EN UN SENTIT METAFÒRIC, ÉS HABITUAL CONSIDERAR la cultura com una segona pell: som allò que som, des d’un punt de vista biològic, però la cultura ens modifica i fa de nosaltres el que arribem a ser. Tanmateix, en un sentit literal, la nostra segona pell és la roba que vestim i amb què ens cobrim. Ja ho deia Ernst Bloch quan recordava que la possibilitat d’escollir la vestimenta distingeix l’humà de l’animal: “Ningú pot escapar-se de la pròpia pell. Però sí que pot fàcilment posar-se en una altra”. És cert que la primacia de la mirada i del rostre, en la cultura occidental, ha negligit la resta del cos, habitualment cobert. I tot i així aquest vel del nostre cos que és la roba és la més immediata carta de presentació als altres: abans que les paraules, fins i tot abans que els gestos, parla per nosaltres als altres de manera ben eloqüent.

En realitat, no hi ha res més a prop del nostre cos que la roba, que s’impregna de la nostra olor, i no hi ha res, sovint de forma injusta o equívoca, que faci visible de manera immediata quelcom del que som. És cert que, com deia Merleau-Ponty, sóc el meu cos, però la vestimenta arriba a ser una mediació que el mostra i alhora l’oculta, un aspecte que, segons Barthes, constituïa l’arrel d’una gens negligible eròtica del cos. Ara bé, com tantes altres coses de la nostra cultura material i de les pràctiques quotidianes, tampoc això no ha rebut pràcticament atenció del pensament filosòfic, tan preocupat durant segles per l’ànima i les formes de la interioritat. Com si la roba fos un altre residu molest per pensar la humanitat del que és humà encara que la pràctica quotidiana de la nostra vida no en pugui prescindir.

De fet, potser només Georg Simmel es va acostar, i tímidament, a aquest fenomen. Ni tan sols Georg Lukács, que va assajar, amb la seva estètica inacabada, un pensament propi de la quotidianitat, preocupat perquè, tot i la importància de la vida quotidiana en allò que és l’ésser humà, el pensament teòric se n’hagués ocupat tan poc, no va arribar a plantejar-se filosòficament el paper que té la roba en la definició de la identitat personal o en la dimensió social de l’individu. Això ha fet que qualsevol consideració reflexiva sobre aquestes qüestions quedi reclosa en el marc restringit d’una sociologia de la moda i del consum que, al capdavall, no acaba de sostreure’s a l’univers, clarament reductiu, de la lògica de la mercaderia. Amb això, però, el fenomen resta encara impensat.

Tanmateix, per poc que hi pensem, hi ha pocs gestos més dolorosos que retrobar-se amb la roba d’alguna persona estimada un cop ha desaparegut. Altres coses poden tenir sentit sense ella, i per això les guardem, perquè ens la recorden. Però la roba, ja inútil sense la persona que vestia, només recorda i fa present la seva absència. Aquesta simple constatació fa evident la molt profunda vinculació que lliga la roba al cos que vesteix i a la identitat que fa visible.

L’artista Christian Boltanski té unes instal·lacions memorables en què mostra, com a vestigi d’existències escapçades, peces de roba usada amuntegades i sense classificar. El primer cop va titular l’obra Canadà, referint-se als infames barracons, com els d’Auschwitz-Birkenau, en què es guardava la roba dels deportats que eren conduïts a l’extermini. No cal imaginar-se una situació tan extrema com aquesta: la roba usada, gastada i abandonada és, entre tots els excedents de la societat d’obsolescència planificada en què vivim, el més trist i de vegades desolat rastre del que la nostra vida ha estat i que ja queda irremissiblement al darrere, en un passat irrecuperable.