MENTRE CONDUEIX, el taxista que em porta fins a l’edifici de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va divagant sobre com pensa ell que deu ser la feina de la gent que hi treballa avui dia. S’ha imaginat bàsicament satèl·lits i gent tractant-ne les imatges. S’hi ha acostat, però no del tot. Potser el sorprendria saber que bona part de la feina que es fa al Cartogràfic depèn de les imatges i de la informació obtinguda a partir dels vols de les seves tres avionetes. Ho anirem veient.

Em deixa a la falda de Montjuïc, al final del carrer Lleida, davant d’un dels edificis que es van construir arran de l’Exposició Universal del 1929. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ocupa el que va ser el pavelló privat de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, un escenari que curiosament pocs anys després de l’Exposició, el 1936, va esdevenir el primer banc de sang modern del món. La metodologia creada pel doctor Duran i Jordà va fer d’aquell edifici el primer on es guardarien mostres de sang per poder fer transfusions al front durant la guerra. Després d’uns anys d’abandonament i d’ús com a magatzem, des del 1995 és la seu del Cartogràfic. Just travessar la porta, els ulls es posen en un seguit d’immensos mapes de Catalunya que guarneixen les àmplies escales. Resseguint la costa catalana s’arriba, amb certa lentitud si un s’entretén en els detalls, a la primera planta.

Des de fa poc més de dos anys al Cartogràfic hi conviuen dues ànimes, la de l’Institut Cartogràfic i la de l’Institut Geològic, dos lòbuls que treballen plegats gràcies a la feina d’unes 300 persones. A simple vista hi pots trobar, per exemple, un grup de gent que analitza les parets de Montserrat per preveure’n despreniments, d’altres que es passen el dia modelitzant com es comportarà un riu si hi ha una avinguda, també n’hi ha que treballen amb ulleres per veure-hi en tres dimensions analitzant les dades per fer mapes i un altre grup que es dedica a comprovar els noms dels hotels i de les masies. Fan servir paraules com lidar, píxel i ortoimatge amb fluïdesa, i gairebé tots són sempre allà, en aquest edifici de Montjuïc. Segons explica el subdirector general de geodèsia i geofísica, Julià Talaya, el treball de camp ha pràcticament desaparegut en el vessant més geogràfic de l’institut, i només manté un cert nombre de persones implicades en el camp geològic. En un dia normal pot haver-hi només unes quinze persones fora de l’edifici; el dia a dia de la resta es mou entre ordinadors, models, imatges i papers.

COM ES FA UN MAPA?

Al Cartogràfic es fan diversos tipus de productes, molts dels quals segurament cap de nosaltres els arribarà a veure ni a fer servir mai. Però és segur que gairebé tothom s’ha trobat algun cop davant, per exemple, d’un mapa topogràfic 1:25.000, ja fos centrat a la Costa Brava Sud, a Falset o al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, per citar tres exemples d’una de les feines més bàsiques de l’Institut.

¿Com es fa un mapa d’aquest estil avui dia? El primer pas és programar el vol, perquè la informació bàsica per elaborar el mapa la proporcionaran un seguit d’imatges obtingudes per una avioneta.

Llegeix aquí el reportatge fet des d'una d'aquestes avionetes, amb vídeo a vista d'ocell

Cal programar les passades i el recorregut que haurà de fer per obtenir totes les captures necessàries. Actualment el Cartogràfic té en propietat tres avions d’aquestes característiques, que obtenen imatges mitjançant càmeres digitals i sensors hiperespectrals, lidar i tèrmic.

Un cop fet el vol, cal situar aquestes fotografies. Com explica el responsable de restitució de l’Institut, Joan Marimón, el següent pas és georeferenciar aquestes imatges, és a dir, dotar-les de coordenades. L’anomenada aerotriangulació serveix perquè a partir d’aquest moment tot el que s’obtingui d’aquestes imatges ja estigui ubicat en el terreny.

A partir d’aquí és on apareixen les ulleres en tres dimensions. És una de les coses que criden més l’atenció quan passeges pel Cartogràfic, la presència de diverses persones amb aquestes ulleres i una mena de ratolí gegant que agafen amb les dues mans. Duen a terme la tercera part del procés: reconèixer els elements de la imatge i donar-los mesures, el que s’anomena restituir. La seva feina és identificar camins, cases, piscines, etc., i donar-los mesures. Les diferents fotografies que ha captat l’avioneta els permeten fer-ho amb una visió en tres dimensions. Aquestes seran les línies, els vectors que quedaran marcats al mapa.

Però, per tenir el mapa complet, encara falta un pas: posar-hi noms. Aquesta és la feina menys mecanitzable de totes, l’única informació del mapa que no es pot extreure amb les fotografies del vol. Posar noms als carrers, a les serralades o a les masies, una tasca que requeria un intens treball de camp als vuitanta i noranta, però que actualment, com explica Joan Marimón, ja es fa també a distància, cercant per internet o trucant als ajuntaments. Actualment l’únic que cal és verificar que al mapa no hi hagi topònims que no assenyalen res perquè aquella masia o aquell hotel ha desaparegut, o viceversa. Però durant els primers anys del Cartogràfic va caldre un gran treball de camp per crear una base toponímica.

LA BASE TOPONÍMICA

Quan va néixer el Cartogràfic els mapes no tenien noms. Hi havia alguns treballs fets el 1979 per la Diputació de Barcelona i també en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona, però eren tots parcials. Entre 1984 i 1992 es va fer una intensa recollida de topònims a escala 1:5.000, una escala que, per fer-nos una idea del detall, permet delimitar cases i fins i tot piscines privades. Per fer aquesta ingent tasca va caldre un equip de 60 persones. Molts eren geògrafs o estudiants de geografia, però també hi havia filòlegs, mestres, excursionistes i coneixedors del territori en general. Se’ls requeria un nivell elevat de català, perquè calia transcriure els topònims que recollien. Era prioritari que fossin persones vinculades al lloc, bé perquè eren d’allà, bé perquè hi tenien família o una segona residència. La recerca era purament oral, és a dir, es feia preguntant a la gent del poble com es deien els elements que es volien identificar. Per evitar errors una de les instruccions era preguntar el mateix topònim a tanta gent com fos possible. Els últims anys del procés va caldre una revisió i validació ja a càrrec sobretot de filòlegs. Valls, passos, cingleres, agulles, puntes, deltes, boscos, coves, eres... i així fins a arribar als més de 350.000 topònims que configuren aquesta base sobre la qual es treballa avui. A finals dels anys noranta una segona recopilació, ara a escala 1:1.000, va complementar aquesta base toponímica de Catalunya.

DEL PAPER A L’‘STREAMING’

Avui aquests mapes acabats encara es poden comprar en el clàssic format en paper desplegable, però també estan disponibles per a descàrrega en format digital, i no tan sols això, sinó que la informació permet múltiples combinacions.

Per entendre el procés que ha seguit el Cartogràfic els últims anys, serveix i es té molt al cap el procés que ha experimentat la música enregistrada. En una primera etapa a l’Institut feien mapes en format paper, el que serien els discos de vinil. Després es va passar a la digitalització: els mapes es venien en un CD però encara calia que l’usuari anés a la botiga per obtenir-lo. En una tercera etapa l’usuari va poder començar a descarregar els mapes des de casa, com va passar amb la introducció del format musical MP3.

Però, com ha passat amb molts sistemes, l’ streaming s’ha anat introduint també al Cartogràfic, i actualment la idea és que l’usuari ja no descarregui, sinó que simplement faci ús de la informació en el moment que la necessita, un sistema que garanteix que està fent servir sempre l’última versió disponible de la informació.

Segons Talaya, una de les grans batalles de l’Institut és fer saber als ciutadans i als governants quin és el potencial de totes les eines que produeix una institució com el Cartogràfic, fer entendre que tenen a la seva disposició eines que poden fer-los fàcils algunes decisions. Talaya diu que sovint és autocrític amb la feina que es fa al Cartogràfic, però afegeix: “Al mateix temps, quan comparo la institució amb altres serveis cartogràfics, crec que ho fem prou bé”. Talaya considera que l’ICGC és un servei proactiu, que no es limita a cobrir la producció bàsica que se li encarrega, sinó que busca innovar i crear. En aquest sentit, hi ajuden els encàrrecs que arriben de l’exterior. El Cartogràfic participa en concursos per a projectes en altres països, una tasca que, segons Talaya els “obliga a competir, a estar desperts i a millorar”. Encàrrecs que en molts casos arriben de l’Amèrica Llatina, i que suposen per al Cartogràfic una entrada de diners que ha oscil·lat entorn del 15% del seu pressupost anual els últims anys.

POSICIONAMENT PRECÍS

Un dels serveis que ofereix avui el Cartogràfic és, per exemple, el posicionament d’alta precisió. Bona part de la població disposa avui de telèfons intel·ligents capaços de posicionar-nos sobre el territori, però, com en molts dels aspectes que treballa el Cartogràfic, la diferència dels seus serveis és la precisió.

Un seguit d’estacions ubicades en diferents indrets del territori permeten, si es disposa del material adequat, posicionar-se sobre el terreny amb una precisió de centímetres. Explica Julià Talaya que un dels grans sectors que està començant a fer servir cada cop més aquest servei gratuït és l’agricultura intel·ligent. Si heu de llaurar un camp probablement no us importarà gaire si passeu dos cops per un mateix lloc, però, si ho heu de fer de manera extensa i habitual, segurament un sistema de posicionament amb precisió de centímetres us ajudarà a estalviar combustible, fertilitzants i productes químics. Cada cop més, els tractors van equipats amb sistemes per fer ús de les dades que ofereix el Cartogràfic, una guia molt útil per treballar els camps i rendibilitzar els recursos.

‘JOGUINES’ PER AL GRAN PÚBLIC

El món està canviant molt ràpid per a tothom, també per a la gent del Cartogràfic. La millora de la informació oferta pels satèl·lits, conjuntament amb la massiva entrada dels telèfons intel·ligents a les butxaques del gran públic, ha fet que avui el nostre cervell associï molt fàcilment les paraules mapes i Google. “Google fa massa ombra”, admet el subdirector de geodèsia i geofísica. I, al mateix, temps, Talaya ressalta que els empeny a treballar cada cop més ràpid. Sembla difícil trobar un exemple millor de globalització que el fet que, actualment, un ciutadà s’orienti per fer un trajecte curt amb una eina que ha sigut creada a milers de quilòmetres de distància prescindint dels coneixements de qui ha estat dibuixant i observant el seu territori des de fa dècades.

No hi ha cap dubte que els productes que ofereix el Cartogràfic són millors que els que ens arriben mitjançant plataformes com Google, però el gran problema és fer-los visibles i posar-los a l’abast del gran públic.

Des de fa uns quants anys l’Institut Cartogràfic està fent un gran esforç per crear precisament eines destinades al gran públic, que posin en relleu tot el potencial de la seva feina. El grup de desenvolupament de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, els anomenats GeoStarters, no paren de llançar productes i eines noves amb la finalitat que tinguin un ús massiu.

Fa pocs mesos va entrar en funcionament Pintamaps, una eina que permet de manera molt fàcil crear el teu mapa personalitzat a partir d’un seguit de capes d’informació com ara carreteres, vegetació, edificacions o rius. Permet una visualització en tres dimensions i una capacitat d’elecció total sobre els colors. Instamapsés un altre producte d’aquestes característiques: es va crear fa uns tres anys i permet crear mapes personalitzats a partir de fonts de dades pròpies o obertes, de manera que sigui possible compartir-los instantàniament a la xarxa.

El potencial del material del Cartogràfic queda encara més a la vista a la pàgina web L’Ull del Temps. Catalunya Abans i Ara, creada l’estiu passat. L’eina compara imatges del territori actual amb fotografies de vols fets per l’exèrcit dels EUA els anys 1945 i 1956. Les imatges estan perfectament sobreposades i simplement movent el ratolí van canviant. Un gran divertimento que no fa tanta gràcia quan s’arriba al delta de l’Ebre i es visualitza clarament el retrocés que ha experimentat en aquests setanta anys.

La joguina més recent que ha incorporat el Cartogràfic és el SISMOCAT, una aplicació per a mòbil llançada fa tot just tres setmanes que et manté informat a l’instant de qualsevol moviment sísmic a Catalunya i al món. Els situa tots en un mapa i incorpora la possibilitat de filtrar per territoris i per magnituds, de manera que pots demanar-li a l’aplicació que t’avisi de tots els terratrèmols que hi hagi a Catalunya, però que, per exemple, només t’alerti dels de més de 5 o 6 graus a la resta del món.

EL LÒBUL GEOLÒGIC

Quatre pantalles grans dibuixen permanentment una gràfica similar a la d’un electrocardiograma. Batecs minúsculs que arriben de les diferents estacions sísmiques que controla l’àrea del Cartogràfic que vetlla pel seguiment de terratrèmols. A Catalunya el temor als terratrèmols ens va arribar de la mà de l’energia nuclear, un fet que, segons explica el cap de l’àrea de sismologia, Xavier Goula, no és exclusiu de Catalunya sinó que ha sigut bastant comú als països desenvolupats.

Un intens debat al Parlament durant els anys vuitanta va portar a la creació d’un departament que vetllés per controlar aquest risc. En un primer moment aquesta secció va quedar ubicada al departament d’Obres Públiques, però a partir del 1995 va començar a ser una de les potes de l’Institut Cartogràfic. Algú podria pensar que tot aquest interès va sorgir a partir de l’accident de Txernòbil, però el cert és que la Xarxa Sísmica del Baix Ebre es va posar en funcionament l’any 1983, tres anys abans de l’accident. Segons Goula, “el seguiment que es fa avui a Catalunya dels terratrèmols és extrapolable al de qualsevol país desenvolupat”. Quan hi ha un terratrèmol l’avís arriba automàticament a Protecció Civil, fet que agilitza la reacció que calgui tenir.

Més enllà d’aquest protocol bàsic, el departament de sismologia del Cartogràfic també ha desenvolupat un model per avaluar possibles danys en pocs segons, un sistema que, segons Goula, ja es fa servir en països com els Estats Units, però que és bastant pioner per la rapidesa amb què es pot donar un diagnòstic. La idea és que creuant la magnitud i l’epicentre del sisme amb una gran base de dades de totes les edificacions del país es pugui donar una avaluació exprés municipi per municipi del nombre de construccions que poden haver quedat afectades, del total de persones que es podrien haver quedat sense casa o fins i tot dels possibles ferits i víctimes mortals. Afortunadament, el model encara que no s’ha posat a prova en condicions reals.

Diu Goula que “on més preocupen els terratrèmols a Catalunya és al Pirineu i a la costa”. I més especialment en aquest segon sector, pel simple fet que és el més poblat. Des dels anys setanta, per llei les construccions es fan amb resistència sísmica, però hi ha molta edificació anterior a aquesta època amb sistemes de construcció més inestables. Xavier Goula cita, per exemple, l’Eixample de Barcelona com a exemple de les moltes zones del país en les quals no hi ha prou garanties en cas d’un terratrèmol d’escala mitjana.

CONVIURE AMB EL RISC

“La gent perd fàcilment la noció del perill al qual està exposada”, explica el subdirector general de geologia i geofísica, Joan Palau. I ho exemplifica amb una anècdota que resumeix molt bé l’espècie humana: “Quan hi ha un esfondrament en algun punt del país, els tècnics del Geològic hi acudim i acordonem la zona perquè la gent no s’hi acosti. El primer dia tothom fa cas de les indicacions, però una setmana després ja et trobes gent que ha saltat el cordó de seguretat i està mirant què hi passa”. La percepció de perill ens dura poc, i aquesta és una de les tasques importants del lòbul geològic del Cartogràfic: fer que la gent entengui el perill i el risc quan molt sovint es tracta de fenòmens que, en el millor dels casos, fa uns quants anys que no s’han produït. Segons Palau, “molt sovint els perills més importants per a les persones vénen de fenòmens que no passen cada dia, que poden ser catastròfics però no són usuals”.

Un passeig per diferents taules ens porta des d’un projecte d’avaluació del risc de despreniments de roques a Montserrat fins a la zona on es fa seguiment del risc d’allaus (avui buida, perquè els tècnics són sobre el terreny), i també ens acosta al projecte d’un pla urbanístic de la Molina, del qual els tècnics estan avaluant el risc d’inundabilitat. Mentre m’ensenyen la simulació d’una avinguda penso en el cas recent de la rovinada del Sió, que va provocar la mort de quatre persones grans a Agramunt. Segons Palau, en aquell cas la residència d’avis d’Agramunt estava situada en una zona d’inundació habitual, amb un període de retorn de menys de 10 anys, és a dir, que es calcula que s’inundarà un cop cada dècada.

Què es fa amb totes les infraestructures i construccions que es van fer abans de tenir aquests estudis i de disposar d’aquestes dades? Segons Joan Palau, “la solució escollida cada cop és menys l’estructural”, és a dir, enderrocar l’edifici o la infraestructura i fer-lo en un altre lloc. Millorar l’eficiència dels sistemes de vigilància, les alertes o els plans d’evacuació és el camí més fàcil per evitar aquestes situacions, davant dels costos, les dificultats i la lentitud d’optar per fer les coses de nou.

Moltes de les persones que treballen en l’àmbit geològic del Cartogràfic tenen bàsicament dues tasques: una és assessorar i diagnosticar el perill quan s’està fent un projecte urbanístic o una infraestructura, però després hi ha una segona part amb infraestructures ja fetes en les quals surten esquerdes o hi ha despreniments; llavors cal valorar els perills immediats. Un exemple d’això és el cas recent de Sallent, on al barri de l’estació van començar a aparèixer esquerdes en múltiples cases. Els tècnics del Cartogràfic van detectar que s’hi estava produint un procés de subsidència, és a dir, un enfonsament gradual del terreny. Després de fer-ne un seguiment i veient que la subsidència s’accelerava, finalment la decisió consensuada a principis de l’any 2009 va ser evacuar el barri i reubicar la gent que hi vivia. 43 habitatges i 120 persones van quedar afectats per aquest cas.

En el cas de l’àrea de Barcelona aquest no és un tema fàcil perquè les tipologies són molt variades i, segons Joan Palau, “pots trobar des de sòls amb quatre-cents milions d’anys d’antiguitat fins a sòls molt recents, com els del delta del Llobregat”. Això complica qualsevol construcció de línia de metro molt més, per exemple, que a Madrid. Cita un cas molt recent i d’actualitat: “En el transcurs de la L9 pots trobar característiques geològiques i geotècniques de gairebé tots els ventalls. A Madrid, en canvi, només hi ha tres capes i són gairebé horitzontals”. Abans de projectar res queda clar que val la pena fer-los la consulta.

ELS RECURSOS

De totes les dades, de tots els titulars que m’emporto del Cartogràfic, un dels que crec que em quedarà més fixat al cervell me’l donen a la taula on s’encarreguen dels usos del sòl: el 80% de la biodiversitat del planeta se situa en aquesta capa que hi ha entre la superfície i la roca més consolidada.

En aquestes taules és on es treballa amb més calma. Aquí la inspecció de terreny és imprescindible, i no hi ha satèl·lits ni Googles que valguin. En aquest àmbit, el Cartogràfic afronta de cara a l’any que ve una fita que cataloguen d’històrica: el primer mapa dels usos del sòl a escala 1:250.000 que cobrirà tot el territori de Catalunya, un treball que va començar el departament d’Agricultura l’any 1989. En paral·lel s’estan fent els 302 fulls de l’escala 1:25.000, cadascun dels quals suposa entre quatre i cinc mesos de treball de camp.

Al final l’objectiu és saber quins són els sòls agrícoles més interessants i protegir-los, és a dir, evitar que els plans urbanístics hi promoguin construccions. Segons els geòlegs del Cartogràfic, un dels exemples més clars d’això és el del Parc Agrari del Baix Llobregat, una zona de gran interès agrícola en la qual durant molts anys hem estat construint grans polígons industrials. Els tipus de sòl són en un lloc i no en un altre, i no els podem moure.