Diumenge 02/08/2015

La segona vida de l’illa de la palla i la pedra

Amb una longitud de menys de tres quilòmetres, l’illa de Moçambic lluita per ressorgir de l’estancament en què la descolonització la va deixar el 1975

Text i foto: MARTA RODRÍGUEZ
6 min
La segona vida de l’illa de la palla i la pedra

EL DIA S’ACABA PERÒ EL SOL ES RESISTEIX a amagar-se i deixar de veure un dels pobles més bonics de Moçambic. La llum del vespre es filtra per uns núvols que taquen estratègicament el cel blau, que es va enfosquint per passar a ser una suau penombra, mentre un grup de joves aprofiten els últims raigs per fer l’últim bany del dia a les calidíssimes aigües de l’oceà Índic. A tan sols 3,5 quilòmetres de la costa est africana emergeix l’illa de Moçambic, un tros de terra minúscula -no arriba als tres quilòmetres de llargada- que amaga una història de colonialisme i decadència però que alhora mostra l’ànsia de renéixer de les cendres. Ara fa 40 anys, el juny del 1975, Moçambic guanyava la independència i els colons portuguesos en fugien gairebé amb les úniques propietats que els cabien a les maletes, deixant enrere mansions i una manera de viure que faria que molts no acabessin d’arrelar-se a l’atlàntica Lisboa.

L’empremta de les dues maneres de viure -la dels colons i la dels autòctons- es conserva a l’illa, tot i que no es pot dir que intacta, perquè el pas del temps i, sobretot, la poca inversió hi han passat factura. Però és aquesta decadència la que ha fet d’ A ilha -com la coneixen els seus veïns i visitants- un petit paradís farcit d’història en tots i cadascun dels seus racons. De fet, des del segle XVI aquesta va ser la primera capital portuguesa de l’Àfrica Oriental, un port vital per al mercadeig d’esclaus i d’espècies. No és fins al 1898 que els funcionaris es traslladen a Maputo, llavors Lourenço Marques.

CONJUNT PATRIMONIAL

La Unesco va incloure la illeta al seu catàleg de Patrimoni de la Humanitat el 1991 per salvar els dos estils arquitectònics que li donen el caràcter únic, tot i que preservació i vida quotidiana no sempre són fàcils de conjugar, i menys en un país on la meitat de la població és extremadament pobra.

Segurament aquest ambient decadent ajuda encara més a reviure una època caduca, en què els materials de construcció de les cases marcaven les classes socials. Unes classes que en aquells temps dividien els blancs senyors i els negres criats. La pedra clara, per als portuguesos, i el macuti (la palla fosca), per als moçambiquesos. El conjunt queda separat geogràficament per una falla, que eleva les mansions i deixa la part més senzilla arran de l’immens oceà, que sovint ha de fer de bany. La suma dels dos estils permet conservar, malgrat tot, una fotografia harmònica d’una manera de ser i de fer que el govern de Maputo, amb la tutela de la Unesco, intenta preservar amb un programa que avança molt lentament i que ara se centra a tornar a la vida les cases dels colons. Aquest barri es comença a omplir de restaurants i hotels que aprofiten els enormes espais interiors de les cases i els seus terrats per atreure l’incipient turisme, àvid d’una estampa idíl·lica i no gaire massificada. A l’illa no hi ha gaire activitat econòmica més, alguna botiga de queviures, un mercat petit cobert, i paradetes de fruites o del peix que els pescadors atrapen en les turqueses aigües que l’envolten. Quan cau la nit, la tènue llum dels pocs fanals que hi ha als carrers deixa entreveure escenes fantasmagòriques, mentre que en les caloroses hores centrals del dia els obrers traginant es barregen entre els visitants encuriosits per una ciutat tan quieta que sembla que estigui esperant que algú li doni corda.

En canvi, la zona de macuti, que s’alça un parell de metres més avall que la de pedra, mai no ha quedat buida i, de fet, és on es concentren la immensa majoria dels 15.000 habitants de l’illa. Els carrers estan sense asfaltar i adults i nens esperen l’hora d’anar a dormir a fora, buscant un arbre o una paret que faci ombra. O un bri d’aire més o menys fresc.

