21/12/2014

El retorn dels jihadistes

4 min

L’ESTAT ISLÀMIC ÉS MOLT MÉS SÒLID DEL QUE ES PUGUI, ES VULGUI O ENS AGRADARIA PENSAR.La seva durada en el temps serà llarga. Les seves arrels històriques i sociològiques no s’alimenten de factors casuals, sinó que es construeixen com un magma espès dels materials endurits per les convulsions antigues i modernes al Pròxim Orient. La seva brutalitat presenta tan poques fissures com el granit del seu credo wahhabista, sectari i intolerant, que no deixa espai per a les minories i professa una sola creença a cops de decapitació.

Ben armat, ric en recursos, molt hàbil a l’hora de servir-se del màrqueting i de les xarxes socials, l’Estat Islàmic s’enfronta a un món desorientat, on el lideratge dels Estats Units actua com un cec que ha perdut el bastó i colpeja l’aire frenèticament, completament perdut. L’Estat Islàmic, d’altra banda, ha estat capaç de seduir més de 16.000 aspirants a la jihad, combatents que provenen no només del món àrab sinó també d’Europa, l’Amèrica del Nord o Austràlia i que compten amb xarxes d’ajuda i de suport arreu.

Aquestes són algunes de les pessimistes, esfereïdores, conclusions del clarivident llibre escrit pel periodista britànic Patrick Cockburn, El retorn dels jihadistes, en què s’adverteix sobre el fet que ara mateix ens trobem davant d’una guerra que serà llarga; una guerra que no es limitarà al territori de Síria, l’Iraq i els països veïns, sinó que arriba per agitar el món musulmà -1.600 milions de persones al planeta!- i provocar una tempesta global que ens afectarà cada vegada més a tots plegats.

A l’origen d’aquesta guerra hi ha una ceguera, un egoisme, una brutalitat i una mala fe colossals per part de la comunitat internacional, així com una transgressió inquietant, inacceptable, de les nostres pròpies normes sobre els drets humans. De manera que si ens horroritzen els crims de masses de l’Estat Islàmic, les decapitacions, les persecucions i extermini de les minories -els iazidites, els cristians, els kurds...-, el segrest aterridor de milers de dones com a esclaves sexuals, tampoc l’actuació dels països occidentals i la comunitat internacional ens pot animar a tenir confiança sobre nosaltres mateixos a l’hora d’acabar amb la violència i el patiment humà que viuen milions de persones en tota la regió, sense que la mobilització mundial per posar-hi fi demostri la voluntat necessària per aconseguir-ho.

Precisament s’ha d’atribuir a la nefasta política a la regió per part de les grans potències, explica Cockburn, la deriva actual d’una guerra global que ha permès crear l’Estat Islàmic. La crisi siriana, diu Cockburn, es dissocia a hores d’ara en cinc conflictes diferents que s’alimenten i s’enverinen mútuament. A Síria la guerra va començar a causa d’una revolta popular contra una dictadura brutal i corrompuda que aviat va derivar en un combat entre sunnites i alauites, per acabar-se estenent a la regió com una guerra entre sunnites i xiïtes, en la qual va es van trobar cara a cara els Estats Units, l’Aràbia Saudita, l’Iran, l’Iraq i els xiïtes libanesos. A tot aquest embolic s’hi ha de sumar, diu el periodista britànic, la nova guerra freda entre Moscou i Occident, exacerbada pel conflicte a Líbia i la crisi d’Ucraïna. “Són massa participants en el camp de batalla per motius diferents”, conclou Cockburn.

L’origen del que avui està passant demana retrocedir fins al setembre del 2001, quan, després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, en la “guerra contra el terrorisme”, en comptes de mirar cap als dos països més implicats amb els grups radicals, l’Aràbia Saudita i el Pakistan, els nord-americans decideixen envair l’Afganistan i, sobretot l’Iraq, argumentant-ho amb una mentida. Mentrestant, les monarquies del Golf, especialment l’Aràbia Saudita, continuaven infectant i subvencionant amb la serva riquesa il·limitada el discurs de l’odi i de la intolerància salafista al món musulmà, i a l’Iraq els sunnites eren marginats i perseguits pel nou règim controlat pels xiïtes, en un nou embolic de les aliances promogudes pels Estats Units que a Síria s’estan demostrant catastròfiques: Cockburn esmenta amb alguns detalls espantosos com les sofisticades armes nord-americanes enviades a la resistència siriana han acabat quasi totes en mans de l’Estat Islàmic.

Ara fa només tres anys, les Primaveres Àrabs semblaven anunciar el naixement d’una nova època en què les diferències religioses i polítiques al món àrab controlat per dictadures amigues s’havien d’arreglar amb la democràcia. Però també aquesta esperança, opina Cockburn, es va esvair aviat i va deixar clar quina és l’opció que decideix el món occidental quan es veu enfrontat als interessos propis i la destrucció aliena. L’entrevista amb Baixar al-Assad publicada fa uns dies pel Paris Match és una bona paràbola d’aquesta incongruència cega d’aquells que hauríem d’enfrontar-nos al terror amb democràcia.

stats