Moltes vegades la història és capritxosa i, com a norma general, l’escriuen els vencedors. Com a mínim la història oficial, de la qual s’alimenten els discursos i els programes establerts. Però l’ofici d’historiador és, precisament, investigar la història, no donar res per fet i contrastar.

La Revolució Russa és un procés que no s’escapa d’aquest objecte d’històries oficials i llocs comuns. En primer lloc, cal situar la Revolució Russa en el seu context històric. I, amb perspectiva, és evident que va ser el fet més important i transcendental del segle XX, pel seu procés i per les seves influències. Sense la Revolució Russa difícilment es podria entendre la conflictivitat que va emergir tant a Europa com al món en el període que va del 1917 al 1922 (revolució espartaquista, consells de Baviera, revolució a Hongria, Setmana Roja a Itàlia, vaga general revolucionària i Trienni Bolxevic a Espanya, etc.) La Revolució Russa acaba completant el trencaclosques del moviment obrer internacional amb l’aparició dels partits comunistes, però també a posteriori, ja que després de la Segona Guerra Mundial la política de blocs i del món bipolar té en la Revolució del 1917 i en el triomf dels bolxevics el seu esdeveniment nodal.

Dins mateix de l’URSS es va establir una manera concreta d’entendre la revolució que els anys posterior van seguir, en més o menys mesura (amb fortes crítiques), historiadors adscrits al marxisme. Però també es va desenvolupar un model historiogràfic liberal que es basava en la concepció negativa de la revolució i en la defensa de concepcions ideològiques determinades. Si bé és cert que les dues escoles tenen treballs d’una importància enorme, també és veritat que van coixes en moltes apreciacions, sobretot pel que fa a la riquesa d’arestes de la Revolució Russa. En totes aquestes obres l’anarquisme hi tenia un paper secundari, marginal, desfigurat o, directament, inexistent. Quan anem a les fonts primàries ens adonem que aquella visió està totalment equivocada.

Una dilatada història

La història de l’anarquisme rus i de la seva participació en el procés revolucionari és dilatada. Hi ha moltes maneres d’estudiar el procés revolucionari rus. Per comprovar la importància que hi va tenir l’anarquisme és lògic fer-ho en el llarg espai de temps que passa entre la seva formació ideològica i organitzativa, al segle XIX, la seva participació en la revolució del 1905, el seu debat organitzatiu a l’exili i la seva participació definitiva en la Revolució del 1917. A més, entre el 1917 i el 1921, l’anarquisme va ser un agent protagonista i dinamitzador de processos com el makhnovisme a Ucraïna o la rebel·lió dels mariners de Kronstadt el febrer-març del 1921.

És inimaginable pensar que a la terra que va veure néixer Mikhaïl Bakunin i Piotr Kropotkin l’anarquisme, la ideologia que els dos van ajudar a desenvolupar, no tingués cap incidència a l’interior del país. I tot i que amb unes bases difuses i unes organitzacions eclèctiques, l’anarquisme va començar a viure un creixement a partir de la segona meitat del segle XIX en diferents grups polítics, d’acció i de propaganda. El problema de l’interior de Rússia és l’enorme diversitat del moviment i les seves pròpies característiques. La variable del populisme ( naródnitxestvo ) va fer que moltes ideologies quedessin difuminades, entre elles el mateix marxisme.

El final del segle XIX i el desenvolupament de la propaganda al voltant de les idees de Kropotkin van ser fonamentals per entendre el desenvolupament de principis del segle XX, que va començar a ser palpable en ciutats com Bialistok, Krinki, Varsòvia, Moscou, Sant Petersburg, Iarkov o Odessa. Va ser un moment complicat, perquè a l’anarquisme el va sorprendre la revolució del 1905 en plena efervescència d’idees entre els que consideraven que la base de l’èxit seria la creació de grups a partir de les idees de l’anarcocomunisme de Kropotkin, els que veien més capacitat d’èxit en la incidència en el moviment obrer i sindical -que agafaven l’exemple del sindicalisme revolucionari francès- o els que es van llançar a dur a terme accions violentes contra les institucions de l’estat, en un combat tan desigual que va posar fi a aquests grups en poc temps. Malgrat tots aquests debats, la lliçó que l’anarquisme va aprendre de la revolució del 1905 va ser que necessitava articular una organització més general que pogués canalitzar més efectivament les lluites dels llibertaris davant d’una nova possibilitat d’esclat revolucionari.

