Noam Chomsky: “Les veritables amenaces de l’era Trump són el canvi climàtic i la guerra nuclear”

Entrevista al científic, lingüista i filòsof, que s'ha convertit en un gran referent de l'esquerra a nivell internacional

Noam Chomsky / PERE VIRGILI

Aquests últims mesos, a mesura que la perspectiva inquietant d’un govern de Trump s’anava convertint en una realitat inquietant, vaig decidir posar-me en contacte amb Noam Chomsky, el filòsof que, a través dels seus escrits, declaracions i activisme, ha permès entendre i qüestionar com ningú els sistemes polítics dels Estats Units i d’arreu del món. La nostra conversa, tal com apareix recollida en aquesta entrevista, va prendre la forma de diversos intercanvis de correus electrònics durant els últims dos mesos.

Chomsky és l’autor de nombrosos èxits de vendes de temàtica política que s’han traduït a desenes de llengües. Entre els seus llibres més recents hi ha Hegemonía o supervivencia, Estados fallidos i ¿Quién domina el mundo?, tots tres publicats a Ediciones B. D’altra banda, és professor emèrit del MIT des del 1976, i en el seu vessant científic se’l considera el pare de la lingüística teòrica moderna.

En un moment polític de postveritat i en què l’autoritarisme està creixent sota la presidència de Trump, quin paper públic creu que pot tenir la filosofia professional a l’hora d’abordar críticament aquesta situació?

Hem d’anar amb compte de no matar mosques a canonades. En relació amb el moment de postveritat, les actuacions són tan absolutament absurdes que potser la millor resposta és ridiculitzar-les. Per exemple, el comentari que va fer recentment [l’actor i presentador] Stephen Colbert era d’allò més pertinent. El parlament de Carolina del Nord, de majoria republicana, va respondre a un estudi científic que pronosticava un ascens amenaçador del nivell del mar prohibint als organismes locals i estatals que elaboressin reglamentació o documents de planificació per afrontar el problema. Doncs bé, Colbert va replicar: “És una solució magnífica. Si la teva ciència et dona un resultat que no t’agrada, aproves una llei dient que el resultat és il·legal. Problema resolt”.

A grans trets, així és com el govern de Trump fa front a una veritable amenaça existencial per a la supervivència de la vida humana organitzada: prohibint que es reglamenti i fins i tot es faci recerca i es debati sobre les amenaces mediambientals i anant de dret cap al precipici com més de pressa millor (en interès del lucre i el poder a curt termini).

En aquest sentit, trobo que el trumpisme és una mica suïcida.

Esclar que no n’hi ha prou de ridiculitzar-lo. Cal incidir en les inquietuds i les creences dels que s’empassen el frau o no s’adonen de la naturalesa i la rellevància dels temes per altres motius. Si entenem per filosofia l’anàlisi raonada i reflexiva, pot abordar el moment actual no pas confrontant els fets alternatius sinó analitzant i aclarint el que està en joc, amb independència del tema de què es tracti. Més enllà d’això, el que cal és actuar: de manera urgent i concreta, per les moltes vies que tenim obertes.

Quan estudiava la carrera de filosofia a la Universitat de Pittsburgh, on em van formar en la tradició analítica, no veia clar què significava la filosofia més enllà de l’aclariment de conceptes. Tot i això, no he deixat de creure en la posició marxista que diu que la filosofia pot transformar el món. ¿Alguna reflexió sobre la capacitat de la filosofia de canviar el món?

No estic segur del que Marx tenia en ment quan va escriure “Fins avui, els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de maneres diverses; del que es tracta és de transformar-lo”. ¿Volia dir que la filosofia pot canviar el món o que els filòsofs haurien d’adoptar la prioritat superior de canviar el món? Si volia dir el primer, es referia presumiblement a la filosofia en el sentit ampli del terme, incloses l’anàlisi de l’ordre social i les idees sobre per què caldria canviar-lo i com. En aquest sentit ampli, la filosofia pot acomplir una funció, i en efecte una funció fonamental, a l’hora de transformar el món, i els filòsofs, la tradició analítica inclosa, han emprès aquesta tasca tant en la seva obra filosòfica com en la seva vida com a activistes, com ara Bertrand Russell, per esmentar-ne un exemple destacat.

