Yamamoto explica que de tots els conjunts que va dissenyar per a Bowie, el que més li agrada és la granota negra xarolada de camals extravagants que va portar el cantant a la gira Aladdin Sane / FERRAN FORNÉ

El samurai de Bowie

El dissenyador japonès va tenir un paper cabdal en la imatge de David Bowie als anys 70, i part dels seus estilismes es poden veure ara a l’exposició que hi ha al Museu del Disseny

Yamamoto explica que de tots els conjunts que va dissenyar per a Bowie, el que més li agrada és la granota negra xarolada de camals extravagants que va portar el cantant a la gira Aladdin Sane / FERRAN FORNÉ

Etimològicament samurai significa “el que serveix”. I això és el que va fer el dissenyador japonès Kansai Yamamoto als anys 70: posar el seu art tèxtil al servei de David Bowie perquè es convertís en un extraterrestre extravagant anomenat Ziggy Stardust i, més tard, en un ésser de cara llampegant que es feia dir Aladdin Sane. Bowie i Yamamoto van ser un dels tàndems creatius més avantguardistes i singulars, i pot corroborar-ho qualsevol que ja hagi vist l’exposició David Bowie is que hi ha al Museu del Disseny de Barcelona fins al 25 de setembre.

Yamamoto s’ha estat uns dies a la capital catalana per fer una conferència i per veure la mostra. En té la seva opinió: “Queda lleig que ho digui jo però veient els altres dissenyadors que hi ha a l’exposició soc el millor que va tenir Bowie. I per a mi ell era el model ideal”. Ho confessa sense vanaglòria, ni vanitat, ni rivalitat; ho diu amb la seguretat i il·lusió dels que es miren als ulls i saben que són la parella ideal.

Pioner i visionari

Té 73 anys, la pell llustrosa del Japó i morena per no haver de cosir de vuit del matí a onze de la nit com quan era jovenet. És una d’aquelles persones que encara no han obert la boca i ja cauen bé a tothom perquè té carisma... i un vestit brutal, d’estampat de jardí impressionista confeccionat per ell, esclar. Impecable fins a l’últim detall, clenxinat i engominat, amb la camisa cordada fins a dalt i punys de bessons, amb un bon rellotge a l’esquerra. Llàstima que la bragueta estigui oberta. És com allò dels arbres i el bosc, però no seré jo qui li ho digui just abans de començar l’entrevista.

Yamamoto va entrar en el món de la moda per estar a prop de les dones. Va estudiar enginyeria civil, però aviat va copsar tres aspectes que li impedirien arribar a ser un bon enginyer: les matemàtiques no són el seu fort, té vertigen i tots els seus companys de treball serien homes, cosa que no li semblava interessant. Va detectar que a Tòquio hi havia dones guapes. Va detectar que a les dones els interessava la moda. I què va fer? Va deixar la carrera i se’n va anar a Tòquio a fer moda. Tenia 21 anys i treballava de sol a sol d’ajudant de modista. La meitat del seu minso sou era per pagar una habitació diminuta, però era feliç i sortia amb noies que sempre, això sí, l’havien de convidar. I torna a riure, ara com si tingués 21 anys i una cita d’aquí deu minuts.

Yamamoto va ser el primer dissenyador de moda del Japó que va presentar una col·lecció a Londres, el 1971. “Era la primera vegada que sortia del meu país i volia demostrar de què era capaç i que la meva cultura estava al nivell de l’occidental”. La premsa especialitzada va catalogar la seva desfilada de debut com l’espectacle de l’any i Bowie s’hi va fixar.

La còpia i l’original

Curiosament, la primera peça de Yamamoto que va comprar-se el cantant era falsa i s’exposa a la mostra: són les botes de vinil roig que acompanyen la granota negra. “No fa gaire que em vaig assabentar que són una rèplica... estan molt ben copiades!”, diu amb una rialla tan àmplia que els ulls es converteixen en una unglada a la pell. El mèrit és d’un sabater londinenc a qui Bowie li va encarregar el calc perquè encara no tenia prou diners per comprar-se les originals.

La segona peça de Yamamoto que Bowie es va comprar sí que tenia la seva etiqueta: era una granota curta, de pell, amb estampat de conills pintats a mà. Massa estranya per agradar als britànics i massa rebaixada perquè Bowie no se l’endugués. Yamamoto torna a riure, ara amb picardia: “Era una peça per a dona i molt curta. El meu gran dubte era on encabia els seus atributs!”, em diu a través d’una intèrpret japonesa que es cargola de riure mentre ell segueix dibuixant a sobre de la seva cama dreta un cilindre imaginari.

Yamamoto té un ajudant de bigoti dalinià a qui no se li escapa res. Però el cilindre no el fa riure perquè ha vist la bragueta oberta. Va vestit amb roba encara més llampant que la del dissenyador, més estrafolària, més urbana. D’esquena és com una carta d’ajust ambulant; de cara, una pancarta en què un samurai dona ànim al mestre: Ikuzo, Kansai! (“Vinga, Kansai!”). Deu tenir 30 anys menys que l’altre. Malgrat tot, no l’eclipsa, sap estar al seu lloc. És el seu director creatiu. Ell provoca que Yamamoto faci un mutis, que surti del meu camp de visió i en tornar la bragueta ja està tancada.

Conferència a Barcelona

Kansai Yamamoto ha estat a Barcelona per fer una xerrada al Museu del Disseny. Ell volia una posada en escena divertida i ho va aconseguir. Les 300 persones que van omplir l’auditori del Museu del Disseny de Barcelona per veure’l van acabar dretes aplaudint-lo a ell i a Bowie i demanant-li selfies. L’acte estava organitzat per la UPF Barcelona School of Management i conduït per Pepa Bueno, directora de l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya. A l’escenari els acompanyaven dues intèrprets vestides per Yamamoto que fins a l’últim moment no van saber que formarien part del xou.

De Barcelona li ha cridat molt l’atenció veure tanta gent tan tatuada, perquè al Japó s’associa a les màfies. Va ensenyar una foto seva de fa mig segle, tot tatuat, per deixar clar que ell és un pioner... i un bromista, perquè estava pintat.

«Al debut de Bowie a Nova York vaig plorar d’emoció», explica

El dissenyador xòuman va riure i va fer riure la major part del temps, tret d’un moment tendre en què va recordar quan va agafar un avió per veure un concert de Bowie i allò va superar les seves expectatives: “Al debut de Bowie a Nova York vaig plorar d’emoció perquè la gent es va posar dreta amb Bowie i el seu estilisme”. Duia la granota Tokyo Pop i va baixar a l’escenari penjat a la bola de discoteca. Mai s’havia vist res igual.

Bowie mai demana

Yamamoto i Bowie van col·laborar i es van fer amics. El cantant mai va demanar-li res concret, més aviat era Yamamoto -segons diu ell- qui creava peces pensant en Bowie i després Bowie triava quines es posaria i quines no. La granota Tokyo Pop i la capa blanca amb el conjunt de ganxet a sota van ser un sí i van ser un hit, història de la moda.

“Aaaah... és una bona pregunta. Aaaah...”, s’acomoda a la cadira, es relaxa, pensa, es pren el seu temps. Beu aigua i diu que de tots els conjunts que va dissenyar per a Bowie, el seu preferit és Tokyo Pop, la granota negra xarolada de camals extragrans que va dur a la gira Aladdin Sane. Per a ell la gràcia és que pels costats i de dalt a baix està plena de gafets, de manera que en escena i en qüestió d’un segon li treien la granota i es quedava amb un conjunt de punt que duia a sota. Era un cop amagat efectista i teatral que s’havia de fer amb decisió, i l’escenifica: el samurai Yamamoto salta de la cadira, aixeca els braços rectes fins a arribar a l’alçada de les espatlles d’un Bowie imaginari, agafa aire i el treu de cop, tan ràpid com cauen els braços.

Un altre conjunt sorprenent que Yamamoto va fer per a Bowie i que també s’exposa a la mostra David Bowie is és una capa blanca de setí que s’obria com una flor per deixar al descobert una granota molt arrapada feta amb punt. La part frontal de la capa està adornada amb caràcters kanji que sonen com el nom de l’artista. Per Yamamoto això era l’aspecte important, que anés personalitzada; el significat dels caràcters era anecdòtic: “El que escup paraules amb temperament”. El mateix recurs ha fet servir per a una col·laboració amb Louis Vuitton per a la tardor vinent. Els caràcters en aquest cas sonen com la marca francesa però signifiquen “segueix sent amb força una bellesa d’orient”.

La vida després de Bowie

El 1975 van deixar-ho estar: “Jo no podia seguir-hi col·laborant perquè vaig començar a fer passarel·la a París, ja no em quedava temps per dissenyar-li roba. I el que presentava ja no era tan extravagant, havia de ser per a tots els públics”, diu Yamamoto. Els matisos del com i el perquè no els sabrem mai perquè l’altra part ja no pot dir-hi la seva.

Malgrat el divorci, les carreres de tots dos van seguir anant amunt. Yamamoto va seguir fent passarel·la amb un estil rotundament oriental i facilitant que altres dissenyadors japonesos, com Issey Miyake i Kenzo Takada, arribessin a Occident. Va obrir botigues en molts països fins que als anys 90 es va preguntar: “És això tot el que volia fer?” I va veure que no, que el que li rondava era produir un xou total, fer una sèrie d’espectacles multitudinaris en què moda, dansa, música, teatre i globus aerostàtics fossin un tot. Globus, per cert, made in Igualada, on hi ha una empresa que és capaç de fer en versió aerostàtica tot el que Yamamoto pot imaginar. El primer d’aquests xous va ser el 1993 a la plaça Roja de Moscou i va tenir 120.000 assistents. N’ha fet un grapat més (un d’ells a Saragossa) i els que vindran. També va dissenyar el tren bala que uneix l’aeroport de Tòquio amb la ciutat i ara s’està interessant per la pastisseria. Té 73 anys i una curiositat infinita per la vida.

Quan toca fer la sessió de fotos per il·lustrar aquestes paraules, és ell qui proposa i disposa. “Vols que actuï?”, li pregunta al fotògraf, i sense esperar-ne la resposta es posa a fer un voguing lent, uns moviments i sons propis del que és, un samurai feliç.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT