caça de bruixes en un problema creixent d’abast planetari. Aquests últims anys, hi ha hagut una allau d’atacs contra persones acusades de practicar la bruixeria a l’Àfrica, el Pacífic i l’Amèrica Llatina i, fins i tot, entre comunitats immigrants dels Estats Units i Europa Occidental.

Els investigadors dels organismes de l’ONU que vetllen per la protecció dels refugiats i dels drets humans han estimat que al voltant de mil presumptes bruixes són assassinades anualment, i les víctimes d’agressions i expulsions forçades podrien comptar-se per milions. “S’està convertint en un problema internacional: és una forma de persecució i de violència que s’està estenent arreu del planeta”, va advertir Jeff Crisp, funcionari de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), a un grup d’experts el 2009, l’últim any en què un organisme internacional va estudiar el problema en conjunt. Un altre informe de l’ACNUR d’aquell mateix any i un estudi de l’Unicef del 2010 van detectar un augment, en particular a l’Àfrica, de la violència i els abusos a menors relacionats amb acusacions de bruixeria.

Més recentment, diversos mitjans de comunicació han publicat informacions que esbossen un panorama inquietant de mutilacions i assassinats. L’any passat, a Papua Nova Guinea, una multitud va cremar viva una mare jove, Kepari Leniata, de 20 anys, perquè se sospitava que practicava la bruixeria. Aquest assassinat, que va tenir molt ressò, és l’últim d’una sèrie de casos de violència col·lectiva amb conseqüències fatals que els últims anys han afectat dones i homes acusats de fetilleria. “Estan esdevenint massa habituals en algunes parts del país”, va declarar Peter O’Neill, el primer ministre de Papua Nova Guinea. L’any passat el país va derogar finalment una llei del 1971 que permetia als assaltants adduir com a defensa jurídica que tenien la intenció de combatre la bruixeria. Tanmateix, els progressos es fan esperar. Tot i que la policia va detenir un home i una dona per l’assassinat de Leniata el 2013, encara no s’ha jutjat ningú per aquell crim, fet pel qual va protestar Amnistia Internacional al mes de febrer.

LA MAJORIA DE VÍCTIMES SÓN DONES

Un dels aspectes més torbadors d’aquests crims és la seva brutalitat. Sovint es cremen vives les víctimes, com en el cas de Leniata i en un altre que va tenir lloc al Nepal el 2012, o bé s’apallissa les dones acusades fins a causar-los la mort, com va ocórrer a la ciutat colombiana de Santa Bárbara el 2012. Altres vegades, com ha passat a Indonèsia i a l’Àfrica subsahariana, se les lapida o decapita.

Assenyalar com a causes principals de les agressions contra els acusats de bruixeria les condicions de pobresa que imperen als països en desenvolupament i la recerca de caps de turc resulta temptador i, sense cap mena de dubte, aquests factors hi tenen una certa influència. Ara bé, tot i que l’Àfrica i el Pacífic sud-occidental viuen en una situació de misèria des de fa molts anys, gran part d’aquesta violència, en particular l’adreçada als infants, s’ha agreujat des del 2000. Aquest increment sobtat sembla indicar que darrere del fenomen s’hi amaguen factors diferents del ressentiment econòmic o les supersticions seculars.

En algunes societats, les caces de bruixes les protagonitzen majoritàriament homes joves, cosa que fa pensar que veuen aquesta pràctica com una manera de guanyar prestigi desfent-se d’indesitjables i fent complir els costums socials. A més, el fet que molts dels autodesignats caçadors de bruixes siguin homes revela un altre aspecte sinistre d’aquest fenomen: la majoria de víctimes són dones. El reverend Jack Urame de l’Institut Melanesi, un organisme de defensa dels drets humans de Papua Nova Guinea, estima que la violència relacionada amb la bruixeria s’exerceix contra les dones en una proporció de 5 a 1 respecte als homes. Aquesta constatació suggereix que es recorre a acusacions de bruixeria per emmascarar la violència de gènere.

Un altre fenomen que es dóna en particular a l’Àfrica central i les comunitats de la seva diàspora és l’auge de les anomenades esglésies de revifament de la fe, en què pastors-profetes autoproclamats pregonen contra la bruixeria i la possessió demoníaca. Sovint es presenten com a especialistes en l’expulsió d’esperits malignes i, de vegades, cobren pels seus serveis. Moltes d’aquestes congregacions han sorgit arran dels esforços evangelitzadors occidentals.

