Fotografies: Santi IglesiasAtzar. Anar a un lloc i no saber què t’hi trobaràs. Parlar amb la gent. Caminar. Buscar destinacions exòtiques a prop de casa i amb una motxilla a l’esquena. Aquest estiu fa seixanta anys del primer viatge a peu de Josep Maria Espinàs. Va recórrer el Pirineu de Lleida, acompanyat de Camilo José Cela. Dos escriptors, dos mons, dues mirades que van retratar la vida en uns pobles on, l’any 1956, el turisme encara era una raresa. Som a l’estiu del 2016. L’Espinàs està a punt de fer 90 anys i ha publicat vint llibres de viatges a peu per territoris diversos. Una setmana a l’any deixava el seu estimat Eixample barceloní per explorar altres geografies humanes. Ho feia acompanyat pel seu amic Sebastià i, a vegades també, per la Isabel, la seva editora. A peu per la Vall de Boí és el títol que li he pres a Josep Maria Espinàs, tot i que ell mai no arribés a utilitzar-lo. Aquí només hi va estar de pas i, encara que s’hi hagués quedat, el que hauria vist no tindria res a veure amb el que m’he trobat jo, ara fa poques setmanes. A finals de juliol del 2016.

Dia 1: 'The running dead'

És diumenge i algú diria, a primera vista, que la Vall de Boí acull un congrés de coixos. Homes prims i forts, homes amb barba, homes més joves que jo, també unes quantes dones, tenen problemes per caminar. Posen el peu a terra i deixen anar una ganyota de dolor. Baixen escales amb les mans a les lumbars; ara una cama, ara l’altra. He arribat a Taüll l’endemà del Campionat del Món de Curses de Muntanya i això és The running dead. Els homes més grans de la vall, que es coneixen la muntanya com si l’haguessin parit, no es creuen el recorregut que van fer ahir 195 corredors: 105 quilòmetres amb 8.000 metres de desnivell acumulat. El guanyador, Luis Alberto Hernando, 35 anys, de Burgos, va córrer durant 12 h 53 min 42 s. Núria Picas, que té casa a Taüll i s’entrena per aquestes muntanyes, va abandonar per lesió. Per tot arreu, publicitat de Buff, el patrocinador de la cursa: "Flat is boring". Pla és avorrit. No fa gaires anys córrer una marató ens semblava una proesa. Ara una marató és de pobres. Se n’han de fer dues o tres o quatre de seguides. I per la muntanya. I Ironmans, i Epic Trails, i tot al límit. La recerca de la identitat és als extrems. No n’hi ha prou sent vegetarià, si ja es pot ser vegà.

A l’hamburgueseria Ca la Pepa, de Boí, la mestressa em diu que "tots" seiem a la mateixa taula. Tots vol dir els de la tele. "Fa 15 dies a la teva cadira hi havia l’Ariadna Oltra i qui també ve és l’Estel Mas, de La Riera". "Estel Solé", la corregeix un noi que deu ser el seu fill. "La Vall de Boí és TV3 i la Vall d’Aran és TVE", sentencia la dona amb una frase de múltiples significats. És la primera persona que em compara les dues valls, tan a prop, tan diferents. No serà l’última. "A diferència de la Vall d’Aran, aquí no veuràs abrics de pell a l’hivern", em dirà en David, d’El Mallador de Taüll. I en Jordi, muntanyenc i artista de la fusta, completarà la imatge: "Veiem passar molts diners per la carretera, que vénen de Barcelona o de Madrid, però se’n van a la Vall d’Aran".

Dormim al Xalet de Taüll, un hostal de cinc habitacions que porta amb excel·lència i meticulositat l’Antònia. Avui està orgullosa de tenir un hoste japonès, en Sho, que ha vingut expressament pel campionat del món de curses de muntanya i ha quedat el dinovè.

Davant de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, descobreixo en un tauler d’anuncis que aquest dijous hi ha un recital poètic de l’actriu Sílvia Bel i el músic valencià Tomàs de los Santos. Són els dijous a la fresca -"A vegades, dijous glacials", m’adverteixen-, que se celebren des de fa 25 estius, cada setmana en un poble de la vall: Durro, Boí, Erill la Vall, Barruera i Taüll. A mitjanit, rebo un whatsapp de Sílvia Bel: "Sóc a Taüll". Pregunto: com t’ha arribat que jo també hi sóc? "Aquí se sap tot, Albert".

Dia 2: dilluns negre a Aigüestortes

Caminada des del planell d’Aigüestortes (1.800m) fins al Portarró d’Espot (2.400 m), passant per l’estany Llong i el Redó. Quatre hores i quart. "Dilluns negre al Parc d’Aigüestortes" és el titular d’urgència que fem a la baixada. Una vaca morta i un nen desaparegut. Quan mor una vaca a dalt de la muntanya, els voltors en senten l’olor, l’escorxen i se la cruspeixen en un parell d’hores. En aquest cas, hauran de pujar a retirar el cadàver de l’animal -que no hem vist-, perquè és molt a prop del planell d’Aigüestortes, en una zona on passegen moltes famílies i on els voltors tenen més dificultats per actuar. El nen desaparegut té 15 anys i es diu Roberto. El seu pare -amb accent de Madrid- ens demana si baixant de "lestani lonch" hem trobat un noi caminant sol. Li contestem que no i el deixem, acompanyat del seu altre fill, perdre’s muntanya amunt cridant "Robertooooo, Robertoooo". La història devia acabar en final feliç. Ho sabríem, si no. Aquí se sap tot.

A la tarda, passejant per Taüll, topem amb dos homes i una dona. Deuen tenir cinquanta anys llargs. Uns semblen parella i el tercer en discòrdia ens deixa anar: "Oju, que aquí a la muntanya desapareixen nenes". Es veu que no és un succés real ni tan sols una llegenda. Només una broma que feien ell i un altre amic, també solter. Es posaven a peu de carretera, s’imaginaven que aturaven la propera parella que arribés amb cotxe des de Barcelona i convidaven la dona a anar-se’n amb ells: "Segur que alguns homes encara ens ho haurien agraït". Ser solter en un poble de muntanya no deu ser fàcil. Explica que ell havia viscut a Barcelona, i que treballava de tapisser a Gràcia, davant dels Cines Verdi, fins que se’n va cansar. "Si tothom que ha anat a viure a Barcelona tornés, els de poble seríem majoria".

Dia 3: morir d'èxit o morir de gana

Caminada de Barruera (1.097 m) a Durro (1.390 m) i l’ermita de Sant Quirc (1.494m). Dues hores i mitja. El camí fins a Durro passa pel mig del bosc, al costat del barranc, i ens protegeix del sol de muntanya de finals de juliol. Pujant, ens trobem una noia que baixa corrent i renyant el seu gos, que es va quedant enrere. Els gossos dels runners, sempre amb la llengua a fora, sempre traient a passejar els seus amos. Avancem una família que ha trobat la manera d’amortitzar l’últim regal de Reis. El pare i un dels dos fills caminen per davant de la mare i l’altre nen. Entre les dues unitats de l’expedició -separades per tres-cents metres- es comuniquen per walkie-talkie : "Joder", repeteix el pare quan veu que la pujada no s’acaba mai. "Jodeeeeer".

Els pals de trekking d’alumini són el complement imprescindible per a tota la gent que puja a la Vall de Boí a fer senderisme. La gent gran dels pobles conserva, invariable, el seu bastó de fusta per sortir a caminar. És el cas d’una dona de 86 anys que puja fins a l’ermita de Sant Quirc. Porta 35 estius a Durro, primer amb el seu marit i ara amb la família del seu fill, que -orgull de mare-"és metge a Bellvitge". Les cames encara li aguanten i el cap se’l protegeix amb un barret de cotó blanc. Aquest vespre, l’Antònia m’ensenyarà el llibre de dedicatòries on signem els hostes que dormim a casa seva. Hi apareix un home de 95 anys que, xino-xano, i amb bastó, va acabar pujant fins a l’estany Llong, una caminada de 4,4 quilòmetres i 200 metres de desnivell. El degà dels senderistes.

Davant de l’ermita de Sant Quirc de Durro encara hi ha les restes cremades del faro, el pi que es planta en un punt elevat de la muntanya on a mitjans de juny s’encenen les falles que els participants baixen fins al poble. La Divina, que ha estudiat psicologia i és filla de Durro, ha pujat amb el seu cotxe per collir un parell de rams de flors silvestres. "Quanta gent viviu aquí?", pregunto. "Unes quaranta persones, però jo no m’hi compto. Passo moltes temporades a Barcelona. Els que tenen mèrit de veritat són els que viuen a Durro quan es fa fosc a les tres o les quatre de la tarda, i ja no hi ha res a fer. L’hivern és molt dur, aquí". Aquest és un dels mantres de la Vall de Boí. L’altre, més recent, és que la vall està de moda. "Se’n fa molta propaganda, ara", diu la Divina. I aquest "molta" ressona com un eufemisme de "massa".

Han coincidit en l’últim any dos esdeveniments que han portat més visitants a la Vall de Boí: la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i l’emissió a TV3 de dos capítols d’ El foraster dedicats a aquesta festa i a aquests pobles. La Divina, per primera vegada, només ha anat a les Falles de Durro, però no a les de Taüll ni a les de Boí o Erill la Vall. "Fins ara, les hem disfrutat nosaltres. Ara que ho facin els de Barcelona", explica l’única Divina de Durro "i de tota la vall". La propaganda, que diu ella, no s’atura: aquest vespre, Ferran Torrent dedica el seu Cosins germans de TV3 a les Falles de Taüll. En qualsevol conversa, la inquietud per saber quin futur turístic espera a la Vall de Boí. "Aquests dies trobareu la muntanya tan plena de gent que semblarà la Rambla", t’avisen per tot arreu. Sopant a Taüll amb amics de Sílvia Bel, en Sergi -guia de muntanya i fotògraf- argumenta que l’equilibri és molt difícil: "Aquí sempre estem entre morir d’èxit o morir-nos de gana".

Dia 4: La crispació política, a 2.200 metres

Caminada de l’embassament de Cavallers (1.784m) a l’estany Negre (2.147m) i al refugi Ventosa i Calvell (2.215m). Quatre hores i mitja. El supermercat de Taüll que ven diaris obre a les nou del matí. També a les nou sonen, per primera vegada cada dia, les campanes de l’església de Santa Maria. De nit, estan en silenci durant dotze hores. Avui, però, els diaris no han arribat. El repartidor s’estrenava i es veu que se’ls ha endut a Viella. "Aquí no fan falta els diaris. Les notícies circulen molt ràpidament", diu amb sornegueria el Xavier, agent forestal. Ho tornaré a comprovar d’aquí una estona quan ens creuem amb la taxista -n’hi ha 19 a tota la vall- que el primer dia ens va portar fins al planell d’Aigüestortes. "Saps que vam pujar al Portarró dilluns?" "Sí, ja m’ho van dir", contesta. Aquí se sap tot.

He vingut a la Vall de Boí amb un llibre que em va regalar Carles Capdevila, amic i company de caminades barcelonines: 'Marcher, une philosophie', de Frédéric Gros. Diu aquest professor de filosofia francès que quan estàs d’excursió per la muntanya les notícies deixen de tenir importància. "Estar en presència d’allò que és absolutament permanent ens separa de les notícies efímeres que habitualment ens tenen captius". Penso en aquesta frase quan, després de dues hores d’ascensió per les Llastres de la Morta, comencem a entreveure l’estany Negre i rebo una alerta de l’ARA: "Junts pel Sí i la CUP aproven que el Parlament debati el procés constituent enmig de la crispació".

Costa percebre la crispació en les escenes que veig davant del refugi Ventosa i Calvell. Un home que deu fregar la seixantena obre un pot de Nocilla i se la menja amb el dit, a cremadent. Una noia s’encén amb ganes un Lucky Strike, i dues dones, concentrades, fan exercicis de taitxí a 2.200 metres. Arriba una veïna de la Vall de Boí amb una motxilla a l’esquena i una altra al pit, on dorm el seu fill de setze mesos. "Ara només li agrada gatejar, però aquest nen aprendrà a caminar per aquí". Si s’espavila per aquestes muntanyes, és molt probable que en el futur pugui caminar per tot arreu. Una parella de Calldetenes fa una aturada al nostre costat. "Se t’eixamplen els pulmons", diu ella. "I se’t neteja la mirada", afegeixo. "Sí, fins i tot l’ànima neteges aquí". Un nen pregunta al seu pare si aquí dalt hi ha pokémons. No va tan desencaminat. Es veu que l’altre dia a Sant Climent de Taüll, a la joia de la corona del Romànic de la Vall de Boí, en va aparèixer un. Se sap tot, aquí.

Dia 5: "Dic Sílvia Bel i canten els canyars"

Una dona de Taüll ens crida des del balcó de casa seva: "Pugeu!" Li responem sense paraules, amb cara d’estranyesa. "Que pugeu, dic!" A l’acte la tenim a baix i ens acompanya escales amunt, mentre es presenta: és la Leonor, de Ca Subirada. A sobre la taula del menjador dues fotos en blanc-i-negre on apareix ella, el seu pare (que ja és mort) i el lingüista Joan Coromines, que també. Coromines passava els estius a Boí. Als matins, la seva dona es quedava a l’hostal de la plaça on s’allotjaven, mentre ell agafava una motxilla petita i pujava a peu a Taüll. El pare de la Leonor era qui l’acompanyava a caminar pels voltants del poble. "Seieu!" Ens ha instal·lat dues cadires de fusta, l’una al costat de l’altra, a mig metre de la televisió. Més cares d’estranyesa. "Que seieu, dic!" Posa un vídeo al reproductor i es col·loca dreta, darrere nostre, amb una mà a cada cadira per assegurar-se que no ens escapem. A la tele, apareix un home ja gran, amb boina i la cara colrada, que recita de memòria la història de la Vall de Boí en castellà, tal com se la va aprendre d’un llibre. És el seu pare, en Magí de Ca Subirada. Cada vegada que intentem parlar a sobre del seu discurs, la Leonor ens fa callar -"Xssst!"- i ens assenyala el televisor. L’atzar, que deia l’Espinàs. La gent, que no deixa mai de meravellar-te.

A les dues, una furgoneta amb altaveus trenca el silenci d’aquest migdia d’estiu a Taüll: "Ha llegado el tapicero". Aparca al costat de l’església de Santa Maria i entra al bar La Plaça esperant a veure si algú necessita els seus serveis. Dinem amb Josep Solé i Jardí, un vigatà de 64 anys exiliat a la Vall de Boí des del 1972. Aquí el coneixen com en Jep de Caldes, perquè havia sigut durant molts anys el director de l’hotel del balneari. Al mes de març es va cremar el pis de dalt de casa seva. Quan el foc el va despertar a les sis del matí, va sortir corrent, amb el temps d’agafar el que li semblava més imprescindible: el mòbil, no; el cartró de Ducados, sí.

Parlem dels seus viatges a l’Índia, de personatges de Vic com en Toni Coromina, en Pursa, en Lluís Solà o en Quimi Portet, "que suposo que pujarà aviat i, com fa sempre, ens portarà l’últim disc, l’ Ós bipolar". Troba en Jep de Caldes que el seu amic Quimi té tota la raó d’haver-se queixat del cambrer de Baleària que no el va voler atendre en català: "Fa vuit o deu anys vaig baixar a Barcelona i en una botiga de Portal de l’Àngel els demanava uns pantalons i no m’entenien. Me’n vaig anar a la del costat. Si tothom fes igual, ja veuries els empresaris com s’espavilarien a contractar gent que l’entengués".

A principis dels anys 70 en Josep Solé havia fet recitals de poesia. Avui, a Taüll, n’hi ha un. A la fresca, a la plaça de Llovet, on 150 persones escolten poemes de Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Dits per una Sílvia Bel que ha nascut per dir. Musicats i cantats per Tomàs de los Santos, un valencià de mare argentina que gràcies al premi Celler Vall Llach fa camí en el món de la cançó. En Tommy es posa la gent a la butxaca quan canvia la lletra del poema que Estellés va dedicar a la seva dona, Isabel: "Dic Sílvia Bel i canten els canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca". Al final, l’un i l’altre recullen les felicitacions de la gent de la vall, entre elles la del periodista d’esports de TV3 Jordi Grau, que té casa a Barruera i que li ha posat Aüt al seu fill, el nom d’una de les muntanyes de la comarca.

Demà, precisament, començarà la festa major de Barruera amb un correbars i una llenguanissada popular. Dissabte hi ha campionat de ping-pong i ball de festa major amb l’orquestra Sabor Sabor. I a les sis de la tarda de diumenge, si en Grau encara corre per aquí, podrà comentar en directe les incidències del "mític partit de futbol" (així s’anuncia) entre Barruera i la resta de la vall.