OKUPES AMB PERMÍS

L’illa és una terra d’oportunitats, no exempta dels mateixos riscos que han acabat amb altres territoris verges. La llei moçambiquesa és una legislació “excessivament conservacionista”, que més que preservar el patrimoni provocarà una “inflació de preus”, es queixa un europeu que va arribar a Moçambic als anys 90 i que fent “petites trampes” regenta un agradable hostal en una casa que sembla un palau. Les trampes a què es refereix són buscar escletxes a la norma que no permet als estrangers comprar propietats sense l’acompanyament d’un local, una pràctica estesa en bona part dels països africans.

El problema és que hi ha pocs moçambiquesos amb capacitat per adquirir una de les grans cases de l’illa i només els queda l’opció de ser tapadores dels inversors estrangers que entenen que comprar ara un habitatge mig enderrocat no és un negoci ruïnós.

Són les cinc de la tarda i en un pati interior ple de males herbes hi ha vuit persones al voltant d’una olla sobre un foc de carbó. Avui toca pollastre amb verdures. Des de l’exterior, la casa sembla buida i abandonada. Al darrere d’on seu la família s’endevina una sala enorme, mig a les fosques, sense cap senyal de vida, com un record d’un passat majestuós. En una barreja de makhuwa, la llengua pròpia de l’illa, i portuguès, qui sembla el patriarca explica que va “comprar” la casa i viu allà, sense cap gest que delati sorpresa o enuig perquè una forastera interrompi la intimitat familiar.

PLANS DE FUTUR

L’endemà, abans que la calor espesseixi l’atmosfera, una adolescent fa feines a l’entrada d’una mansió que guanya vistes a l’Índic gràcies a l’escalinata que l’eleva per sobre de les altres. Parla portuguès, senyal que està escolaritzada, i se sent afalagada quan se li demana invitació per entrar-hi. Amb una rudimentària escombra a la mà, la noia assegura que la casa és de la seva família. L’interior conserva encara rastres de la pintura original, alguna sanefa descolorida i un terra hidràulic desgastat pel pas del temps però encara imponent. No hi ha res més que una petita cuina i unes estores de palla per dormir. Massa poc per a tanta casa senyorial.

Des de l’oficina que gestiona el programa oficial de rehabilitació de l’illa no hi ha resposta sobre quins són els plans de futur. Així que és l’europeu qui dóna una pista, força factible, després de fer una intensiva visita per molts dels edificis fantasmagòrics. “Aquestes cases les compren estrangers, americans, alemanys”, relata l’hoteler. Per complir amb la llei, posen “les escriptures a nom de moçambiquesos”, que a canvi aconsegueixen un lloc per viure mentre tenen cura de la propietat perquè ningú altre no l’ocupi ni la faci malbé, continua. “Quan A ilha sigui un gran centre turístic i les mansions valguin un dineral, què passarà amb aquesta gent?”, es pregunta l’home.

A mig camí, entre el barri senyorial de pedra i macuti, la Fátima seu a l’entrada de casa seva prenent la fresca i mirant el traginar dels pescadors que cusen les xarxes malmeses. Té 18 anys i fa poc que s’ha instal·lat a l’illa, amb una tieta que l’obliga a anar a l’escola, tot i que la noia jura i perjura que no li agrada perdre el temps tancada en un lloc on -és cert- no hi ha ni una trista cadira per seure. És musulmana, com bona part de la població de l’illa. Segles abans que Vasco da Gama incorporés el territori a la Corona portuguesa, havien arribat comerciants àrabs que van deixar l’islam i noms com Mohamed, Fàtima o Abdul, fins al punt que l’origen de Moçambic és una derivació de l’àrab. Hi ha més mesquites que esglésies catòliques. En comú, però, tenen el bon estat en què es conserven. Tots els edificis religiosos destaquen pel goig que fan, en contrast, per exemple, amb el vell hospital, al qual li falta molt més que una capa de pintura per blanquejar la façana. El centre va ser un punt de referència sanitari de tot l’Àfrica austral però ara, darrere de la tanca de ferro i de les columnes neoclàssiques de l’entrada, s’hi amaguen un conjunt d’instal·lacions totalment desfetes, com si hagués acabat d’haver-hi una guerra. On fa uns anys hi hauria la recepció avui ja no queda res més que unes parets i un terra bruts. Amb tot, l’hospital funciona, gràcies sobretot a un personal mèdic voluntariós que es queixa dels pocs mitjans amb què ha de tractar els malalts, mentre un grup de pacients esperen tanda asseguts a terra i xerrant sense ànsia.

stats