Una de les predicadores pentecostals de més renom de Nigèria, Helen Ukpabio, va escriure: “Si una criatura de menys de dos anys crida de nit, plora, sempre està febril i el seu estat de salut es va deteriorant, el nadó és un serf de Satanàs”. Com es desprèn d’aquestes paraules, els nens i nenes d’aquestes societats tenen moltes possibilitats de ser considerats posseïts. L’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides va informar que la majoria dels entre 25.000 i 50.000 nens que viuen als carrers de Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo, van ser abandonats per familiars que els havien acusat de bruixeria o d’estar posseïts.

Aquesta epidèmia té una etiologia complexa. Tanmateix, els observadors dels drets humans n’assenyalen com a causes la superpoblació, la urbanització accelerada i les penúries que passen els pares obligats a desplaçar-se per buscar feina, a més de les meres dificultats que suposa criar els fills en una situació de pobresa extrema. Els curanderos locals atien les supersticions i cobren als pares per exorcitzar els mals esperits. Tot i això, la caça de bruixes dista molt de limitar-se a actes de moralisme sàdic o a l’oportunisme econòmic. Fins i tot hi ha ordenaments jurídics que recullen l’execució dels acusats de bruixeria.

El 2011 els tribunals de l’Aràbia Saudita van condemnar un home i una dona a morir decapitats per càrrecs de bruixeria en dos casos diferents. El 2013 els tribunals saudites van condemnar dues minyones asiàtiques a rebre 1.000 assots i 10 anys de presó en considerar-les culpables d’haver embruixat els seus patrons. Alí Hussain Sibat, un libanès amb suposats poders psíquics que apareix a la televisió, va ser detingut per la policia religiosa saudita el 2009 durant el seu pelegrinatge a Medina. Se l’acusava de bruixeria per haver presentat un programa televisiu anomenat L’ocult al seu país, el Líban, en què feia prediccions i prescrivia pocions i sortilegis per a problemes amorosos. Gràcies a les protestes sonores d’Amnistia Internacional i altres organitzacions, els tribunals saudites van suspendre l’execució per decapitació de Sibat, però el 2010 el van condemnar a una pena de 15 anys de presó. Com a l’Àfrica, a l’Aràbia Saudita l’onada de persecució de la bruixeria és un fenomen relativament nou. La policia religiosa saudita va crear el 2009 la Unitat de Lluita contra la Bruixeria, que el 2012 va arrestar 215 presumptes “conjuradors”. Hi ha observadors que atribueixen aquest interès sobtat per la bruixeria als esforços de la família reial per calmar els ànims dels seus inquisidors religiosos mantenint-los ocupats perseguint un grapat de súbdits vulnerables.

Finalment, un altre motiu de la caça de bruixes dels nostres temps pot ser més venal que no pas espiritual. La policia d’Indonèsia, on el 2000 es van executar prop de 100 sospitosos de bruixeria, apunta al frau i als ardits perpetrats contra dones vulnerables que no tenen família ni gaudeixen de l’empara de la comunitat. Les dones són expulsades o assassinades amb pretextos eteris i els seus acusadors s’apropien de la seva casa i les seves pertinences.

A causa de la globalització, la paranoia relativa a la màgia negra i les possessions demoníaques ha deixat d’estar confinada als països en desenvolupament: les migracions massives han fet d’aquest problema un fenomen generalitzat. Al mes de gener es va detenir un home a Queens, Nova York, per haver assassinat la seva parella, Estrella Castañeda, de 56 anys, i la seva filla, Lina Castañeda, de 25, a cops de martell. Carlos Alberto Amarillo va dir a la policia que les dones eren “bruixes” que li havien “practicat vodú i fet sortilegis”. Cal puntualitzar que el vodú és un culte afrocaribeny autèntic que es basa en el culte a la divinitat i en rituals religiosos i es practica a Nova York i en moltes ciutats dels Estats Units. També hi ha altres sistemes de creences que conserven o reinventen pràctiques de culte i embruixos de caràcter molt antic i que, de vegades, es coneixen amb els noms de Wicca o neopaganisme. No s’ha confirmat si les víctimes de Queens tenien alguna relació amb el vodú (ni elles ni el presumpte autor del crim eren afroamericans). Sovint es demostra que acusacions com les d’Amarillo, a qui s’està sotmetent a proves psiquiàtriques, són inexactes o bé els mitjans no n’han informat adequadament i han adoptat una perspectiva sensacionalista. Això no obstant, aquest tema ha esdevingut alarmantment recurrent als informatius d’Occident.

GLOBALITZACIÓ DE LA SUPERSTICIÓ

El 2012 The Guardian va informar que, durant els últims deu anys, la policia de Londres havia investigat 81 casos d’“abusos rituals” a menors acusats d’estar posseïts o de bruixeria, un fenomen que els serveis socials britànics temen que estigui incrementant-se, especialment entre els col·lectius d’immigrants africans. El 2010 Kristy Bamu, un noi de 15 anys, va ser torturat i assassinat per la seva germana gran i la seva parella, tots dos congolesos, a l’est de Londres. El van acusar de bruixeria després que s’orinés mentre dormia. Arran d’aquest cas, la policia britànica va començar a rebre formació especial sobre abusos relacionats amb la bruixeria.

Com que la violència contra els acusats de fetilleria està arrelada al sistema de creences de les societats tradicionals, seria fàcil caure en la resignació de pensar que aquesta crisi és una repetició tràgica d’agressions ancestrals. Però quan les supersticions locals provoquen esclats de violència o s’estenen per indrets i societats d’allò més diversos, no ens podem quedar de braços plegats. Hem d’actuar, i fer-ho és a les nostres mans.

Les esglésies occidentals de les congregacions cristianes pentecostals i carismàtiques han de col·laborar estretament amb als sacerdots més fervents de la seva confessió de comunitats africanes i immigrants per fer-los entendre que els exorcismes poden conduir a una espiral d’abusos amb conseqüències mortals. Cap congregació africana no vol sentir que està sotmesa als dictats occidentals, però hi ha espai per a l’intercanvi i la pressió cultural. Els òrgans eclesiàstics occidentals, per la seva banda, poden dictar normes expresses que prohibeixin els exorcismes practicats amb ànim de lucre.

Als països africans i del Pacífic sud-occidental, s’haurien de promulgar lleis que prohibissin les acusacions de bruixeria dirigides contra nens, tal com ha fet un estat nigerià. Així mateix, països com les illes Salomó, on la bruixeria segueix estant penada, haurien de suprimir les normes que en recullen la penalització. D’altra banda, cal fer front a la indiferència de la policia davant de delictes comesos amb el pretext d’estar perseguint bruixes, especialment en societats en què els mateixos agents de les forces de l’ordre puguin compartir creences tradicionals sobre màgia negra. Hi ha un informe del govern britànic del 2012 relatiu a la manera de combatre la violència confessional contra la infància que proporciona directrius de gran valor sobre com s’ha de formar els cossos de policia per detectar signes d’abusos, demanar als líders religiosos que condemnin la violència i protegir testimonis vulnerables.

Els esforços en el terreny de la justícia han d’anar acompanyats de més conscienciació social. Un informe del 2010 d’Oxfam presentava un model prometedor que s’havia introduït en algunes parròquies catòliques de Papua Nova Guinea: s’instruïa els feligresos sobre les causes de la mort i de les malalties (desencadenants habituals de la paranoia antibruixes), s’oferia refugi als acusats de bruixeria i es negaven els sagraments als que acusaven altres persones de practicar-ne. També és crucial que l’ONU i les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans comencin a elaborar estadístiques anuals sobre aquests delictes. Resulta tremendament difícil fer-se una idea de l’escala d’aquesta crisi quan les dades d’abast mundial més recents de què disposem ja són de fa cinc anys.

Així mateix, té una importància cabdal que els tribunals internacionals i totes les jurisdiccions on hi ha lleis contra la discriminació considerin la violència relacionada amb la bruixeria un delicte d’odi. És una qüestió vital per assolir un reconeixement més ampli d’aquests delictes i prevenir-los. A massa llocs del món, les acusacions de bruixeria han esdevingut una incitació a cometre actes violents multitudinaris. Ja és hora que enterrem els fantasmes de Salem.

Mitch Horowitz és autor d'Occult America [L’Amèrica oculta]

stats