Uns amics italians em demanen la recepta de la crema catalana. “L’autèntica”, volen. I recorro a un llibre de cuina que calculo que era de la meva besàvia. Ella el va donar a la seva filla. Dedueixo, per les notes en llapis al marge de les receptes, que la meva àvia el va fer servir molt. Li reconec la lletra. Després va caure a les mans de la meva mare, que em confirma que el va fer servir tant com jo: és a dir, gens. En tot cas, ens agrada anar-lo passant de generació en generació. És una edició dels anys trenta d’un clàssic i un bestseller de la nostra gastronomia: La teca. La veritable cuina casolana de Catalunya, d’Ignasi Domènech. Desconec les garanties del llibre amb la crema de Sant Josep però penso que si escanejo la recepta, l’antigor marronosa de les pàgines, totes rosegades de les vores pel temps, i el llom esfilagarsat, convenceran els amics italians que és la més tradicional.

Enviada la recepta per correu electrònic, fullejo el llibre quan el trec de l’escàner i repasso el pròleg de l’autor. Es titula “A la reina de la llar”. Per al·lusions (suposo) continuo llegint. “Lectora amiga: en escriure aquest llibre que porta per títol LA TECA, ho he fet amb la idea del ben cuinar, tan apreciat per tothom, especialment per aquells que tenen un remarcat interès en disfrutar d’una bona taula”. Més avall, continua: “El dedico a la noble dona catalana, tan preocupada per la felicitat de la seva llar”. Segueix: “Jo crec que la dona de sa casa, i en general les cuineres, han de saber cuinar bé i amb coneixement de causa, no valent-se de quatre tòpics mal entesos. Les nostres reines de la llar han de demostrar el seu gust en la presentació de la taula: les tovalles i els tovallons, blancs com la neu; els coberts i la cristalleria, brillant de netedat; i tot, tots els més petits detalls, disposats de manera simpàtica”. Fa una advertència: “La dona no ha d’oblidar mai que la llar és el seu reialme, que Déu li ha destinat perquè pugui lluir les qualitats de la seva ànima, la claredat i discreció de la seva intel·ligència i la mestria de la seva mà. És en aquest sentit que la proclamen reina: en el de què ella dirigeix rendes del govern domèstic, no en el de rebre homenatges solament”. Després de relatar totes les ensenyances que s’han de donar a les jovenetes que es vulguin casar, recorda una frase d’un tal Lenire: “La dona, en una casa, és el ministre d’Hisenda, i el marit, el contribuent, el qual no ha d’ésser mai arruïnat pel ministre”.

Em pregunto què en deuria pensar la meva àvia del pròleg. Ella va estudiar una carrera universitària, quan el seu marit no va poder treballar es va posar al capdavant del negoci familiar, era l’única de la casa que tenia carnet de conduir, es va fer militant d’un partit polític i feia classes de català.

La meva àvia, curosa amb els llibres, va forrar la tapa de La teca amb paper d’embalar per protegir-lo de les taques. Al revers, amb llapis, va prendre apunts sobre el forro d’alguna cosa que li va interessar. Potser ho va fer mentre cuinava. Va escriure: “Pares de la Constitució” i d’un claudàtor en surt la llista. “Manuel Fraga, Solé Tura, G. Cisneros, J. Pérez-Llorca, M. Herrero y R. de Miñón, M. Roca, Peces-Barba”. Li agraeixo molt, a aquella reina de la llar, que tingués la inquietud d’ampliar interessos. I que consti que la crema catalana també li quedava molt bona. 