A més, la revolució del 1905 va arribar de la mà del desenvolupament d’unes estructures de contrapoder obrer en què els anarquistes se sentirien còmodes durant els anys següents. El naixement del soviet, si fem cas dels textos de Volin (un dels representants de l’anarquisme rus), es va produir el febrer del 1905 a Sant Petersburg i al caliu dels socialistes revolucionaris. Va ser una estructura d’intent de control obrer, de poder popular, de caràcter horitzontal, en què els anarquistes van veure una possibilitat de desenvolupament. Sobretot aquells que entenien el moviment obrer com a eix de la propaganda. Va ser aquí on, ja el 1905, va començar un debat amb la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, que va determinar que aquest organisme havia d’estar sota el control del partit. Els socialistes revolucionaris i els anarquistes, com els treballadors sense adscripció política als soviets, ho van rebutjar. En aquell moment els bolxevics creien que els soviets eren organismes fraccionals de la classe obrera que tendien a la desunió pel que fa al seu concepte de revolució d’avantguarda. I aquesta animadversió cap al soviet es va mantenir durant molts anys en el bolxevisme.

Quan Rússia es va tornar a veure a les portes d’una transformació revolucionària de gran profunditat com la del 1917, el debat es va produir pel control dels soviets, on totes les tendències revolucionàries van rivalitzar. Tot i així, en el fons, els temes no havien canviat. Per als bolxevics (constituïts en partit des del 1912), el soviet havia de ser un apèndix més del mateix partit. Per als anarquistes, el soviet era l’expressió més elevada del control obrer de manera directa sobre els mitjans de producció i consum. Una doble variable en el concepte de revolució socialista que va col·lisionar després de l’octubre del 1917.

L’exili que molts anarquistes van haver de viure entremig, entre el 1906 i el febrer del 1917, els va servir per debatre el seu model organitzatiu i altres conceptes ideològics, com la mateixa Guerra Mundial. Va ser un interregne entre revolucions.

1917. Bolxevisme vs. anarquisme

Anatol Gorélik, anarquista ucraïnès, en la recopilació de textos seus que es va publicar el 2007 amb el títol d’ El anarquismo y la revolución rusa, es fa ressò d’unes paraules de l’escriptor, advocat i polític comunista francès Jacques Sadoul, testimoni d’excepció de la Revolució del 1917 (que cristal·litzarà en un text acabat de publicar a Espanya amb el títol de Carta desde la Revolución bolchevique ). Diuen: “El partit anarquista és el més actiu, el més combatiu dels grups de l’oposició i probablement el més popular; també és l’únic que es basa en forces prou nombroses per poder lluitar amb les baionetes bolxevics, i fins i tot sembla que va guanyant terreny a la ciutat”.

Tant si la frase de Sadoul a què fa referència Gorélik és certa com si no ho és, l’anarquisme va viure, a partir del febrer-març del 1917, un progrés espectacular a Rússia que li va servir per presentar-se davant dels treballadors russos com una alternativa en el bosc d’idees i experiments que va ser la Revolució Russa. La qüestió és que, si seguim tant memòries com documents de primera mà, ens adonem que entre el febrer i l’octubre del 1917 a Rússia hi havia una efervescència d’idees tan gran que per als mateixos treballadors es feia difícil distingir els matisos i les diferències entre els grups polítics. El periodista John Reed, a Deu dies que trasbalsaren el món, mostra com els representants de tots els corrents revolucionaris feien mítings en fàbriques, soviets i carrers. Bolxevics i anarquistes coincidien a criticar el govern provisional i la participació en la Guerra Mundial i a defensar el repartiment de la riquesa entre els treballadors i que els veritables òrgans de poder obrer eren els soviets. A tot plegat hi va contribuir la tornada de Lenin l’abril del 1917 amb l’exposició de les famoses Tesis d’abril, a més de la redacció del llibre L’estat i la revolució, que va fer que bona part de l’anarquisme s’adonés que Lenin i els bolxevics estaven virant cap a posicions pròpies que duien a l’abolició de l’estat i a la construcció d’una democràcia obrera i de socialisme directe.

Aquesta qüestió, entre d’altres, va fer que entre el febrer i l’octubre del 1917 socialistes revolucionaris d’esquerra, anarquistes, bolxevics i altres grups mantinguessin una col·laboració no firmada (no hi va haver mai un front revolucionari únic). Els anarquistes van participar en la Revolució d’Octubre del 1917 perquè se sentien identificats amb la consigna Tot el poder per als soviets! I va ser precisament aquesta entente cordiale de forces revolucionàries el que va fer que afloressin les diferències de forma i de fons entre elles. El projecte bolxevic era diferent de l’anarquista. L’anarquisme va entendre la presa del poder, l’octubre del 1917, i la constitució d’un govern de comissaris del poble com un pas enrere en les aspiracions revolucionàries. Pel que fa a les bases, van seguir col·laborant amb totes les forces (la dissolució de l’Assemblea Constituent, l’abril del 1918, té els anarquistes de Kronstadt com a protagonistes), però el poder i la democràcia obrera van ser el lema de l’anomenada Tercera Revolució, contra els bolxevics.