Sí, Russell va ser filòsof i un intel·lectual públic. En aquest sentit, com es descriu a vostè mateix?

Francament, no és una cosa que em plantegi. Em dedico a la mena de feina i d’activitats que em semblen importants i que em suposen un repte. Algunes s’inscriuen en aquestes categories, tal com les solem entendre.

De vegades, la mera magnitud del patiment humà sembla insuportable. Com a persona que parla de tot el patiment que hi ha al món, com s’ho fa per ser testimoni de tot això i, malgrat tot, conservar la força per tirar endavant?

El sol fet de ser-ne testimoni et proporciona la motivació per tirar endavant. I no hi ha res de més inspirador que veure com persones pobres, que pateixen i viuen en condicions incomparablement pitjors que les que nosaltres suportem, continuen lluitant, sense fer soroll i sense pretensions, des de la valentia i el compromís, per la justícia i la dignitat.

Si hagués de dir dues o tres formes d’acció política que són necessàries en temps del règim de Trump, quines serien? L’hi demano perquè sembla que passem per un moment d’una desesperança i una repressió increïbles.

Jo no crec pas que la situació sigui tan desoladora. Pensi en l’èxit de la campanya de Bernie Sanders, el fet més destacable de les eleccions del 2016. Al capdavall, no és pas tan sorprenent que un personatge televisiu arximilionari amb un suport massiu dels mitjans de comunicació (inclosos els progressistes, embadalits davant de les seves excentricitats i dels ingressos per publicitat que generava) fos designat candidat de l’ultrareaccionari Partit Republicà.

En canvi, la campanya de Sanders va suposar un trencament amb més d’un segle d’història política dels Estats Units. Nombroses investigacions de l’àmbit de les ciències polítiques, en particular l’obra de Thomas Ferguson, han demostrat de manera convincent que, en gran mesura, les eleccions es compren. Per exemple, la despesa de campanya és per si sola un indicador extraordinàriament bo de l’èxit electoral, i el suport del poder patronal i de les fortunes privades és, a la pràctica, un prerequisit per a la mera participació en la vida política.

La campanya de Sanders va posar de manifest que un candidat amb programes moderadament progressistes (bàsicament de l’estil del New Deal) podia obtenir la designació del partit i potser guanyar les eleccions, tot i no tenir el suport dels principals benefactors ni cap suport mediàtic. Hi ha motius de pes per suposar que Sanders hauria guanyat les primàries si no hagués sigut pels tripijocs dels líders del partit, del sector Obama-Clinton. En aquests moments, Sanders és el dirigent polític més popular del país per un ampli marge.

L’activisme que va generar la campanya comença a penetrar en la política electoral. Durant el mandat d’Obama, el Partit Demòcrata pràcticament es va ensorrar a nivell local i estatal, que són crucials, però és possible reconstruir-lo i convertir-lo en una força progressista. Això implicaria revifar l’herència del New Deal i impulsar molt més la classe treballadora, en lloc d’abandonar-la i convertir-nos en nous demòcrates clintonians, que, si fa no fa, s’assemblen als que es coneixia com a republicans moderats, una categoria que gairebé ha desaparegut amb el desplaçament cap a la dreta de tots dos partits durant el període neoliberal.

És possible que aquestes perspectives de futur no estiguin fora el nostre abast, i els esforços per fer-les realitat es poden combinar, ja en aquest moment, amb l’activisme directe, que es necessita amb urgència, per contrarestar les actuacions legislatives i executives del govern republicà, sovint amagades rere les fanfarronades del dirigent que l’encapçala nominalment.

De fet, hi ha moltes maneres de lluitar contra el projecte de Trump de crear uns Estats Units petits, aïllats del món, que s’amaguen esporugits darrere murs mentre apliquen polítiques nacionals reaganianes que representen l’ala més salvatge del sistema republicà.

Quines qüestions de les que tenim al davant són més transcendentals?

Les qüestions que és més important abordar són les amenaces veritablement existencials que afrontem: el canvi climàtic i la guerra nuclear. Pel que fa a la primera, la cúpula del Partit Republicà, que viu en un aïllament esplèndid del món, es dedica de manera quasi unànime a destruir les possibilitats d’una supervivència digna. Són paraules gruixudes, però no exagero. A nivell local i estatal, es poden fer moltes coses per contrarestar el seu projecte maligne.

Pel que fa a la guerra nuclear, les accions a Síria i a la frontera russa suposen amenaces molt greus de confrontacions que poden desfermar una guerra, una perspectiva impensable. A més a més, el fet que Trump continuï els programes de modernització de les forces nuclears d’Obama planteja perills extraordinaris. Com s’ha sabut recentment, la força nuclear modernitzada dels Estats Units tensa greument la fina corda de la qual penja la nostra supervivència. Aquest assumpte es tracta amb detall en un article d’una importància cabdal publicat a Bulletin of the Atomic Scientists al mes de març que hauria d’haver aparegut i s’hauria d’haver quedat a les portades de la premsa. Els autors, analistes molt respectats, observen que el programa de modernització de l’armament nuclear ha incrementat “el poder mortífer global de les forces de míssils balístics nord-americanes existents en un factor d’aproximadament tres, i crea el que un esperaria trobar si un estat amb armament nuclear planegés tenir la capacitat de lluitar i guanyar una guerra nuclear desarmant els enemics amb un primer atac per sorpresa”.

El que això vol dir és molt clar. Vol dir que, en un moment de crisi, dels quals n’hi ha més dels que voldríem, els estrategs militars russos poden concloure que, a falta d’un element dissuasiu, l’única esperança de supervivència passa per atacar primer, i això equival al final per a tots nosaltres.

És una perspectiva aterridora.

En aquests casos, l’acció de la ciutadania pot revertir programes summament perillosos. També pot pressionar Washington perquè explori opcions diplomàtiques -n’hi ha de disponibles- en lloc de recórrer de manera gairebé automàtica a la força i la coacció en altres zones, entre les quals Corea del Nord i l’Iran.

Però què és, Noam, el que li inspira aquest sentit de la justícia social i fa que continuï abo rdant críticament un ventall molt ampli d’injustícies? ¿La seva feina en matèria de justícia social s’emmarca en motivacions religioses d’alguna mena? En cas que no, per què no?

En cap motivació religiosa, i per bons motius. Un pot concebre una motivació religiosa per a pràcticament qualsevol acció per la qual hagi optat, des del compromís amb els ideals més elevats fins al suport a les atrocitats més espantoses. Als textos sagrats hi trobem crides edificants a la pau, la justícia i la pietat, però també els passatges més genocides del cànon literari. La consciència és la nostra guia, amb independència dels guarniments amb què la vulguem vestir.

Tornant al fet que sigui testimoni de tant de patiment, què em recomana que comparteixi amb els meus estudiants de grau perquè desenvolupin la capacitat de ser conscients que hi ha formes de patiment pitjors que les que suportem nosaltres? A molts dels meus estudiants només els preocupa acabar la carrera i sembla que el patiment que hi ha al món no els importi gaire.

Sospito que la majoria dels que semblen aliens al patiment, ja sigui el del seu voltant o el d’indrets remots, no en tenen consciència perquè estan encegats per la doctrina o la ideologia. En el cas d’aquestes persones, la resposta passa per desenvolupar una actitud crítica cap als articles de fe, ja siguin seculars o religiosos, i per fomentar la seva capacitat de qüestionar, d’indagar, de veure el món des de la perspectiva dels altres. A més, mai tenim gaire lluny la presència del patiment, visquem on visquem: el podem trobar en la persona sense sostre que s’arrauleix enmig del fred o demana uns quants cèntims per menjar, o tanta altra gent.

