Publicitat
Publicitat

De què parlem quan parlem de l’amor

EL RELAT DE RAYMOND CARVER, a qui li prenc en préstec el títol, arrenca d’una manera sorprenent. Terri explica que l’home amb qui havia viscut l’estimava tant que havia intentat matar-la. Els que l’escolten, estupefactes, intenten convèncer-la que això no és amor, però ella insisteix, tossuda, a dir que sí, que ella sap que és amor, encara que soni a disbarat. Més enllà del debat que planteja, el títol té una estranya i inequívoca dimensió filosòfica. En realitat, provar de saber de què parlem quan parlem d’alguna cosa és la primera gran qüestió filosòfica que es va plantejar el pensament grec.

De fet, tots els diàlegs de Plató es despleguen a l’ombra d’aquesta enorme pregunta: de què parlem quan parlem de la bellesa, la virtut, la pietat o la justícia. I és que no hi ha manera de conèixer alguna cosa si no entenem de què estem parlant quan en parlem, si no entenem què diem quan l’anomenem. Per això, Plató, per provar de saber què és alguna cosa, sempre comença repassant el que diem quan en parlem. I el mateix passa amb Aristòtil, que converteix ʎέʏέʈαι ( es diu, en grec) en la paraula que més usa: com feia sempre, el primer pas per pensar alguna cosa és provar de saber què volem dir quan l’anomenem. I la qüestió arriba, com a mínim, fins a Michel Foucault, que va titular un dels seus llibres més imprescindibles Les mots et les choses [Les paraules i les coses].

Però, amb l’amor, tot es complica. En l’últim film de José Luis Guerin, La academia de las musas, Rosa Delor fa una afirmació que, en principi, podria resultar sorprenent: l’amor no existeix, és un invent dels poetes. I potser és cert: les paraules no només diuen les coses, sinó que, de vegades, les inventen. Ja se sap: la vida, sovint, imita l’art. O, si es vol, sovint les paraules s’avancen a les coses que, en el fons, només acaben tenint realitat quan el nom i la paraula les diuen.

George Steiner, analitzant el mite d’Antígona i pensant en la força originària de les tragèdies gregues, hi va reconèixer “l’autoritat de l’aurora”. “A la llum d’aquests primers textos -va escriure- vam començar a caminar. Aquests autors van ser els primers que van exposar els símils, les metàfores, les directrius d’acord i de negació en virtut de les quals organitzem la nostra vida interior. Van ser ells els primers que van veure en el mar el color obscur del vi i, en el llorer, la verda flama. Els nostres cors de lleó i la nostra astúcia de guineu són d’ells. Tornar al món grec i als seus mites significa intentar donar als nostres recursos d’expressió alguna cosa de la lluentor i el fil tallant dels inicis. És especialment difícil trobar noves metàfores”.

Encara més radical, Harold Bloom va titular la seva monumental obra sobre Shakespeare com The invention of the human. Segons sosté, els vitalistes herois del bard no són més grans que la vida, són la mesura de la vida: “Falstaff i Hamlet són la invenció de l’humà, la inauguració de la personalitat tal com hem arribat a reconèixer-la”. La grandesa de Shakespeare, segons sosté, no deriva del domini aclaparador de la llengua, sinó de la seva lliçó poètica, que ens va ensenyar, diu, a parlar de nosaltres mateixos.

¿Deu ser el mateix el que passa amb l’amor, una qüestió del llenguatge i del que diem amb les paraules amb què provem d’expressar-lo? I com és el que diem de l’amor?: potser -com sostenia Barthes- només “glopades de llenguatge”, fragments escapçats, intents no sempre reeixits de capturar el gest del cos en plena acció? Seguirem parlant de l’amor, aquesta cosa tan estranya, enigmàtica i paradoxal sobre la qual, tan sovint, no sabem què dir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT