Publicitat
Publicitat

La tribu dels caragols

En un indret de Borriana, on sempre hi havia hagut camps de tarongers i que ara està abandonat a l’espera que escampi la crisi per a convertir-se en una urbanització de luxe, hi viu des de fa uns cinc anys una nombrosa colònia de gitanos búlgars que viuen de cercar bovers per vendre’ls als locals

El caragol moro o bover ('Helix aspersa', segons el seu nom científic) és un dels més comuns al nostre territori. Com que té una molla generosa i perfectament comestible, des de la Prehistòria hi ha hagut una molt comprensible tendència a cruspir-se’l. Ja els antics romans -segons ens informa el gran gastrònom Jaume Fàbrega- els feien dejunar amb segó (la fibra del blat) per a porgar-los de les possibles herbes tòxiques que hagueren consumit, abans de procedir a la seua cocció. Ara mateix, però, el costum de menjar caragols ha quedat notòriament reduït, com si es tractara d’una aberració culinària pròpia de pobles una mica irredempts. Els valencians, els catalans i els illencs ens singularitzem precisament, arreu del món, per l’adhesió entusiasta a la ingesta d’aquest parsimoniós mol·lusc de terra. Els francesos també, esclar, però ells consumeixen l’anomenat caragol de Borgonya, que, posat a taula amb tota la prosopopeia de la cuina gal·la, fa un efecte civilitzatori de primer ordre, i ningú pensa -fora d’algun estranger poc viatjat- que el que s’hi oficia siga cap cerimònia salvatge ni ancestral.

Valencians, catalans i illencs, en tot cas, hem patentat mil maneres de cuinar els caragols, amb una fúria tel·lúrica certament impressionant: a la llauna, a la paella, amb conill, amb marisc, en truita, en bunyol, amb samfaina, farcits, en truita... Si un d’aquests pacífics animalons veu un tipus parlant de la llengua d’Ausiàs Marc, farà molt bé -si pot!- d’escapolir-se’n...

A casa ens hem menjat els moros amb una generosa salsa de tomata amb pernil i pebrera coenta (també anomenada bitxo o vitet), tal com explique al llibre La memòria del sabor. La circumstància de la coentor dissuadeix d’ingerir una gran quantitat de caragols cuits amb aquesta recepta. Josep Pla, en el meravellós 'El que hem menjat ', explicava que Bofill de Carreras, que fou jutge de pau a Palafrugell, el blasmava per no ser capaç de menjar-se’n més de trenta (socarrats amb palla, acompanyats de vinagreta). Entre amics que se’n cruspien dos-cents o tres-cents [sic], un “trenta caragols” era un perfecte pusil·lànime, destinat a no ser res en la vida...

La vida fa molts tombs. A Borriana (Plana Baixa), el lloc on he nascut i visc, ningú esperava trobar que en pocs anys alguns centenars de gitanos búlgars d’origen turc hi formaren una colònia i es dedicaren a traficar amb caragols per a guanyar-se la vida. Fidels al seu proverbial nomadisme, van començar a acudir a aquesta zona del País Valencià, des de Bulgària, farà cinc o sis anys. La seua terra promesa va ser una partida del terme borrianenc anomenada Sant Gregori. Una ermita ara decrèpita, dedicada a aquest pare de l’Església, dóna nom al paratge. Els búlgars van descobrir una col·lecció d’alqueries abandonades entre camps de tarongers (també abandonats), perfectament propícies per al seu sistema de vida. Insospitadament, José María Aznar i Rodrigo Rato són els primers responsables de tot plegat. Sent el primer president del govern espanyol i el segon el seu ministre d’Economia van liberalitzar el sòl (llei 6/1998). Ara el primer fa classes a la Universitat de Georgetown i el segon està a punt d’entrar a la presó, però podria ser exactament a la inversa i no passaria res.

El sòl, d’altra banda, va agrair la nova llibertat, i van començar els famosos PAI (programa d’actuació integrada), tendents a desenvolupar macrourbanitzacions especialment en zones de gran potencial turístic. A Borriana, la perspectiva dels PAI, a principis de segle, va mobilitzar amb alegria una tropa bigarrada de buscadors d’or. De sobte, qui més qui menys tenia una fanecada de tarongers heretada de l’avi que com a explotació agrícola era una ruïna, però posada en un mapa, amb l’alineació correcta, permetia posar-se a somiar de valent. L’any 2000, una empresa urbanitzadora, Vistamar SA, va depositar a l’Ajuntament de Borriana un PAI anomenat Golf Sant Gregori. Una zona de dos milions i mig de metres quadrats, al voltant de l’ermita esmentada, davant la mar, passa, de sobte, a convertir-se en Eldorado. Els detalls que van coneixent-se del projecte són fastuosos: un camp de golf a la vora del Clot de la Mare de Déu (una zona fluvial declarada paratge natural), una reserva per a una espècie endèmica de tortugues i habitatges, molts habitatges... Van començar les compres massives de terra. Els més espavilats i primerencs van vendre la fanecada (mesura de terra típicament valenciana que consta de 831 metres quadrats) per xifres inusitades, desenes de milions de pessetes. Borriana, enriquida al segle XX pel comerç de la taronja, tornava a muntar-se en el dòlar amb la seua liquidació.

Els anys van passar, però, i els problemes burocràtics primer i la crisi econòmica del 2008 després van paralitzar el projecte. Els seus efectes, tanmateix, ja eren imparables. S’havien venut la major part de les terres i les alqueries del terme, abans habitades, s’havien desallotjat. Per una d’aquelles caramboles, ara el major propietari de la zona és la Sareb (el banc dolent...). L’antic paradís de la meua infància -aquell que recorria de figuera en figuera, per caminois de terra, resseguint sèquies que ja degueren construir els àrabs- no s’havia convertit en Eldorado però sí en un paisatge de western, desèrtic i inhòspit.

Un dia, hi van arribar els primers búlgars. Eren gitanos d’origen turc i, en temporada, trobaven fàcilment faena en la recol·lecció de la taronja. Sant Gregori encara podia fer miracles: totes aquelles alquerietes deixades de la mà de Déu eren perfectes per a passar l’hivern. El boca-orella va anar fent efecte. De la placidesa climàtica del lloc en dóna fe l’existència, descoberta recentment, d’una vil·la romana davant per davant de la mar, d’uns mil metres quadrats. L’excavació encara està a mitges. L’arqueòleg municipal, José Manuel Melchor, espera trobar-hi aviat inscripcions o mosaics que informen sobre el seu propietari. Segur que ja va ser, al seu moment, un gran consumidor dels caragols del terreny. Els romans, com els monjos, tenien un sisè sentit per a buscar emplaçaments vitals i Sant Gregori tenia una tradició històrica ben coneguda pels navegants, que aprofitaven el Clot per a proveir-se d’aigua dolça. A la seua desembocadura, a més, hi havia unes salines. “De fet -remarca Melchor-, és obvi que Borriana té un origen àrab, però els assentaments romans estan ben documentats amb anterioritat”. A la partida del Palau s’hi van establir uns colons romans de la família dels Buriena. És molt probable, en aquest sentit, que els àrabs n’adoptaren el nom, segons conjectura Melchor. Al segle X, els sarraïns van construir les primeres edificacions a la vora del riu Anna, després van fortificar l’emplaçament i el van convertir en un lloc clau per al comerç. Quan va arribar Jaume I, però, no va saber veure més que un lloc vil, “no maior d’un corral” [sic].

Romans, àrabs, catalans. Encara faltaven els búlgars. Qui va ser el primer espavilat, d’entre ells, que va observar la gran abundància de caragols a la zona? Això no ho sé. Els devien veure aparèixer amb solemnitat després de caure quatre gotes, o adherits indolentment a la soca dels tarongers. El boom vindria després: els restaurants els compraven, perquè la gent de la rodalia -els índígenes- se’ls menjaven. Alex Angelov, de 17 anys, m’informa dels preus actuals: el quilo es paga a un euro i mig (quan no tenen diners, els mateixos mol·luscos els fan de moneda). Els recol·lectors els venen a l’intermediari. Aquest els porta als restaurants de Borriana, que els compren a 4 euros. Més enllà, en establiments de més anomenada, s’arriba a pagar 8 euros per un quilo de moros o bovers de bona qualitat (cada vegada estic més convençut: si torne a nàixer, vull ser intermediari).

Alex té tres germans. Els menuts de la família, davant els problemes de comunicació dels majors, fan d’intèrprets: xampurregen el castellà i el valencià. La colònia total de gitanos búlgars, a Sant Gregori, oscil·la entre els tres-cents cinquanta i els quatre-cents individus (setanta dels quals, menors d’edat). La població fluctua perquè, quan hi ha faena en el sector de la fruita en altres llocs (a Fraga, a Lleida), els adults van i vénen. Aquest assentament, en tot cas, és especial, pel seu caràcter ètnicament homogeni. Això i el nombre dels seus integrants el converteixen en un dels assentaments irregulars de població immigrant més importants de l’estat espanyol.

No voldria que semblara, però, que aquesta és una història idíl·lica d’uns nòmades peculiars que viuen pintorescament. Les condicions d’aquesta vida (sense llum elèctrica -fora dels enganxaments il·legals- ni aigua potable) constitueixen el caldo de cultiu perfecte per a les malalties i altres inconvenients existencials. Aquí és on entren en acció els autèntics herois d’aquesta història, els tècnics de la Creu Roja i els voluntaris. Entre els primers, Daniel Losada o Rebeca Roca. Aportant desinteressadament el seu temps, Isabela Sales. Isabela treballa als matins a la conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, a les ordres de Mónica Oltra. A les vesprades, es posa la granota de faena, queda amb Daniel i Rebeca, carreguen una furgona amb roba usada, queviures i mil coses més (bolquers, sabó...) i entren en Sant Gregori com el Pare Noel la nit de Nadal. Hi fan una funció, a més, singularment important: procuren cites mèdiques per als immigrants. Una dentista també voluntària, per exemple, hi pal·lia els alifacs odontològics, que lògicament abunden. La Creu Roja, a més, estimula que els menors vagen, dimarts i dijous, a una petita escola que han muntat al Grau, a l’altre costat del Clot -allà on els habitants de Borriana viuen totalment ignorants del que passa a Sant Gregori.

Amb Isabela, Daniel i Rebeca vam poder visita la zona sense generar cap rebuig. Els vam acompanyar en el seu recorregut habitual, hores i hores de petites atencions i mil problemes resolts: Simeon Stefanov, per exemple, està furiós. La policia l’ha denunciat per no portar documentació. Va perdre el passaport i ara -diu- el confonen amb “un terrorista”. Daniel és el responsable tècnic a Creu Roja dels assentaments a les comarques de Castelló. Carregat de paciència, explica a Simeon que no pot denunciar la pèrdua dels papers en diferents llocs i diferents moments... Simeon no té diners per a anar al consolat de Bulgària, a València, i fer-se un passaport nou. I la temporada bona de la fruita ja s’acosta...

A vora mar trobem Vasile, l’únic habitant del lloc que no és búlgar. Ell és de Romania i, a diferència dels búlgars, parla raonablement bé el castellà: “ Aquí estamos, luchando contra la pobreza ”, ens saluda flegmàtic. Després ens ensenya el seu jardí rodoredià: un rodal humil tot de flors, abocat al mar. El vent i la sal no li fan gens de bé; quan la mar es posa brava, a més, l’aigua ho inunda tot.

L’esposa de Vasile sí que és búlgara. Li diuen Mirosinka i és enginyera química. Ell té 64 anys i ella 59. “M’han dit que hi ha un altre romanès a Sant Gregori -confessa Vasile-, però no sé on és”. A tocar del seu jardí vora el mar, la vil·la romana ens recorda, amb les seues pedres mudes, que viure ací és un privilegi. Però no si ets una enginyera que ha de sobreviure buscant caragols.

De sobte, m’assalta un dubte: què passarà si el PAI es reactiva i tota aquesta gent ha d’anar-se’n? La hipòtesi no és descabellada. El mite de Sant Gregori continua fent somiar a Borriana: s’hi han soterrat massa diners. Antonio Viedma Guillamon, que va ser gerent i coordinador del projecte entre el 2002 i el 2013, m’assegura, amb molta convicció, que “serà l’únic d’aquestes característiques que es desenvolupe en els pròxims quinze anys al País Valencià”. Antonio Viedma és un home d’una reputació intatxable, el conec de fa molts anys. Son pare era un mestre d’escola sever i estàtic, i jo vaig ser alumne seu. Si Antonio diu que hi ha moltes prossibilitats que Sant Gregori siga un dia una urbanització de luxe, és recomanable escoltar-lo amb atenció.

Un dia, doncs, si aquestes esperances es materialitzen, els gossos, segons una acreditada llegenda local, aniran lligats amb llonganisses. Llavors hi haurà golf i xalets de luxe i un pròsper turisme transnacional escollirà Borriana per passar l’hivern com l’han escollit aquests gitanos búlgars -i com el van escollir, al seu dia, els patricis de Roma enamorats d’un enclavament tan especial-. Però llavors, què serà d’Alex, de Vasile, de Mirosinka i de Simeon?

Quan s’ha fet córrer la troballa d’or, no és convenient obstaculitzar l’estampida. En temps del PP, l’única veu que s’alçava contra els fantasiosos plans d’urbanització generalitzats al municipi era la del regidor del Bloc Nacionalista (BNV) Josep Miquel Ros. Els electors, l’any 2007, el van premiar expulsant-lo de la Casa de la Vila...

A Sant Gregori, mentrestant, tot segueix igual. Vindrà l’apocalipsi, però això serà despús-demà. Ha plogut tres dies, els caragols trauen les banyes, comencen la seua cursa infinitament lenta. La vida continua...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT