POQUES COSES POSEN TAN A PROVA la nostra capacitat de jutjar racionalment com la violència extrema i la crueltat que atempta contra la vida humana. Hi ha una violència impulsiva, fruit d’un acte gairebé reflex, espontani i irreflexiu, que, encara que ens repugni moralment, podem entendre racionalment, sense que això impliqui, per descomptat, compartir-la i aprovar-la. Però, de vegades, quan descobrim aquella altra violència, provocada per l’odi covat pacientment durant molt de temps i per la planificació cerebral, organitzada i sistematitzada, calculadora i perfectament orquestrada, ens sentim desbordats i gairebé paralitzats per la magnitud de l’horror que provoca, ja que ens sembla literalment incomprensible. Tendim, en aquests casos, a atribuir-la a un comportament patològic, irracional, bàrbar. I ens costa, per això, reconèixer, al seu darrere, com a fonament i causa, cap mena de racionalitat.

Des de la Il·lustració, com a mínim, havíem pensat en els efectes benèfics de la racionalitat, del judici i de la intel·ligència. I havíem associat la racionalitat amb el progrés. Auschwitz i l’extermini fredament organitzat, planificat i portat a terme per la maquinària de la mort del nazisme van acabar amb aquesta pretensió ingènua, i van mostrar que la intel·ligència més refinada i fins i tot la cultura més excelsa pot posar-se al servei d’abominacions i crueltats que ni la ficció literària més visionària havia pogut ni tan sols imaginar. La mateixa persona que, de dia, podia enviar a les càmeres de gas milers de persones podia, de nit, tocar Schubert al piano o llegir poemes de Goethe.

Ara, davant dels atemptats de Brussel·les o Lahore, o en tants altres llocs del planeta, tornem a confrontar-nos a una maquinària de l’odi i la destrucció que ens porta a preguntes que potser encara no hem estat capaços de respondre. Sigmund Freud va escriure el 1930, davant l’ascens del nazisme a Alemanya, un llibre demolidor, El malestar en la cultura, en què va deixar algunes consideracions que no hauríem d’oblidar: “Jo sóc del parer que la tendència a l’agressió és una disposició instintiva innata i autònoma de l’home, i torno a dir que és l’obstacle més fort per a la cultura”. La pregunta que aleshores es feia continua sent, avui, una de les més urgents que caldria plantejar-se: “¿De quins mitjans se serveix la cultura per reprimir l’agressió que l’ataca, per fer-la inofensiva i potser també per eliminar-la?”

Bernard-Henri Lévy, després de l’assassinat de Daniel Pearl, va provar, com va escriure ell mateix, “d’entendre una mica aquest furor assassí del qual moltes persones han estat víctimes abans de Pearl i del qual moltes altes, ai!, ho seran també després”. Així, el filòsof viatja al Pakistan, per arribar fins a Omar Sheij, el cervell del crim, i provar de saber in situ “com funciona avui el que és demoníac”. El llibre que va publicar el 2003, ¿Quién mató a Daniel Pearl? (Tusquets), continua sent, avui, segons la meva opinió, un dels textos imprescindibles per provar d’entendre on som i el que passa. Reprenc unes de les darreres paraules del seu llibre colpidor: “Afirmo que allí, entre Islamabad i Karachi, s’està formant un autèntic forat negre que, en comparació, el Bagdad de Saddam Hussein no era més que un abocador d’armes obsoletes. En aquestes ciutats hi flota una olor apocalíptica”.

Volem comprendre i, davant d’alguns actes que ens horroritzen, sembla que no podem fer-ho. Perquè ens repugna entrar dins de la lògica i la raó criminal per intentar d’entendre alguna cosa dels seus mecanismes. I, tanmateix, ho hem de pensar; no podem no fer-ho. És vital.