22/07/2016

El somriure d’Anna Frank

3 min
'El somriure d’Anna Frank', article de Mònica Planas

Fa uns anys, una de les persones amb el cor més gran que conec va llogar un piset al carrer Sèneca de Barcelona. La singularitat d’algunes botigues d’art, de mobles nòrdics, de roba moderna, els estudis de disseny, algun restaurantet bufó i una relativa calma s’adeien amb la personalitat d’ella. Dolça i creativa, havia trobat un racó que li agradava per recomençar la seva vida. A pocs metres del portal del que encara és casa seva hi ha un llistó de ferro on diu: “Anna Frank 1929-1945”. Les primeres setmanes, de tant passar-hi per sobre, va pensar que havia arribat el moment de llegir el seu diari. Estant tan a prop d’una placa que la commemorava creia que tenia el deure moral de conèixer-la millor i saber què va escriure.

El recent tancament de la Llibreria Europa, l’empresonament del seu amo, Pedro Varela -que ja ha estat alliberat sota fiança-, i la detenció de quatre persones més del seu equip, m’han fet pensar en aquesta anècdota. La llibreria neonazi també és al carrer Sèneca. És la taca negra en un lloc agradable. Als anys noranta, la Plataforma Anna Frank va lluitar per canviar el nom del carrer i batejar-lo amb el de la nena jueva. Havien de dinamitar com fos la tasca dels que negaven l’Holocaust. La inauguració de la plaça d’Anna Frank una mica més enllà els va fer desistir de l’intent, però tot i així, el 1994 van aconseguir posar una planxa de ferro que recorda la jove escriptora en el paviment del carrer, a pocs metres de la llibreria.

Vint anys després, aquesta persona de cor gran i generós, d’innocència a vegades còmica, va aturar-se davant la placa i va canviar de direcció. En comptes d’anar cap a casa va entrar a la llibreria. Li agradava tenir-ne una davant d’on vivia i s’imaginava que la dependenta es podria convertir en la seva consellera literària. Amb el somriure i l’amabilitat que la caracteritzen, va demanar a la dependenta El diari d’Anna Frank. Diu que no recorda si la van mirar de manera estranya. No tenia cap motiu per fixar-s’hi. “No el tenim. Però tenim aquest que explica que El diari d’Anna Frank és fals”, li va contestar la noia. “Què vols dir, fals?” “Que en realitat no el va escriure ella. Que és un llibre escrit per manipular la història”. La dependenta la va omplir d’arguments sobre la gran investigació que s’havia fet per desemmascarar El diari d’Anna Frank. Sorpresa, va preguntar si no li podien encarregar el que ella volia. “No”. Va desistir decebuda: “D’acord. Ja el compraré en una altra llibreria”. En sortir va mirar el rètol de la botiga: Llibreria Europa. Va pujar a casa atabalada i em va trucar: “No saps què m’acaba de passar”. Vam riure juntes. Sense voler-ho havia dut a terme un acte ingenu de desafiament, de subtil provocació a uns neonazis.

Aquest estiu que la meva filla m’ha demanat que llegim juntes El diari d’Anna Frank he conegut millor la nena que va ser: decidida, un pèl trapella, un punt rebel i amb un humor incisiu. Estic convençuda que l’anècdota l’hauria fet riure. Va ser un homenatge divertit en consonància amb l’adolescent que era. Si tornen a obrir la maleïda llibreria, ja sabem què hem de fer quan hi passem per davant.

stats