Entenc i comparteixo el que ha dit respecte a entrar en contacte amb el patiment dels altres, que no tenim gaire lluny. Tornant a Trump, m’imagino que el deu considerar fonamentalment imprevisible. Almenys, jo sí. ¿Podem témer que es produeixi alguna mena de guerra nuclear en el moment actual?

Jo ho temo i no crec que sigui l’únic que té aquesta por. Potser la figura més destacada que ha expressat aquesta preocupació és William Perry, un dels principals estrategs nuclears contemporanis, amb molts anys d’experiència al més alt nivell de planificació bèl·lica. És reservat i caut, no té tendència a exagerar. Ha sortit de la semijubilació per declarar rotundament i reiteradament que està aterrit tant per les amenaces extremes i creixents com pel fet que no generin preocupació. En paraules seves: “Avui dia, el perill que es produeixi una catàstrofe nuclear d’alguna mena és més gran que durant la Guerra Freda, i la majoria de ciutadans viuen feliçment en la ignorància d’aquest perill”.

El 1947, el Bulletin of the Atomic Scientists va crear el seu famós Rellotge del Dia del Judici Final, que calcula la distància que ens separa de la mitjanit, és a dir, de la fi dels dies. El 1947, els analistes van situar el rellotge a set minuts de les dotze de la nit. El 1953 van desplaçar l’agulla a dos minuts de les dotze després que els Estats Units i l’URSS fessin detonar bombes d’hidrogen. De llavors ençà ha anat oscil·lant sense igualar mai més aquest punt de perill. Al mes de gener, poc després de l’elecció de Trump, l’agulla va avançar fins a situar-se a dos minuts i mig de les dotze, el més a prop que ha estat del desastre final des del 1953. En aquells moments els analistes no només tenien en compte l’amenaça creixent de l’esclat d’una guerra nuclear, sinó també el ferm compromís amb què el Partit Republicà es proposava accelerar la cursa cap a la catàstrofe mediambiental.

Perry té raó d’estar aterrit. Tots ho hauríem d’estar, i més tenint en compte la persona que té el dit sobre el botó i els seus socis surrealistes.

De tota manera, malgrat la seva imprevisibilitat, Trump té una base de votants sòlida. Què inspira aquesta mena de deferència servil?

No estic segur que deferència servil sigui l’expressió adequada, per tot un seguit de raons. Per exemple: ¿qui forma aquesta base? La majoria són persones relativament benestants. Tres quarts percebien rendes per damunt de la mitjana. Aproximadament un terç percebien rendes superiors als 100.000 dòlars l’any i, per tant, formaven part del 15% amb una renda personal més alta -del 6% si tenim en compte només els que tenen estudis de secundària-. Són persones aclaparadorament blanques, majoritàriament d’edat avançada i, per tant, de sectors històricament més privilegiats.

Com exposa Anthony DiMaggio en un estudi molt ben fet que parteix de la ingent informació que tenim sobre el tema, els votants de Trump tendeixen a ser republicans típics amb “programes socials elitistes, pro grans corporacions i reaccionaris” i també “un sector del país benestant i privilegiat en termes de renda, però que és relativament menys privilegiat que en el passat, l’etapa anterior al daltabaix econòmic del 2008”, motiu pel qual senten una certa angoixa pel que fa a l’economia. La renda mitjana ha caigut gairebé un 10% des del 2007. I tot això sense tenir en compte el gran segment poblacional dels evangelistes i deixant de banda els factors de la supremacia blanca (profundament arrelada als Estats Units), el racisme i el sexisme.

Per a la majoria de la seva base electoral, Trump i l’ala més salvatge del sistema republicà no estan lluny de les seves actituds de sempre, tot i que, quan ens fixem en les preferències polítiques específiques, sorgeixen interrogants més complexos.

Un segment de la base de Trump prové del sector industrial -que ha sigut deixat de banda durant dècades per tots dos partits-, sovint de zones rurals on la indústria i les feines estables s’han ensorrat. Molts van votar Obama creient-se el seu missatge d’esperança i canvi, però es van desil·lusionar de seguida i, desesperats, han recorregut al seu acèrrim enemic de classe, aferrant-se a l’esperança que, d’una manera o altra, el seu líder formal acudiria al seu rescat.

Una altra consideració és l’actual sistema d’informació, si és que es pot fer servir aquesta expressió. Les fonts d’informació de gran part de la base de votants de Trump són Fox News, les tertúlies radiofòniques i altres professionals dels fets alternatius. La denúncia de les malifetes i les absurditats de Trump per part de l’opinió pública més progressista s’interpreta fàcilment com un atac de l’elit corrupta contra el que consideren el defensor del poble ras, tot i que, de fet, és el seu enemic més cínic.

Quin paper juga en tot això l’absència d’una intel·ligència crítica que, segons John Dewey, és fonament per a la democràcia?

Podem plantejar altres preguntes sobre la intel·ligència crítica. Per a l’opinió pública progressista, el crim polític del segle, com de vegades se l’anomena, és la ingerència russa en les eleccions nord-americanes. Els efectes d’aquest crim són indetectables, a diferència dels enormes efectes de la interferència del poder empresarial i les fortunes privades, que no es considera un crim sinó el funcionament normal de la democràcia. Això fins i tot deixant de banda els antecedents d’ interferència nord-americana en eleccions estrangeres, incloses les de Rússia; i marco amb una cursiva la paraula interferència perquè és ridículament inadequada, com sap qualsevol que estigui mínimament familiaritzat amb la història recent.

Això diu molt de les contradiccions dels EUA.

¿Realment és més important la infiltració informàtica russa que la campanya republicana per destruir les condicions d’una existència social organitzada desafiant el món sencer? ¿O per intensificar l’amenaça, que ja és prou greu, d’una guerra nuclear final? ¿O fins i tot que crims reals però de menor transcendència, com la iniciativa republicana destinada a privar desenes de milions de persones de l’accés a la sanitat i a expulsar persones desemparades de les residències per a gent gran per enriquir encara més l’electorat a qui es deuen realment: el poder empresarial i les grans fortunes? ¿O que desmantellar el sistema regulatori limitat que es va implantar per atenuar l’efecte de la crisi financera que probablement tornaran a provocar els seus amics? I així successivament.

És fàcil condemnar el que situem a l’altra banda d’alguna línia divisòria, però normalment és més important investigar el que considerem que ens queda a prop.

--------------------------------

George Yancy és professor de filosofia a la Universitat Emory i autor de Black bodies, white gazes i On race: 34 conversations in a time of crisis, així com coeditor de Pursuing Trayvon Martin i d’ Our black sons matter

Noam Chomsky: el perfil

(Filadèlfia, 1928) és un dels grans referents de l’esquerra a nivell internacional i una veu que, tot i la seva edat, continua sent una de les més escoltades per les noves generacions. Científic, lingüista i filòsof, és professor emèrit de lingüística a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, i en aquest camp se’l considera el creador de la teoria de la gramàtica generativa i un dels impulsor de la revolució cognitiva en psicologia. Els últims anys ha estat més actiu en l’activisme polític, i això el porta a fer nombrosos viatges. L’any passat, la seva conferència a Barcelona va congregar més d’un miler de persones, i aquesta mateixa setmana ha estat a l’Uruguai convidat per l’expresident José Mujica. També hi va tenir una gran audiència i va criticar que l’esquerra llatinoamericana no hagi sigut capaç de combatre la corrupció i s’hagi centrat només en l’extracció de primeres matèries.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT