Diumenge 02/07/2017

Els últims yàmanes

A l'arxipèlag de la Terra del Foc hi viu Cristina Calderón, considerada Tresor Viu de la Humanitat per ser l’última descendent i parlant de l’idioma yàmana

Text i fotos: LAURA SAULA
5 min
A l’esquerra, el cementiri indígena on estan enterrats els yàmanes a Bahía Mejillones, a l’illa Navarino, el lloc d’on van ser expulsats el 1960 i al qual ara volen tornar. A la dreta, a dalt, imatge de la Bahía Mejillones; al mig, Cristina Calderón, l’útima yàmana, amb una neta, i a baix una casa típica de Villa Ukika, a Puerto Williams (Xile).

El temps passa lentament a la vora xilena del canal de Beagle. Els carrers sense asfaltar, l’olor de mol·luscos i els gossos que es banyen a les gèlides aigües omplen les hores de la petita població de Puerto Williams, situada a l’illa Navarino, en un dels extrems més meridionals de l’Amèrica del Sud.

Una de les senzilles casetes de fusta que donen a aquestes aigües, protagonistes de tantes històries de mariners i intrèpids exploradors, és la de Cristina Calderón. Amb 89 anys, és considerada Tresor Viu de la Humanitat pel govern xilè i la Unesco des del 2003. El mèrit és ser l’última representant viva de l’ètnia més austral del món, la yàmana o yagán. Ella és el tòtem d’una comunitat de poc menys d’un centenar de persones, ja mestisses, que intenten salvar de l’oblit la seva cultura i els seus orígens ancestrals.

Imatge de la Bahía Mejillones

Els yàmanes, també anomenats fueguins pels antics exploradors, són considerats els primers pobladors de l’extrem sud del continent americà des de fa milers d’anys. En els seus orígens eren caçadors i recol·lectors que es desplaçaven en canoes entre les illes situades al sud del canal de Beagle, a l’arxipèlag de la Terra del Foc, i el cap d’Hornos, situat a només mil quilòmetres de l’Antàrtida. La seva alimentació consistia en llops marins, cetacis, aus i mariscs. Uns aliments que els proporcionaven tant de greix corporal que els permetia anar pràcticament nus, tot i el clima subpolar de la zona.

En el seu Viatge d’un naturalista al voltant del món, Charles Darwin no en va fer una descripció gaire exemplar: “Els fueguins es troben en un miserable estat de barbàrie, més gran del que jo havia esperat veure en un ésser humà”. El cas és que el científic no només els va veure durant el seu famós viatge a bord del Beagle el 1831, sinó que també va compartir part de la ruta amb quatre yàmanes que el capità Fitz Roy havia segrestat uns anys abans i que havia dut a Anglaterra per educar-los a la manera occidental. La idea era retornar-los a la Terra del Foc perquè “civilitzessin” la resta d’indígenes.

Amb l’arribada dels colonitzadors i els missioners europeus al segle XIX, també van arribar les malalties i l’aniquilació de les seves fonts de proteïnes, com les balenes i els llops marins. Dels tres mil yàmanes que es calcula que hi havia aleshores, ara no en queden més d’un centenar, que són mestissos. Tots, menys Cristina Calderón.

Cristina Calderón, l'última yàmana, amb una neta

Última supervivent

L’última dona yàmana del món es passa les hores asseguda en una butaca de llana mentre mira per la finestra les aigües del Beagle, el canal dels seus avantpassats. Situada a prop d’una antiga xemeneia de llenya, que també serveix per eixugar la poca roba que té, es dedica a teixir petites cistelles i canoes fetes amb fibres vegetals, que ella mateixa recull al bosc. Una pràctica que ja feien els seus avantpassats. La seva veu, de to baix i gairebé imperceptible a causa de l’edat i d’una incipient sordesa, és lenta i pausada, com si li costés parlar en castellà. De fet, és l’única llengua que pot parlar des que el 2003 va morir la seva germana Úrsula. Des d’aleshores, ja no ha pogut tornar a parlar yàmana amb ningú més.

