VET AQUÍ EL PROGRAMA. DES QUE LA INTENCIÓ DE VOT a favor d’un grup polític en construcció ha rebentat el mapa polític rutinari, els Grans Manitú de la política amb seient parlamentari, així com els ideòlegs mediàtics del sistema amb seient al galliner del debat nacional, s’han posat a bramar i a barrinar amb gran vehemència sobre el programa.

El primer que es va dir en el moment de la primera patacada, justament quan es va veure el que la societat pensa de tot plegat, va ser que aquests nois, els de Podem i els que vinguin pel mateix carril de l’autopista del ja n’estem farts -a Catalunya hi circulen diferents noms amb unes ganes i un malestar similars, sigui Guanyem, sigui la CUP, sigui el mateix Podem, siguin els del planter de cabrejats que s’esmicolen d’IC o d’ERC o del PSOE o vés a saber d’on més, perquè es veu que el cabreig és transversal, de nord a sud, de dreta a esquerra-, el primer que es va dir, dèiem, és que “aquests nois”, aquest “ partido de profesores ” -com ha escrit el cantamanyanes del Félix de Azúa, que els compara amb les rates del cementiri d’elefants universitari-, eren una colla de descamisats, uns exaltats que volien importar models autoritaris, esquerranistes, amb una especial fixació pel chavisme bolivarià.

Després d’aquesta primera flamarada d’insults que van relliscar sobre la parròquia dels indignats amb la mateixa indiferència que ho fa una gota d’aigua sobre la pell d’una morsa; després que s’hagi vist com l’onada anava de veres, que la intenció de vot no es desinflava, més aviat el contrari, i que podia escombrar la massa insuportable d’empleats de la política, amics i coneguts que han convertit el servei públic en una oportunitat personal per omplir-se les butxaques; després de constatar, doncs, que l’insult no servia per a res, més aviat el contrari -fins i tot el recurs tan lamentable d’esmentar ETA ha sigut estat com pixar de cara al vent-, resulta, doncs, que el nou assumpte crucial era, és, el programa : que si les propostes que fan aquests nois són o deixen de ser socialdemòcrates; que si no tenen ni idea de les macrorealitats econòmiques que decideixen i pertorben el món de les finances; que què s’han cregut amb això de voler oferir rendes mínimes o reduir la jornada de treball.

Què poden saber, doncs, tots plegats, també els indignats, els desnonats, els aturats, els que no arriben a finals de mes, els que treballen sense papers, els que treballen de tant en tant, els que haurien d’estar agraïts per treballar -moltes gràcies- encara que els rebaixin el sou; els que confien els diners als directors de les oficines bancàries, que, molt amables, bon dia tingui, els ajuden a quadrar el futur abans de convertir-los els estalvis en fum -a veure si us hi fixeu més i llegiu la lletra petita, colla de desgraciats!-. Què poden saber, també, aquesta gent tan indignada que encara creu en les institucions democràtiques, de l’ interès general que ha de prevaler sobre l’interès particular, de l’educació com un ideal de la comunitat, de la premsa independent, dels valors humans, de la salut pública. Quines nocions poden tenir tots ells de les dificultats que comporta quadrar els pressupostos quan la caixa de l’Estat està seca.

I ara no pregunteu per què la caixa està escurada, perquè potser us diran que heu de treballar més, que no es treballa prou, que en aquest país tothom té un os a l’esquena, com va dir aquell, avui a la presó, abans representant de la santíssima patronal a les negociacions amb els sindicats i el govern, mentre robava a cabassos. O aquell altre que va ser ministre -vicepresident!- i després se’n va emportar a l’hort tocant la campaneta milers de petits inversors d’una caixa convertida en banc. O aquell de més enllà que va ser president, el nostre president, i resulta que tenia el consell d’administració del país a casa, amb les criatures anant amunt i avall amb maletes plenes de calers. I què me’n dieu dels antics presidents nacionales, el que feia negocis amb el Gaddafi i remena fons d’inversions d’aquí i de més enllà, tot plegat amb despatx i manutenció a càrrec del pressupost públic, com també ho feia, ho fa, aquell altre que s’avorria a les reunions d’una multinacional privatitzada però no l’avorreix obrir en benefici propi la llibreta de contactes presidencials adquirits al servei de la ciutadania. O l’antic socialista del raspall i la llengua afilada que té la barra de dir que ell ja ha complert -més de trenta anys legislant- i que ara els joves s’espavilin perquè potser ells ja no es podran jubilar.

Aquests nois indignats es volen carregar el capitalisme!, s’esborronen alguns mentre d’altres opinen que al capitalisme -com deia en Sanuy en aquest diari- se l’ha de salvar dels capitalistes... Ai, aquestes multinacionals que fan el negoci en països on no paguen cap impost però destrueixen les empreses locals amb una competència deslleial... i aquestes empreses privades com les del projecte Castor a les quals se’ls fa quadrar la caixa i la incompetència amb diners públics... Mira si n’és de fàcil el maleït programa.