Mentre que els bolxevics van prendre mesures estatalitzadores de control de la propietat, els anarquistes demanaven que els treballadors i els camperols controlessin directament els mitjans de producció. Mentre que els bolxevics van tendir a controlar els soviets com a apèndixs del mateix partit, els anarquistes creien que aquests soviets no havien de tenir cap lligam partidista ni creatiu. Mentre que els bolxevics firmaven la pau de Brest-Litovsk i perdien una part important del territori rus, els anarquistes consideraven que aquella pau no era la que es demanava els dies previs a l’octubre del 1917. I aquests debats polítics es van convertir en enfrontaments directes per la manera d’entendre la revolució.

No podem oblidar que la Revolució d’Octubre del 1917 va arribar de bracet de l’esclat d’una guerra civil que tenia el suport de les potències occidentals contra la Rússia revolucionària. Els anomenats Exèrcits Blancs (una amalgama de forces) van ser finançats per les potències que s’oposaven a la revolució. Els anarquistes, tot i criticar i oposar-se al govern bolxevic, al qual consideraven dictatorial, van defensar els avenços revolucionaris davant de les forces blanques. Per fer front a aquest Exèrcit Blanc, el govern bolxevic va crear l’Exèrcit Roig i va perseguir a la rereguarda qualsevol intent de construcció contrarevolucionària. El desembre del 1917 es va fundar la Txekà, la policia política per perseguir aquestes activitats. El que pocs revolucionaris s’esperaven és que la Txekà no només actués contra els blancs sinó que també comencés a perseguir les tendències revolucionàries que criticaven el govern bolxevic o no li donaven suport. Nombrosos centres anarquistes, diaris i militants van ser perseguits, clausurats i empresonats acusats genèricament de “contrarevolucionaris”. Malgrat tot, els debats a l’interior dels soviets continuaven, tot i que les forces a l’esquerra del bolxevisme llanguien o aparcaven els debats per després de la guerra civil. Alguns socialistes revolucionaris i anarquistes van reaccionar contra aquesta política. Principalment des dels seus mitjans. I d’altres van iniciar una campanya d’accions contra el mateix poder bolxevic. Fanny Kaplan, socialista revolucionària, va intentar assassinar Lenin, i un grup anarquista anomenat Anarquistes Clandestins, per mimetisme, va col·locar un artefacte explosiu a la seu del Partit Comunista, al carrer Leontiev de Moscou, que va provocar la mort de 12 persones i en va ferir 55, entre les quals hi havia Nikolai Bukharin. Aquesta acció va ser condemnada pel mateix moviment anarquista, però va servir per detenir el poeta anarquista Lev Txorni, que va ser executat el setembre del 1921. aquestes accions van ser casos aïllats, però la realitat és que entre el 1918 i el 1921 les organitzacions dels llibertaris van anar desapareixent a causa de la repressió.

Com hauria pogut canviar la història. Makhnó i Kronstadt

La meva intenció no és escriure una història contrafactual, ja que no em sembla ni de bon tros seriós. Però a Rússia es van desenvolupar dos moviments que, per la seva influència, van poder o voler canviar el curs dels esdeveniments. Un d’ells es va personificar a Ucraïna en la figura de Nèstor Makhnó. L’altre va ser l’acte final de l’oposició al bolxevisme a la fortalesa militar de Kronstadt, que, si bé no va ser un moviment específicament anarquista, la crida a la Tercera Revolució devia molt als anarquistes que hi van participar.

Ucraïna sempre va ser una peculiaritat en el context de la Revolució Russa. Les forces revolucionàries ucraïneses van pivotar entre els socialistes revolucionaris i un incipient moviment anarquista que va tenir en Nèstor Makhnó un dels seus militants més representatius. Nascut al poble de Huliaipole, Makhnó va participar en la revolució del 1905 al capdavant del seu grup anarcocomunista i va ser empresonat i condemnat a mort. L’amnistia del febrer del 1917 el va alliberar, i això li va permetre tornar al seu poble natal, reorganitzar el soviet local (del qual va ser president) i afavorir la creació d’un moviment revolucionari en grans zones del sud-est ucraïnès basat en l’autogestió, l’horitzontalitat, el soviet lliure i l’absència de qualsevol poder centralitzat. Gorélik va arribar a dir que el makhnovisme (makhnovchina, que és com es va conèixer el moviment) no era un moviment específicament anarquista per la falta de formació ideològica dels seus integrants. Era un moviment de les mateixes masses treballadores. De fet, a Ucraïna, juntament amb el makhnovisme, hi havia la poderosa Confederació d’Organitzacions Anarquistes Nabat. Amb totes les disquisicions ideològiques que es vulguin fer, els integrants del moviment makhnovista eren principalment anarquistes (Makhnó, Artxinov, Belaix, Karetnik, Taranovski, etc.) i el model de societat que van desenvolupar era de base llibertària. Fins i tot van crear una escola amb el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog afusellat a Barcelona el 1909 després dels fets de la Setmana Tràgica.

Juntament amb aquest vast moviment revolucionari, Makhnó va articular un poderós exèrcit guerriller camperol: l’Exèrcit Insurreccional Makhnovista, unes unitats que van actuar contra les forces progermàniques del Hetman Skoropadski, contra els nacionalistes de Símon Petliura, contra les forces aventureres de Nikifor Grigoriev i contra les forces blanques de Denikin i Wrangel. Els makhnovistes van arribar a tres acords militars amb l’Exèrcit Roig i van intentar arribar també a un acord polític per respectar les influències i les zones revolucionàries. Però un cop les forces contrarevolucionàries van ser derrotades a Ucraïna, les tropes de l’Exèrcit Roig van apuntar les armes contra els revolucionaris makhnovistes, que van ser perseguits. Alguns van acabar empresonats, d’altres, executats, i d’altres, exiliats, com el mateix Nèstor Makhnó. L’experiència makhnovista ucraïnesa va ser un dels primers exemples de desenvolupament de societat llibertària de la història contemporània.

La plaça de Kronstadt sempre va ser transversal si fem cas dels esdeveniments revolucionaris. Els mariners de Kronstadt van participar en els fet del 1905, el 1911, el 1913 i el 1917. Amb la revolució del 1905, el plural soviet de Kronstadt (repartit entre menxevics, bolxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes) havia constituït una república independent que no obeïa el govern provisional. Un dels personatges més representatius d’aquell soviet va ser Efim Iartxuk, un anarquista de Bialistok. Els mariners de Kronstadt van donar suport sense fissures a la Revolució d’Octubre del 1917, però el que no van acceptar va ser el model de dictadura de partit i de comissaris del poble que els bolxevics van començar a desenvolupar. I des de ben al principi els mariners de Kronstadt van mostrar aquest descontentament. El context de guerra civil va fer que molts d’aquells debats es posterguessin. Però a finals del 1920, quan ja es preveia que la guerra cauria del bàndol revolucionari, Kronstadt va tornar a reclamar el model de revolució, que xocava amb la visió comunista. Aquell soviet eclèctic, on hi havia bolxevics, va fer públic el febrer del 1921 un programa reivindicatiu de 15 punts en què es demanaven soviets lliures, llibertat de premsa i reunió per als diversos grups d’esquerres i la fi del comunisme de guerra. Encapçalant el manifest hi havia l’exbolxevic Stepan Petritxenko i el simpatitzant anarquista Perepelkin. Malgrat tots els intents de vincular els revolucionaris de Kronstadt amb les forces blanques que va fer la premsa oficial, qui va llegir millor els esdeveniments revolucionaris d’aquells dies va ser Lenin, que va veure en Kronstadt una revolta de l’esquerra. En cap cas les autoritats comunistes permetrien un debat d’igual a igual sobre el model revolucionari, tal com pretenien Emma Goldman i Alexander Berkman en els seus intens de mediació. L’acord a què va arribar el govern comunista va ser assaltar Kronstadt per la via militar. L’atac va començar el 16 de març del 1921. La revolta de Kronstadt va ser sufocada i els seus integrants van marxar a l’exili o van ser detinguts, empresonats i, en 13 casos, afusellats. Així va acabar Kronstadt, que Trotski havia anomenat “l’orgull i la glòria de la Revolució” el 1917.

El final

Amb l’acabament de la revolta de Kronstadt, tota l’oposició exterior al govern comunista havia quedat sufocada. Els alçaments camperols de regions com la de Tambov tenien un programa ideològic vague, i això els diferenciava de Makhnó i Kronstadt.

Els anarquistes no van tornar a desenvolupar, a l’interior de Rússia, cap estructura política i sindical. Només una editorial (Golos Tudrá) que va aguantar fins al 1928, les activitats del Museu Kropotkin (que havia mort el febrer del 1921, poc abans de la repressió de Kronstadt) i una manifestació a Moscou, el 1927, en defensa de Sacco i Vanzetti patrocinada per individualitats anarquistes: aquests van ser els actes més destacats de l’anarquisme postrevolucionari a l’interior del país. Molts dels seus integrants van ser empresonats, d’altres es van adherir a les estructures comunistes i molts van marxar a l’exili, on van debatre els motius de la derrota de l’anarquisme en el procés revolucionari i on va aflorar la falta de cohesió organitzativa dels anarquistes, que va provocar una fractura en el mateix moviment. La repressió final de la dictadura de Stalin va acabar diluint qualsevol intent de reestructuració de l’anarquisme rus.

Una història, la de l’anarquisme a la Revolució Russa, avui oblidada i que val la pena treure del bagul de la història.