Sempre m’ha admirat moltíssim el gravat que acompanyava l’edició del 1505 de L’arbre de la ciència de Ramon Llull, escrit a Roma a finals del segle XIII i que, segons el pare Batllori, és “l’enciclopèdia lul·liana més fabulosa, de tanta vàlua literària com doctrinal”. S’hi poden veure dos personatges: un d’ells, el mateix Llull en actitud d’expressiva eloqüència, com si parlés, i l’altre, un monjo amb els braços oberts, amb la predisposició de qui escolta i rep la transmissió del mestratge. Els personatges estan plantats, a banda i banda d’un arbre immens amb un poderós tronc, que sorgeix, unitàriament, de diverses arrels, i que es desplega, en la part superior, a través de branques que totes elles arrenquen del tronc principal i que floreixen, cadascuna, en un fruit rodó i complet. L’arbre és una metàfora visual poderosíssima que destil·la una concepció sistemàtica del saber: les arrels són els principis de cada ciència; el tronc, la seva estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, els individus. Llull organitzava, a l’ Ars scientia, tot el saber del seu temps, des de la seva perspectiva, en setze arbres, amb els quals pretenia sistematitzar tots els coneixements humans del seu temps.

Llull no només va ser “el més alt pensador medieval de llengua catalana”, sinó potser, com va suggerir Batllori, amb la seva contundència habitual, “l’únic pensador important i original que ha acomunat, al llarg dels segles, totes les terres de llengua i de cultura catalanes”. I, tanmateix, a part de les seves molt valuoses aportacions al pensament de la seva època, aquesta idea del saber i dels coneixements com articulada a través de la imatge de l’arbre respon, a trets generals, a una idea que es desplega en tota la cultura europea des del segle IV abans de Crist fins al segle XIX. Una concepció dels coneixements interrelacionats de manera jeràrquica, amb els seus principis indiscutibles i amb la seva finalitat suprema també predeterminada teleològicament des del principi. Tota la combinatòria lul·liana, certament “fabulosa”, es desplega a l’ombra d’aquest marc mental que travessa la cultura occidental des dels seus orígens fins a l’ensorrament d’aquest model, basat en una idea única de veritat i en la confiança en la certitud del saber humà. Aquest marc mental, com el món del que havia sorgit, ja no és pas el nostre, forçats com estem, nosaltres, a habitar un món més fràgil i vulnerable, i en què les veritats i les certeses ja no poden ser si no fragmentàries, provisionals i temptatives.

En la introducció a Mil plateaux, Gilles Deleuze i Félix Guattari van introduir una de les nocions més fèrtils del pensament contemporani: el rizoma. Un terme, procedent de la botànica, que remet a una tija subterrània, amb aspecte d’arrel, però que té un creixement horitzontal. Amb el rizoma pretenien oposar-se a la lògica de l’arbre per pensar el coneixement i les activitats humanes. El rizoma funciona per expansió horitzontal, imprevisible, entrecreuada. Es desplega sense obeir una lògica predeterminada que pugui anticipar l’orientació, quantitat o formes que la multiplicitat desordenada de les seves línies de fuga acabarà produint. “Un rizoma -van escriure- no comença ni acaba, sempre està entremig, entre les coses”. I, d’aquí, en van extreure un suggeriment d’acció, poderós i potent, com tot el que van escriure: “Feu rizoma i no arrel, no planteu mai! No sembreu, foradeu! No sigueu ni u ni divers, sigueu multiplicitats! [...] Sigueu ràpids, fins i tot sense moure-us!” No conec metàfora més adequada per descriure el nostre món.