Publicitat
Publicitat

La superfluïtat de l’humà

A partir dels anys noranta, Zygmunt Bauman, com qualsevol persona decent, ha mostrat una gran preocupació per l’augment progressiu de les desigualtats en el nostre món. No es tracta d’una consideració especulativa o gratuïta, sinó d’una constatació avalada pels fets, que en molts dels seus darrers llibres ha quedat il·lustrada per informes econòmics solvents i, en molts casos, institucionals.

Aquesta constatació era el detonant d’un dels seus llibres al meu entendre més imprescindibles: Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (Paidós). Hi va formular una de les seves tesis més punyents, i, d’altra banda, menys recordades aquests dies, especialment pels que li regategen la consideració d’un dels millors simptomatòlegs del nostre món. Segons sostenia, un dels fenòmens més rellevants de l’actualitat consisteix en la capacitat del sistema econòmic per produir, en una proporció sense comparació amb altres èpoques, grans quantitats del que anomena residus humans. És a dir: éssers improductius que han quedat expulsats i centrifugats pel sistema a la perifèria global (com els refugiats) o als espais urbans marginals (en el que Loïc Wacquant anomena hiperguetos metropolitans ). Bauman considera que aquest efecte del capitalisme tardà no és una eventualitat, sinó la conseqüència previsible de la lògica que deslliga l’increment de la producció de riquesa de l’exigència de la seva distribució. Això converteix aquesta població en supèrflua, i no és un error del sistema, sinó la seva característica estructural més pròpia.

Així, generacions senceres i contingents poblacionals en massa esdevenen superflus: no és que no trobin eventualment, provisionalment, lloc de treball en el sistema d’economia productiva, sinó que n’han quedat exclosos. I superflu, diu Bauman, significa innecessari, sense ús, residual, prescindible, com un producte que ha deixat de tenir sentit i que ja no té, ni tindrà, lloc en un sistema que es basa en la centrifugació a l’exterioritat del sistema de parts estadísticament molt rellevants de la població.

Bauman ja havia assenyalat, en un dels seus treballs més cèlebres, entre els primerencs, que l’extermini nazi no va ser una anomalia de la modernitat, sinó una de les seves conseqüències. Per això, potser, no és del tot inoportú recordar el que Hannah Arendt va confessar, en una carta a Karl Jaspers del 1951, quan va atribuir el tret més característic del mal radical, amb el qual pretenia pensar l’essència del totalitarisme, a la conversió dels humans en éssers superflus. La superfluïtat de l’humà, doncs, que va permetre l’extermini de milions de persones després d’haver estat privades de la seva humanitat perquè eren considerades supèrflues, apareix, actualment, als ulls de Bauman, com el tret més significatiu i característic de l’economia global.

Michel Foucault ja va diagnosticar que, en la societat biopolítica, ja no calen els grans contingents policials d’unes altres èpoques perquè, en cert sentit, cadascun de nosaltres s’ha convertit en el policia de la seva pròpia vida i de la dels altres. Anàlogament, potser Bauman ha encertat a endevinar com molt pocs la innecessarietat del totalitarisme en el món contemporani perquè fins i tot les democràcies avançades, en l’actual sistema de l’economia global, han aconseguit de mutar les formes preservant-ne l’essència: la generalització a legions d’exclosos de la seva consideració ontològica com a éssers superflus. Tanmateix, com Bauman va recordar sovint, les lleis socials no són com les de la naturalesa. Són com són, però podrien ser d’una altra manera. Només depèn de nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT