07/02/2016

La síndrome de Sòcrates

3 min
La síndrome de Sòcrates

ENS PASSA AMB BONA PART DE LES COSES QUE DEFINEIXEN LA NOSTRA vida cultural: pensem que han existit des de sempre, o que han existit des de fa tant temps que la seva pràctica, sovint immemorial, es remunta als orígens mateixos de la humanitat. I tanmateix sovint són invencions recents o són, en termes comparatius, respecte a l’aparició dels humans, gairebé irrellevants. Passa, de manera eminent, amb l’escriptura, que tan sovint considerem com una invenció que defineix la humanitat en allò que és. I, tot i així, vist amb perspectiva, l’escriptura és com un minúscul arxipèlag, gairebé insignificant, en termes quantitatius, tal com va assenyalar George Steiner a Extraterritorial, “enmig dels immensos oceans de l’oralitat humana”. En realitat, com ell mateix va escriure tan bellament, “desenes de milers d’anys abans de l’elaboració de les formes escrites, la humanitat s’explicava faules, transmetia doctrines religioses i màgiques, componia beuratges d’amor o anatemes [...]. Coneixem un exèrcit de comunitats ètniques, de mitologies sofisticades i de tradicions populars [...] sense alfabetisme, sense autèntiques lletres”.

De fet, quan l’escriptura va aparèixer, com passa sovint amb qualsevol invenció tècnica, no va ser celebrada immediatament amb entusiasme i unanimitat, sinó que, més aviat, va ser rebuda, als llocs que es va produir, amb grans recels i sospites i amb la consciència, fins i tot, dels seus perills. Com si, amb aquesta reacció, les comunitats que van viure l’aparició de l’escriptura fossin conscients que, amb ella, en part, deixarien de ser el que fins aleshores havien sigut i entrarien en una nova era. I, fet i fet, així va ser, realment. Eric Havelock, en un llibre de títol meravellós, La musa aprèn a escriure, ja va estudiar, amb el cas particular dels antics grecs, com el passatge gradual al món de l’escriptura va ser viscut com una autèntica intrusió, de la qual tenim, explícitament, molts textos de testimoni.

El mateix Sòcrates, que voluntàriament no va escriure ni un mot, encara que no va deixar de parlar, i sembla que molt!, durant tota la seva vida, és un dels primers testimonis dels quals tenim constància històrica d’una aprensió i reticència enfront de l’escriptura per la seva incapacitat per retenir i reflectir la riquesa i la vida del pensament i de l’expressió oral. Fins i tot el mateix Plató ens va deixar alguns textos en què aquest recel sembla suggerir que el més rellevant del treball intel·lectual en el si de l’Acadèmia mai no va ser posat per escrit, i que els textos divulgats no poden ser considerats sinó com un rastre pàl·lid i molt insuficient de tot el que, allí, es parlava i investigava.

Qualsevol de nosaltres, encara avui, pot sentir aquesta dificultat de l’escriptura per retenir la vida oral del pensament quan llegim la transcripció d’una conversa nostra: el que en queda, al registre escrit, és només l’esquelet esquemàtic d’alguna cosa que ha deixat fora les variacions d’intensitat de la veu, la gestualitat del cos, la respiració, les pauses...

Per això, últimament, hem tornat a les sessions orals, en les classes, lliçons i conferències d’alguns pensadors, per descobrir-hi la intensitat de la vida del pensament que s’expressa, de vegades a les palpentes, amb una energia que no sempre tenen les seves publicacions escrites. I, així, hem descobert, amb fascinació, els textos de les intervencions orals de Foucault i Derrida, Barthes i Deleuze, com abans de Lacan, que ens il·lustren, potser més que els seus llibres, l’energia del pensament a la recerca de la paraula justa: l’acte mateix de pensar.

stats