Amb aquest text dono per acabada la sèrie d’articles titulada Teatre Europa. Per aquest teatre hi han desfilat 169 pintors al llarg de 169 setmanes. Hi he representat el meu museu imaginari, que, de ben segur, hauria de ser encara més ampli. A través de 169 pintures he posat en ordre -o en desordre- algunes idees, de manera que els artistes, més que objectes d’estudi, han sigut interlocutors fantasmals. He procurat que els participants fossin de totes les èpoques, però no hi he inclòs els meus contemporanis perquè encara són massa propers per formar part d’aquella fantasmagoria.

No obstant això, els meus contemporanis m’han ensenyat molt sobre l’art de la pintura. He tingut la sort de tenir com a amics grans pintors i he après d’ells. En posaré alguns exemples, com a homenatge al conjunt. D’Antoni Tàpies he après la força del simbolisme i el poder visual de les idees; d’Antonio Saura, la pervivència de la ironia goyesca i la poètica del grotesc; de Joan Hernández Pijuan, la puresa de la llum i l’elegància de la forma; de Mateo Vilagrasa, la potència de construccions gairebé infinites; de Montse Gomis, el seductor encís del matís i la depuració; d’Hernan Cortés, mestre del retrat, la transformació de l’anatomia en psicologia; de Lars Physant, la dimensió còsmica del fragment; d’Alejandro Häsler, la vitalitat mitològica del present; de Frederic Amat -després de tres dècades de continuada conversa-, l’exploració de l’enigma i la celebració del bon gust.

La pintura és, per tant, també un acte d’amistat. Jo m’he dedicat a l’escriptura però sempre he estimat la pintura: em tranquil·litza, és una font d’equilibri perquè és un duel amb i contra la foscor. I, si no estic equivocat, la llum ho és tot.