ELS CENTENARS DE MILERS de persones, famílies senceres, amb nens, avis, dones embarassades, que fugen de les guerres i la pobresa i tenen l’objectiu d’arribar a Europa, mereixen que els europeus estiguem a l’altura del seu dolor i esperança i que ens comprometem a salvar-los la vida i acompanyar-los perquè puguin construir un futur millor; si cal, entre nosaltres.

Així com la persecució dels jueus va demostrar que també hi havia europeus que es negaven a col·laborar i que es van mobilitzar amagant-los a les cases i organitzant xarxes clandestines per fer-los sortir d’Europa, o com va passar amb els combatents per la llibertat que van venir l’any 1936 a lluitar a Espanya contra el feixisme durant la Guerra Civil mentre hi havia una Europa “democràtica” que bloquejava la República i una Europa feixista que ajudava a fer la guerra a Franco, avui els europeus que creiem en el clam -“Llibertat, fraternitat”- que va ressonar a París després dels atemptats a Charlie Hebdo i l’assalt a un supermercat de menjar kosher tenim l’obligació política i moral de rescatar i salvar la vida de tota aquesta gent que fuig de la guerra i de la persecució ètnica i religiosa, com està passant amb bona part dels refugiats provinents de Síria, les nostres guerres occidentals-europees al Pròxim Orient, o de les guerres africanes.

En el cas dels fugitius d’Eritrea o d’Etiòpia, per exemple, val la pena recordar que el 19 d’abril l’Estat Islàmic va fer públic un vídeo en què es mostrava com 28 homes “de l’Església etíop enemiga”, segons les paraules del locutor, eren degollats després d’haver sigut capturats mentre es dirigien a la costa mediterrània. Al febrer, un altre grup d’egipcis coptes, segrestats a Líbia, també van ser assassinats a la platja. I el mateix destí els esperava a un grup de 16 cristians emigrants -probablement d’Eritrea- atrapats per l’Estat Islàmic a Fezzan.

Escric aquest article abans que se celebri la reunió de la UE convocada urgentment després de l’últim naufragi el 19 d’abril al canal de Sicília, on van morir més de 800 persones -una xifra difícil de confirmar, ja que la majoria dels cossos estan desapareguts-, així que desconec les mesures que es volen prendre a partir d’ara. En tot cas, la UE està demostrant en els últims anys que els arguments que dominen el debat sobre aquest tema són els de la seguretat -la nostra, s’entén-, mentre que la tragèdia humana i el compromís amb els valors democràtics queden en un segon pla, amb més condiment que contingut real i molt poca convicció. Així, després que el 2013 Itàlia organitzés Mare Nostrum com una operació de rescat amb la intenció, doncs, d’anar a buscar a fins a 172 milles nàutiques de la costa italiana els refugiats en perill de mort, la UE va decidir reemplaçar-la un any després -novembre del 2014- per l’operació Tritó, dedicada a vigilar les fronteres. Si l’operació de rescat havia aconseguit salvar 588 vaixells i portar a terra 120.300 migrants, l’operació Tritó, molt més modesta econòmicament, va quedar limitada a les 30 milles nàutiques, amb l’objectiu principal d’impedir l’arribada dels migrants i refugiats. Per donar una xifra sobre el que va significar aquest canvi, des del gener d’aquest any han mort 1.600 persones (les xifres són sempre estimatives), mentre que quan hi havia l’operació Mare Nostrum, durant el mateix període, van morir 90 persones.

Un dels arguments més aplaudits i convincents per fer aquest canvi va ser considerar que si Europa es dedicava a fer operacions de rescat això incitaria els traficants a enviar cada vegada més embarcacions sense garanties, sobrecarregades, amb la certesa que els europeus els recollirien en alta mar i se n’ocuparien. Una altra realitat europea per no voler acollir tota aquesta gent és que només cinc països dels 28 de la UE -Itàlia, Alemanya, França, Suècia i el Regne Unit- estan disposats a concedir el dret d’asil a migrants. És a dir, la majoria dels països europeus, amb Espanya al capdavant, es neguen a afrontar aquesta tragèdia humana que s’està convertint en la gran vergonya europea del segle XXI.

Es tracta d’una Europa que en comptes de tenir les portes obertes perquè els migrants pugin trobar un lloc per salvar la vida, les manté tancades precisament a l’últim tram d’un llarg periple carregat de perills, on molts han deixat la pell pel camí. La gran tragèdia que està passant al Mediterrani-el mar de la civilització!- ens reclama que mobilitzem urgentment la millor personalitat europea. És una exigència de la qual depèn la nostra pròpia salvació en un continent que ha demostrat massa vegades al llarg de la història que també té un costat fosc, i una capacitat insondable per provocar i participar dels pitjors horrors. Potser s’haurien d’organitzar flotes amb tota mena d’embarcacions per fer una gran cadena-xarxa humana fins a l’altre costat del Mediterrani -un pont de mar blava- i anar a rescatar els migrants. Ser part del món real ara que comença un llarguíssim període electoral.