Publicitat
Publicitat

Els supervivents oblidats de l’Holocaust

Els gitanos que van sobreviure als camps de concentració de Transnístria el 1942 reclamen sense èxit a l’estat romanès les indemnitzacions per la reparació que els corresponen

“BEVÍEM AIGUA DE PLUJA de les petjades que deixaven a la terra les ferradures dels cavalls”, recorda el Misu, que tenia poc més de dos anys quan el 1942 va ser deportat juntament amb els seus pares a Transnístria. Malgrat que era gairebé un nadó, no ha pogut oblidar els anys que va passar al camp de concentració amb la seva família: “Els que sobrevivíem vivíem en unes cases excavades sota terra. Jo, com que era petit, estava sempre darrere de la faldilla de la meva mare. La recordo molt. Anàvem al bosc on ella treballava tallant llenya”. Tres records el segueixen perseguint: “La gana, la set i el fred”.

El 1942 el govern de Ion Antonescu va ordenar la deportació de més de 25.000 persones d’ètnia gitana als camps de concentració de Transnístria. Es calcula que 12.923 eren nens. Avui s’estima que més de la meitat dels deportats van morir, dels quals al voltant de dos terços eren menors. “Moltes de les persones deportades van morir, sobretot els nens i els grans. Per a ells va ser impossible aguantar-ho”. No obstant això, Vasile Ionescu, que va formar part de la Comissió Internacional per a l’Estudi de l’Holocaust a Romania, coneguda com la Comissió Elie Wiesel, explica:“El nombre i la identitat de les persones deportades quedaran desconeguts per sempre, ja que molta gent no tenia documents d’identitat. Moltes persones deportades van ser assassinades immediatament, i d’altres van morir a causa de les malalties, el fred o la gana”.

Mitjançant un decret emès el 1942 van ser condemnades a mort les persones que havien aconseguit tornar des de Transnístria dels camps on havien sigut deportats. La mateixa llei del 1942 castigava amb penes d’entre 5 i 25 anys de treball forçat qualsevol persona que hagués facilitat el retorn dels gitanos o els hagués amagat a casa seva.

La família del Misu era d’un poble pròxim a Vaslui, al nord-est de Romania. “Van deportar tots els gitanos del poble”, explica. En tornar, la seva família no va trobar res. Tots els béns que tenien havien sigut robats o destrossats. Van recomençar la seva vida amb l’ajuda d’alguns veïns. El Misu es va dedicar a confeccionar olles de coure, i després va treballar com a operari en una fàbrica, fins al 1989. Actualment no rep cap tipus d’ingrés, ni tan sols la renda mínima, i el govern acaba de negar-li la indemnització mensual que li correspon per llei com a supervivent de l’Holocaust.

RECONEIXEMENT NOMÉS SIMBÒLIC

El seu cas no és aïllat. Es calcula que avui viuen a Romania més de 200 gitanos que van sobreviure a l’Holocaust. Ja són molt grans i viuen en una situació de vulnerabilitat social i econòmica. Segons la legislació actual, vigent des de l’any 2000, els supervivents haurien de rebre atenció sanitària gratuïta i, a més, una indemnització mensual per part de l’estat romanès en concepte de reparació. No obstant això, hi ha una falta de coneixement de l’Holocaust gitano. “Malgrat el reconeixement simbòlic, la població i els funcionaris no estan conscienciats. Els funcionaris no fan cursos de formació, no s’organitzen debats”, assegura l’ONG Centre de Recursos Comunitaris, que s’encarrega d’ajudar els supervivents a tramitar les indemnitzacions.

Fins al 2004 no hi va haver a Romania cap reconeixement oficial de l’Holocaust gitano, del qual havien sigut responsables els polítics romanesos de la dictadura de Ion Antonescu. Aquesta situació explica que els supervivents no hagin rebut cap indemnització, ni hagi existit cap reconeixement polític del patiment de les persones deportades. Més de 36.000 persones van presentar en la dècada dels 70 sol·licituds d’indemnització, sense que l’estat romanès reconegués en aquell temps la seva responsabilitat en les deportacions. Les recerques es van començar a desenvolupar i les indemnitzacions es van començar a pagar només després de l’informe de la Comissió Elie Wiesel i la creació d’un Institut per a l’Estudi de l’Holocaust dels Jueus i els Gitanos a Romania.

A l’agost l’europarlamentari i membre de la comunitat gitana Damian Draghici va inaugurar un monument en memòria de l’Holocaust gitano a Bucarest, situat dins del Museu de la Cultura Romaní. El monument mostra una roda, símbol del sol i de la roda de les carretes dels gitanos, i porta la següent inscripció: “El sol tornarà a sortir. I nosaltres igual. Sempre. Sempre, sempre”.

Malgrat haver creat aquest dret a la memòria, el reconeixement de l’Holocaust gitano no s’ha traduït en la pràctica en el reconeixement de tots els supervivents i de la seva situació actual. La informació sobre els seus drets amb prou feines els arriba i molts ni tan sols s’atreveixen a presentar els documents per sol·licitar les seves indemnitzacions. D’aquesta situació se n’han aprofitat diversos falsos “intermediaris” de la mateixa comunitat gitana, que demanen diners a la gent a canvi de tramitar la documentació.

VÍCTIMA DE LA BUROCRÀCIA

“La funcionària va rebutjar registrar el meu expedient, no em creia”, explica el Misu sobre el seu desacord amb els funcionaris de l’Ajuntament que havien de tramitar-li la paga. Va haver d’intervenir el Centre de Recursos Comunitaris perquè els funcionaris donessin credibilitat a la seva petició. La discriminació i l’abús de poder dels funcionaris van quedar patents: “Com que és gitano, els funcionaris van tenir una actitud discriminatòria. Ni tan sols el van escoltar”, comenta el coordinador de l’ONG.

Les lleis estableixen que, per tramitar la indemnització, els afectats només necessiten les declaracions de diversos testimonis. Al Misu li van demanar proves dels arxius, un requisit impossible en el seu cas, ja que els nens no figuraven en els documents de les llistes de persones deportades, només apareixien com un número.

Totes les persones deportades que eren nens el 1942 i que no poden justificar la seva reclamació a través de documents que portin el seu nom i cognom estan immerses des de fa mesos en un conflicte amb les institucions romaneses. En la carta de denegació, la Seguretat Social al·legava que el Misu no havia “acreditat la situació de deportat mitjançant documents d’arxiu”.

Elena Motas, consellera per a la minoria gitana de l’Ajuntament de Iasi, explica que la burocràcia atrapa molts dels supervivents. “Són persones grans que es perden en la muntanya de documents i contradiccions de l’administració. Al Misu li van recomanar que posés una demanda contra la Seguretat Social, però saben que no té diners per fer-ho”, aclareix Motas.

El Misu i altres supervivents que estan en la mateixa situació esperen que els seus expedients rebin una reavaluació amb l’ajuda de les ONG. La indemnització mensual seria el seu únic ingrés per pagar-se les medicines: “Només insisteixen en els papers. Què saben els funcionaris que han mirat el meu expedient sobre la meva infància a Transnístria?”

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT