El 19 de maig els Estats Units van denunciar que uns hackers militars xinesos havien penetrat en les xarxes informàtiques de multinacionals nord-americanes per robar-los secrets que beneficiarien les grans societats estatals xineses. Pequín es va limitar a respondre que les revelacions de l’extècnic de la CIA Edward Snowden havien deixat en evidència, molt abans, les operacions d’espionatge de l’Agència de Seguretat dels EUA, la NSA, per entrar secretament en el sistema de la multinacional xinesa Huawei, el gegant de les telecomunicacions que ja és la segona empresa més important del sector a escala mundial.

Huawei va ser fundada per un antic oficial de l’exèrcit xinès i des d’aleshores arrossega el pes de ser un suposat instrument al servei de Pequín i el cavall de Troia per espiar els seus clients. És per això que hi ha governs com el d’Austràlia o els Estats Units que no volen que Huawei pugui accedir a contractes públics, i que Londres va posar com a condició perquè el gegant xinès entrés al mercat britànic la seva col·laboració amb els serveis d’espionatge de sa majestat.

Batalla per les dades

Internet és el nou front de guerra. La informació, les dades, són el botí. Les grans companyies tecnològiques del món mouen pressupostos superiors al PIB de molts països. Una nova guerra mundial -com titulava fa unes setmanes la revista Time - està en marxa en forma de batalla global per robar secrets a la xarxa i infiltrar-se en sistemes vitals pels estats i els negocis. És el territori on s’enfronten governs, empreses privades, agències d’intel·ligència, militars, criminals i usuaris de xarxes socials que renuncien voluntàriament a la seva privacitat per convertir-se en objectiu d’espionatge i mercadeig. Si Facebook fos un estat, seria el tercer país més poblat del planeta, només per darrere de la Xina i l’Índia.

Segons una informació recent del Washington Post, 9 de cada 10 persones que estan sota vigilància de la NSA no són sospitoses d’haver fet res dolent però, tot i així, com demostrarien els documents filtrats per Snowden, han acabat al programa de seguiment de l’Agència de Seguretat Nord-americana. La protecció de la privacitat és la batalla que els usuaris -aliens a aquesta guerra- anem perdent.

La ciberguerra no és el futur. És el present. Desenvolupar i vendre virus per a un ciberatac als sistemes d’un país enemic s’ha convertit en un lucratiu negoci que enriqueix hackers reconvertits en empresaris o empleats de luxe dels governs. La vulnerabilitat dels estats, dels seus mateixos sistemes d’espionatge i de les infraestructures vitals per a un país són l’objectiu. La seguretat total no existeix.

Les filtracions d’Edward Snowden van revelar que, només el 2011, els Estats Units van organitzar fins a 231 ciberatacs contra la Xina, Rússia, l’Iran i Corea del Nord. L’administració nord-americana té previst gastar fins a 5.000 milions de dòlars l’any que ve en operacions al ciberespai.

De 'hackers' a herois

Els espies d’aquesta guerra ja no encaixen en la imatge del superhome en missions impossibles sobre el terreny. Aquests nous espies són hackers asseguts durant hores davant la pantalla d’un ordinador intentant infiltrar-se en les xarxes d’informació d’una empresa, un govern o un servei d’espionatge enemic o aliat. La seguretat nacional i la seguretat econòmica dels estats i dels seus interessos s’han desplaçat del terreny militar al dels negocis. Els ordinadors són l’arma clau. I els nous herois d’aquesta batalla tampoc encaixarien en la imatge d’un Rambo musculat i justicier.

Snowden s’ha convertit en enemic dels Estats Units per haver copiat arxius secrets en un USB i haver ofert aquesta informació a The Guardian i el Washington Post després d’haver arribat a la conclusió que la NSA “és una amenaça per a la democràcia”. A Julian Assange, el primer heroi d’internet que va fer tremolar la diplomàcia nord-americana a través dels cables filtrats per Wikileaks, se’l considera un traïdor, i Chelsea Manning, la soldat que amb la seva informació ho va fer possible, ha acabat condemnada i empresonada. El fiscal la va acusar d’“anarquista de la informació” però ella assegura que va actuar indignada pels abusos que l’exèrcit nord-americà cometia a l’Iraq.

El seu crim és haver decidit que en l’era de la informació el ciutadà té dret a saber què fan els estats amb les seves dades i pel camí haver deteriorat encara més la confiança en uns governs que avui apareixen alhora com a víctimes i garants dels grans sistemes d’espionatge.