La pintura és un art del silenci. I ho és fins i tot quan el tema representat és el soroll. Sempre havia cregut que El crit de Munch havia de ser per força una pintura sorollosa però, més enllà de les reproduccions, quan la vaig veure en directe em vaig adonar que era tremendament silenciosa. La màscara cridava, el cel del capvespre cridava i no obstant això, el que arribava a l’espectador era un silenci gairebé real, sobrehumà. La pintura lluita per tenir moviment i per trencar, gràcies als efectes òptics, la bidimensionalitat; mai pot lluitar contra el silenci. Perquè la pintura és silenci.

Per això els personatges que criden als quadres, siguin mitològics, històrics o quotidians, sempre ho fan amb crits opacs que arriben a l’espectador com els protagonistes d’una pel·lícula muda. Leonardo, als seus dibuixos, va assajar amb homes i dones que cridaven, per acabar, a les seves pintures, retornant a l’enigma del silenci. Leonardo és el pintor del misteri silenciós i, en certa manera, l’autèntic patró de tots els pintors, ja que aquests, abans o després, també retornen al silenci.

Es podria fer una història del silenci a través de la història de la pintura. El silenci dels homes. I també el silenci dels déus, des dels egipcis fins al Déu cristià de les icones russes. La galeria Tretiakov de Moscou, per exemple, és un temple sagrat del silenci gràcies a les icones de Rubliov i d’altres. També per la presència d’una de les obres més impactants que s’hi exposen: Crist al desert, pintada per Ivan Kramskoi el 1872. Pocs quadres expressen com aquest la solitud d’un home. I aquest sentiment s’agreuja si pensem que, per a l’autor de la pintura, l’home representat era simultàniament un déu.