19/02/2017

El temps que resta

3 min
El temps que resta

La consciència del temps determina les nostres vides, humanes també per això, precisament. En gran mesura, és una consciència irreflexiva, lligada a l’experiència del propi cos, que canvia, contínuament, i a l’experiència de les coses, començant per la pròpia naturalesa, que ens ofereix, a cada pas, el retorn cíclic d’una seqüència en la qual la nostra vida s’inscriu: el dia i la nit, les estacions, els anys... I el temps va deixant coses, que queden enrere, molt sovint a pesar nostre, però també ens obre el present al que encara no ha tingut lloc, i és al davant, esperant-nos i presentant-se, de vegades lentament, de vegades de manera accelerada.

Fins i tot el nostre llenguatge és indestriable de la consciència temporal gràcies a la dimensió verbal, que ens permet de pensar i de parlar en passat, present o futur, per referir-nos a allò que ja ha tingut lloc, i ha passat, o a allò que està passant en present i allò que desplacem a un futur que encara, en sentit propi, no existeix. I tant més rica és una llengua com més capaç és d’introduir variacions i subtileses en la nostra forma de dir la temporalitat pròpia i precisa de les coses: quan, per exemple, volem distingir alguna cosa que ha passat del tot i ja està acabada o alguna cosa que és passat i encara, en cert sentit, present; quan és present, però continu, o present i ja és passat en el mateix moment que la diem; o quan és futur perquè tindrà lloc o futur perquè potser podria tenir lloc o no, o fins i tot quan podria ser futur però ja passat respecte a alguna altra cosa que serveix de referència. La riquesa d’una llengua deriva, també, de la seva capacitat per expressar les subtileses de la nostra dimensió temporal.

I, tot i així, el temps bàsic, fonamental, que vertebra les nostres vides és com un fil estès entre aquell temps que passa, i ja és passat, i aquell temps que resta, indefinidament futur. I cadascun d’aquests temps provoca, en nosaltres, reaccions i emocions diferents. Amb el futur, tanmateix, s’obre sempre l’espai de la incertesa, potser la més gran de les fragilitats que ens constitueix i que, per això, ens fa vulnerables, indefensos, desprotegits. El futur és, així, l’espai de la intempèrie: res no li és assegurat, enlloc podem trobar garanties, tot és per definir-se fins que no arribi. El futur: el temps que tenim al davant, respecte al qual tota previsió és il·lusòria i fictícia.

Serge Reggiani cantava una melodia meravellosa, inoblidable, feta de ràbia i esperança, que es deia, precisament, Le temps qui reste. És una cançó alhora trista i rebel, que comença amb una constatació: “Quant de temps...” Però immediatament es pregunta: “Quant de temps encara, anys, dies, hores, quant?” I, sense contestar-se, diu: “L’estimo tant, el temps que resta. Vull riure, córrer, plorar, parlar, i veure, i creure, i beure, ballar, cridar, menjar, nedar, saltar, desobeir...” Poques vegades s’ha cantat amb tanta força el desig de viure, a fons, el temps que resti, sigui el que sigui, poc o molt.

El temps ja passat ens confronta amb l’inexorable, el que ja no podem ni imaginar d’una altra manera que com ha estat, perquè ja és inevitable. El futur, tanmateix, ens posa al davant de la incertesa, per planificadors que siguem: és l’imprevisible de les coses humanes, sotmeses a la geometria variable de l’atzar, que tenyeix d’indefinició qualsevol pretensió de regularitat ordenada. Amb això, per sort -o per desgràcia!- no hi podem fer res. El futur és la fusta de què estem fets. Per això el futur és, també, un espai que no ens resistim a habitar. Perquè, com canta Reggiani, “ mon pays c’est la vie ”.

stats