Què falla a Twitter?

Durant l’última etapa del Barça de Guardiola també va existir l’Athletic de Bielsa, que va accedir a la final de l’Europa League, en la qual l’Atlètic de Madrid de Simeone el va fer tocar de peus a terra amb dos gols de Falcao i Diego Ribas. En el món de les xarxes socials, Facebook és el Barça de Guardiola, mentre que Twitter és com l’Athletic de Bilbao: un equip de culte i etern representant de la classe mitjana del futbol europeu, que mai guanya res però sempre manté la il·lusió.

Twitter és l’eterna promesa que té un enorme potencial tant en el pla social com en l’econòmic. En el social, tornant a fer vàlid l’exemple de l’Athletic, Twitter sempre ha sigut una realitat indiscutible. Només Facebook ha provocat un canvi equiparable en la manera com ens informem, compartim acudits, vídeos, alegries i, fins i tot, insults.

Ja ningú dubta que Facebook i Twitter han definit el carrer digital, però mentre que el primer va camí de convertir-se en els Camps Elisis, el segon de moment s’ha d’acontentar sent un bulevard de províncies, una mena de passeig de Gràcia preolímpic. La xarxa social de Mark Zuckerberg ja trepitja els talons de Google com a primera empresa publicitària mundial, i en el tercer trimestre del 2014 va obtenir un benefici superior als 800 milions de dòlars (677 milions d’euros). A més, la seva quota d’usuaris sembla haver-se estancat... en els 1.300 milions!

En canvi Twitter, que va néixer només dos anys després de Facebook, en l’últim trimestre tan sols ha aconseguit comptabilitzar un benefici de 360 milions de dòlars, que no compensa les pèrdues acumulades tot i que indica una certa estabilitat en el creixement dels ingressos, que durant el 2014 any han sigut marcadament millors que en els anteriors. De tota manera el mèrit en el canvi de tendència en aquest camp es deu sens dubte a Dick Costolo, el conseller delegat des del 2010, que els últims dies ha provocat un terratrèmol en anunciar que es venia part de les seves accions a la companyia.

Des del seu naixement, Twitter no havia sabut -ni volgut- definir quin podria ser el seu model de negoci. El que comptava era que cada dia més usuaris l’adoptaven com una nova eina de comunicació i que aquesta xarxa començava a tenir transcendència més enllà dels cercles selectes dels early adopters. Però el pas dels anys feia que l’empresa acumulés despeses i que els inversors, tot i la seva creixent valoració, es posessin nerviosos.

L’entrada de Costolo, un executiu amb bona reputació en el món tecnològic, va ser el bàlsam amb el qual el nucli dur de la companyia -informàtics poc donats a la comptabilitat- van mirar de calmar els socis capitalistes. I ho van aconseguir en bona mesura: Costolo va anunciar una nova era per a Twitter, es va imposar la recerca d’un pla de negoci basat en la publicitat i va anticipar la preparació d’una sortida a borsa que multiplicaria el finançament i el valor de les accions.

Els inversors es van enamorar d’aquell tipus calb i amb ulleres que els prometia màxima rendibilitat a les seves inversions. Costolo no els va decebre, almenys al principi: l’empresa va sortir a borsa el novembre del 2013 amb un preu inicial de 26 dòlars que immediatament es va elevar a 45, la segona millor sortida a borsa de la història. Per Nadal les accions de l’ocellet blau arribaven als 73 dòlars, un màxim històric que feia pensar en un futur estil Facebook.

Però no tot eren flors i violes: Costolo havia apartat de la direcció els fundadors, que van haver de sortir de l’empresa i mantenir-se com a simples -i milionaris- accionistes. Pel que fa a les promeses de beneficis, en efecte van arribar, però no en les quantitats que s’esperaven. L’aposta per la publicitat va resultar encertada, amb un creixement exponencial clar, però els registres es resisteixen a ser espectaculars. D’altra banda, la venda d’estudis sobre les dades obtingudes a la xarxa, que Facebook rendibilitza molt bé, és massa poc rellevant en el cas de Twitter.

Alguns analistes apunten que el problema que frena el creixement de Twitter és el seu públic, que no aconsegueix fer-se global. Encara que hi ha un bon ritme d’incorporacions a la xarxa, el de baixes és també fort i hi ha molts usuaris inactius. Aquest fet castiga tant els estudis de dades com l’extensió de l’oferta publicitària. A més, s’ha comprovat que com més gran és el nombre d’usuaris (situat ara per sota dels 300 milions, ja superat per Instagram), més baix és l’activitat per usuari. També que la fidelitat als contactes és molt baixa. És a dir, a Twitter els usuaris es comencen i es deixen de seguir amb més freqüència que a Facebook, cosa que desorienta molt les agències de publicitat.

En resum, amb Costolo les coses han anat bé, però no prou per calmar la impaciència dels accionistes, que veuen dia a dia l’acció estancada entre els 30 i els 40 dòlars. Però el que ha disparat les alarmes ha sigut que Costolo es vengués la meitat de les seves accions a Twitter, amb les quals s’ha embutxacat uns 25 milions de dòlars. Es dóna la circumstància que a l’estiu, quan el soroll de sabres començava a fer-se evident davant d’uns resultats pitjors dels esperats, Costolo va assegurar que mai es vendria les seves accions.

The Business Insider assegura que la paciència dels accionistes ha arribat al seu límit i condicionen la continuïtat de Costolo als resultats anuals que es coneixeran el 5 de febrer. En aquest sentit, Costolo podria saber que no són bons i estaria volent salvar la meitat dels seus actius d’una hipotètica desfeta. Ara bé, inversors tan importants com Jason Calacanis opinen que el model de negoci escollit per Costolo és el correcte i que seria un gran error substituir-lo ara que el vídeo està entrant amb força a Twitter.

Per Calacanis el cas és anàleg al de YouTube, que va trigar a arrencar però ara capitalitza bona part del benefici de Google gràcies als anuncis que posa als vídeos. Probablement caldrà esperar al 5 de febrer per saber quin és el futur de Costolo, però passi el que passi sens dubte el 2015 serà un any que Twitter viurà perillosament.