La Cristina va néixer el 1928 en un sector de l’illa Navarino anomenat Bahía Róbalo. La seva família, igual que la resta de yàmanes que encara sobrevivien, patia una pobresa extrema. El fet que intentessin viure d’acord amb els seus costums tradicionals tampoc facilitava la seva integració amb la resta de població, arribada a l’illa a partir dels exploradors i els missioners. No va portar sabates fins als onze anys, època en què també es va començar a adonar de la diferència física que tenia amb altres alumnes de l’escola, de pell més clara. D’altra banda, la influència dels missioners anglicans a l’illa la va convertir en cristiana. Així és com va deixar enrere el déu yàmana Watauinewa. Per a ella, ara els dos déus són el mateix.

Hi ha un parell de motius pels quals és possible que Calderón no hagi pogut inculcar l’idioma yàmana als seus set fills i catorze nets. Primer de tot, perquè cap dels seus tres successius marits era d’ètnia yàmana. El segon motiu, i encara més important, és que durant molts anys va sentir vergonya dels seus orígens. Igual que altres membres de la comunitat, en aquells moments pensava que els seus fills haurien d’aguantar les rialles dels altres si els sentissin parlar un idioma que no fos l’espanyol.

Per sort, les noves generacions estan intentant aprendre el yàmana, encara que siguin paraules soltes. Juntament amb la seva neta, Cristina Zárraga, treballen en la confecció d’un diccionari i ja han publicat un llibre anomenat Hai Kur Mamašu Shis ( Vull explicar-te un conte ), on s’expliquen històries i llegendes yàmanes.

Una casa típica de Villa Ukika, a Puerto Williams (Xile)

A la fi del món

El 1960, les autoritats navals van obligar a tots els descendents yàmanes a marxar de Bahía Mejillones, l’indret on van perdre el nomadisme, i els van instal·lar a Villa Ukika. Es tracta d’una petita aglomeració de rudimentàries cases de fusta situades a dos quilòmetres de Puerto Williams, la minúscula capital de la província Antàrtica Xilena. Des d’aleshores, els poc més de seixanta habitants es dediquen a la pesca tradicional, a l’elaboració d’artesania, a la construcció i a rebre subsidis estatals.

Per a David Alday, actual president de Villa Ukika, el somni de la comunitat és tornar als seus orígens, a Bahía Mejillones. Mentrestant, es queixa que l’emplaçament on viuen està molt descuidat pel Govern i que, encara que des del 1993 existeixi la llei 19.253 dels pobles indígenes de Xile, molts dels seus drets queden en paper mullat. Sense anar més lluny, tot el territori de cap d’Hornos és una àrea de desenvolupament indígena i, per tant, totes les decisions que prengui el govern han de passar pel consens de la comunitat yàmana. “Però després de la nostra aprovació, sempre fan el que volen”, es queixa Alday.

“A Puerto Williams hi ha l’armada, la població civil i, en l’esglaó més baix, els yàmanes”, s’indigna Francisco Filgueira, transportista i membre de la comunitat. Igual que ell, Julia González Calderón, neboda de la Cristina que es dedica a l’artesania, creu que les persones de Villa Ukika són molt submises i mai es queixen. “Així no avançarem”, s’indigna l’artesana, que està promovent la recuperació de velles tradicions i busca finançament per fer projectes culturals.

Per a Carolina Pardo, historiadora de Punta Arenas, Xile, la cultura xilena mai s’ha sentit orgullosa de les seves arrels indígenes. “Durant molt temps ens hem pensat que era millor deixar enrere aquestes tradicions en favor del progrés”, apunta.

A poc a poc, les noves generacions van guanyant consciència del valor i la riquesa cultural dels seus avantpassats. Encara que en el cas dels yàmanes, la tradició no ho posa gaire fàcil. Un dels codis yàmanes diu que, una vegada una persona ha mort, ja no es parlarà més d’ella i se l’enterrarà en l’oblit. Tot un dilema per als que volen seguir els passos de Cristina Calderón però, a la vegada, no contradir aquesta norma ancestral.

stats