L’art del Renaixement va traslladar el passat al present. Els mites antics es van recobrir amb màscares modernes, de manera que les velles històries semblaven tenir nous arguments. Tant pel que fa al passat cristià com pel que es refereix al pagà, els artistes renaixentistes es van esforçar per reivindicar aquesta confluència. A les seves obres els profetes bíblics o els seguidors de Crist van vestits segons la moda de l’època dels mateixos artistes. A través de Judit o de Maria Magdalena podem seguir perfectament els diversos gustos dels segles XV i XVI en matèria de joies o de pentinats. I és el mateix per als personatges clàssics: Aquil·les, Ulisses o Èdip van sempre amb hàbits o sabates renaixentistes.

A la Il·lustració passa al revés: el present viatja a la recerca del passat. No únicament en l’art sinó en la política. L’exemple culminant és la Revolució Francesa, la litúrgia de la qual apel·la contínuament a Grècia i, sobretot, a Roma. S’organitzen festes de sabor clàssic i el déu cristià és substituït per la deessa raó. En el Renaixement els herois antics viuen a l’interior d’arquitectures renaixentistes, inspirades en Brunelleschi o Alberti. En el segle de les llums i de la revolució els herois moderns prefereixen el prestigi dels temples i els amfiteatres clàssics.

Nicolas Poussin va ser un dels primers a expressar aquesta nostàlgia. Després van desenvolupar-la els arquitectes i gravadors neoclàssics. Però va ser el pintor revolucionari par excellence Jacques-Louis David qui va fer la representació definitiva d’aquella nostàlgia en la majoria de les seves pintures. Marat, assassinat, jau a la banyera, com si fos Sòcrates o Sèneca. Un sant laic, el sant de la revolució.