Publicitat
Publicitat

La revolta dels vots

Als antics castells medievals, reciclats com a fortaleses del poder fins a l’època de les monarquies absolutistes i, en alguns casos, molt més enllà, hi havia sempre un espai que fa avui les delícies de la canalla en l’època de la seva reconversió en parcs temàtics del turisme global: les masmorres. Durant el temps en què els càstigs, des de les flagel·lacions fins a les execucions, eren ostentosament mostrats en l’espai públic, com a forma visible d’ensenyar qui tenia el poder, i a qui calia témer, i com a forma d’escarni de les víctimes i de coerció de les consciències d’uns súbdits que no havien accedit encara als privilegis de la ciutadania lliure, aquelles masmorres eren el lloc d’ocultació de les pràctiques més tèrboles i sinistres d’una època ja prou cruel. Costa d’imaginar-se el nivell i l’abast d’aquesta violència institucional, durant segles, tenint en compte el nivell i l’abast de la violència ja visible. Però en aquells llocs s’escrivia també la història, com un baix continu esfereïdor per sota de les pompes i els fastos d’un poder que aspirava a la glòria visible.

La transició dels sistemes repressius de l’Antic Règim als sistemes polítics moderns no va acabar amb aquests espais d’ocultació i infàmia, sinó que els va transformar. I, en alguns casos, aquelles pràctiques van ser convenientment actualitzades, refinant-ne els dispositius de control, tortura i violència sobre els cossos i les consciències. La història europea del segleXX ha deixat una enciclopèdia de l’horror d’aquestes pràctiques. I no només en règims autoritaris, també en els democràtics, com si segles de pràctiques obscenes, per la seva brutalitat, amb les institucions creades per complir exemplarment amb aquesta comesa, haguessin incrustat, en el funcionament ordinari de l’estat, la normalitat de pràctiques criminals abominables que fan avergonyir el mínim sentit de la decència moral i la dignitat humana.

Els sistemes democràtics madurs es defineixen per la seva vigilància extrema d’aquestes pràctiques aberrants i pels mecanismes que les fan impossibles o que les tallen, quan es produeixen, d’arrel. En alguns sistemes, però, com la democràcia espanyola, en un país que no va tenir Il·lustració i que ha viscut la seva inserció en la modernitat com un coitus inter ruptus continu, aquestes pràctiques han continuat amb governs del PP i del PSOE. De vegades, amb tortures, com han denunciat reiteradament els informes d’Amnistia Internacional, i, en alguns casos, fins i tot amb assassinats, en un procés que pot rastrejar-se en el pas de les masmorres a les clavegueres. Amb el temps, però, com aquests dies descobrim esfereïts, els esbirros s’han mudat amb vestits de marca i corbata, les llòbregues masmorres han acabat instal·lant-se en els despatxos polits de tot un ministre de l’Interior i les pràctiques repressives han passat de la tortura dels cossos a la difamació pública i l’ús de les estratègies d’intoxicació amb la complicitat dels mitjans de comunicació servils. Però la infàmia és la mateixa.

Les primeres revoltes modernes començaven amb la multitud als carrers, amb bastons, forques i dalles a les mans, i un bany de sang que permetia alliberar-se de la podridura institucional. Avui no hi ha més revolta que la que una comunitat pot exercir a través de l’immens poder d’un vot. Una simple papereta. Amb més poder, i ho sabem, que les armes més poderoses i refinades. Davant de la indecència i la immoralitat, davant dels nous esbirros i les seves noves masmorres, la papereta del vot és, avui, la nostra guillotina. No usar-la, davant d’un estat podrit, és ser-ne còmplice. 

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT