Publicitat
Publicitat

El poble que falta

Hi ha dues expressions enigmàtiques que recorren els escrits dels últims anys de Gilles Deleuze: una és quan diu, en diversos llocs, que creure en el món és el que més ens falta. Ja la vaig comentar en un Fora de classe. I l’altra és que la filosofia, l’art i la política invoquen un poble que sempre falta. Deleuze, el filòsof spinozià que celebra la immanència de l’ésser (és a dir, que no hi ha res més enllà del que és), i crític, com Nietzsche, de tot anhel de transcendència, apunta en l’últim moment a una doble manca: la creença i el poble.

Vull creure i així ho entenc que aquestes mancances no són res que Deleuze lamenti o trobi a faltar. Són, tot el contrari, la possibilitat de crear món i de crear formes de vida més lliures per al poble. El poble que falta és el revers de la plenitud del poble que invoquen tant el populisme com l’utopisme. El primer el vol plenament present i representat en l’estat i les seves formes. El segon el vol plenament present i transparent en la figura d’un ideal. Deleuze, dient que el poble sempre és allò que falta, el que assenyala precisament és que les formes de vida col·lectiva i la seva creació són precisament el que cap estat pot representar plenament ni cap ideal fer-nos del tot transparent.

Sempre hi ha alguna cosa que s’escapa, i això és el que estem creant. El poble no és ni serà, esdevé i es diversifica. Per això Deleuze pot dir, també, que no el trobarem mai en les nostres democràcies. Sostenir aquesta afirmació a la segona meitat del segle XX, quan l’ombra de les dictadures feia encara impossible la crítica a la democràcia, no era fàcil. Però el que volia dir Deleuze és que cap majoria no tindrà mai la potència creadora del poble. Les majories, per a Deleuze, no es compten per quantitat sinó que són aquelles identitats i representacions que es defineixen per un model al qual cal conformar-se. Definir i projectar models és una pràctica majoritària, la segueixin pocs o molts. Crear formes de vida inacabades i irrepresentables és esdevenir minoria, encara que siguem incomptables.

I quina gràcia té, això, us podeu preguntar, si del que es tracta és que qualsevol minoria, sigui quina sigui, es trobi ben representada dins i pel seu estat? ¿No és això el que guia la lluita de qualsevol moviment social? Judith Butler va respondre molt bé a Mònica Terribas una pregunta semblant, fa pocs dies a Barcelona: del que es tracta, li va dir, és que mai l’estat no pugui representar-ho tot. La sobirania popular és precisament el que queda fora, va afirmar. És a dir, la possibilitat de deslegitimar-lo del tot és el que mai no podrà capturar. I en això consisteix, em sembla, la potència d’un poble que, perquè sempre falta, expressa la creença impossible en aquest món.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT