Les teories sobre la funció que havien d'acomplir les pedres de Stonehenge van i vénen segons la moda del moment: havia de servir de temple?, d’observatori?, de rellotge de sol gegantí? Investigadors del Royal College of Art de Londres han descobert que algunes de les pedres del monument posseeixen propietats acústiques insòlites. Quan s’hi pica, fan un soroll estrepitós i metàl·lic. Això pot explicar, addueixen, per què es van seleccionar aquests blocs de pedra en particular i es van arrossegar al llarg d’uns 300 km, una gesta tècnica destacable fa uns 4.000 anys. I si Stonehenge fos un xilòfon prehistòric? “La gent diu: «Per què van portar aquestes pedres a Stonehenge?»”, comenta Paul Devereux, un dels autors de l’estudi i editor de la revista que l’ha publicat, Time and Mind: The Journal of Archaeology, Consciousness and Culture. En efecte, ja fa temps que la comunitat científica sap que molts dels blocs de pedra de Stonehenge provenen de les muntanyes Preseli, situades a l’oest de Gal·les. El que mai no s’havia pogut aclarir és per què. “De pedres, n’hi ha a tot arreu -afegeix-, no cal pas arrossegar-les 260 km”. A Devereux i al seu col·lega Jon Wozencroft, professor del Royal College of Art, se’ls va acudir la idea que aquests blocs de pedra havien servit per fer música -o, si més no, soroll- durant una sortida de camp per Preseli en què buscaven sorolls antics. Com a professors d’art, buscaven curar els estudiants de la dependència del material digital exposant-los al que en un altre temps havien copsat “els ulls i les orelles de l’edat de pedra”, expliquen a l’estudi.

Descobriment sonor

Van descobrir que, en alguns llocs de Preseli, hi ha una roca ígnia plutònica grisa o negra coneguda amb els noms de diabasa o dolerita, un dels tipus de pedra presents a Stonehenge, que quan hi piques fa un so semblant al d’una campana metàl·lica. Així, fa un any, el juliol del 2013, van concedir als investigadors el permís per estudiar el grapat de blocs de diabasa que hi ha al monument a fi d’esbrinar si tenien característiques similars. No tenien gaires expectatives, atès que els blocs de Stonehenge estan enfonsats a terra i n’hi ha alguns d’assegurats amb formigó. “Cal que estiguin parcialment envoltats d’aire perquè es produeixi la ressonància”, explica Devereux. Això no obstant, unes quantes pedres van produir clarament sons buits semblants als d’una campana. A més, va resultar que algunes presentaven cicatrius que indicaven que s’hi havia picat. “No dic pas que totes fossin pedres ressonants des d’un principi -precisa-, però sí que algunes tenien la qualitat de ressonar”.

Encara que, probablement, Devereux i Wozencroft són els primers que plantegen que Stonehenge va ser construït per fer soroll, no són pas els primers que s’adonen de la ressonància de les pedres de Preseli. A les esglésies de la zona es van fer servir aquests blocs com a campanes fins al segle XVIII. A més, també hi ha pedres ressonants a Suècia, la Xina, Austràlia, els Estats Units i molts altres indrets.

El misticisme de les pedres

Les cultures antigues atribuïen a aquests blocs propietats místiques o curatives. Els xinesos creien que les pedres que anomenaven baiinxi (pedres ressonants) contenien la força vital que coneixen amb el nom de txi.

A l’Índia s’ha trobat art neolític fet amb pedres ressonants i se sap que els indis nord-americans utilitzaven pedres d’aquesta mena per dur a terme alguns rituals. Així doncs, pot ser que aquestes associacions expliquin què fan les pedres ressonants, també conegudes com a litòfons, a Stonehenge, un lloc que, des de ben antic, ha estat vinculat a cerimònies rituals.

La seva presència podria corroborar la hipòtesi plantejada i popularitzada per Timothy Darvill, un arqueòleg de la Universitat de Bournemouth que ha assessorat els autors del nou estudi, segons la qual Stonehenge era un lloc al qual s’atribuïen propietats curatives, una mena de santuari de Lourdes de l’edat de pedra.

D’altra banda, les teories sobre per què ressonen algunes pedres són gairebé tan nombroses com les associacions que susciten, però més fàcils de desmuntar. “No són buides, com se sol pensar”, afirma Maja Hultman, arqueòloga de la universitat sueca d’Uppsala i autora d’un estudi recent sobre les pedres ressonants d’aquest país escandinau. La seva sonoritat tampoc es deu a la presència de bonys, que probablement són conseqüència dels cops que han rebut per fer-les sonar. “Hi ha moltes pedres ressonants que no presenten cap alteració d’origen humà a simple vista, o sigui que, a parer meu, aquesta teoria no és gaire plausible”. Lawrence L. Malinconico, un geòleg del Lafayette College de Pennsilvània que ha estudiat el terreny del parc de Ringing Rocks, atribueix el fenomen a una combinació de composició i densitat. Com Stonehenge, aquest parc és ple de pedres de diabasa, amb un alt contingut en ferro i magnesi, i que han passat uns 170 milions d’anys a sota terra abans d’emergir a la superfície i refredar-se. “El seu refredament és com la fabricació d’una campana de ferro colat”, diu Malinconico.