El tresor amagat de la banca no corre perill

SI CAUEN ELS bancs, cau tot el sistema. Aquesta és la tesi més repetida durant els moments àlgids de la crisi econòmica i financera que va posar en risc tant l’euro com l’economia de diversos països, entre ells Espanya. “La situació va arribar a ser molt, molt crítica”, rememora una font del sector. “Va haver-hi reunions secretes amb [la cancellera Angela] Merkel per veure com podíem arreglar-ho tot plegat”, afegeix. Diversos bancs van ser rescatats (a Espanya ho van requerir la majoria de les desaparegudes caixes d’estalvis) amb diners públics i a poc a poc l’economia europea va anar abandonant l’UCI. De fet, les alarmes feia temps que no s’encenien. Fins a la setmana passada.

Va ser el dimarts 7 d’abril quan la banca europea va tornar a tremolar. La Comissió Europea va anunciar una investigació preliminar per determinar si els actius fiscals diferits (DTA, per les seves sigles en anglès) constitueixen una ajuda d’estat il·legal. La qüestió suposa un capítol més de l’aferrissada lluita que han protagonitzat des de l’inici de la crisi els estats del centre i el nord d’Europa amb els del sud. Perquè aquesta investigació, un cop més, els agermana: Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia són els que apareixen com a objectius de la poderosa -i temuda- comissària de Competència, Margrethe Vestager.

Aquest cop, però, la caricatura del sud informal, poc complidor i barrut té menys raó de ser que mai: el canvi legal que a Espanya es va produir a finals del 2013 i que ha acabat desencadenant les actuals sospites de Brussel·les no era sinó l’intent de donar a les empreses espanyoles els mateixos avantatges que ja tenien les companyies de països com Alemanya, França o el Regne Unit. Tot plegat té el seu origen en les profunditats de la normativa fiscal.

Si una empresa guanya 100 milions, ha de pagar-ne 28 a Hisenda com a impost de societats. En canvi, si perd 100 milions l’Estat no li paga res però l’autoritza a descomptar-se impostos en el futur. Això és el que es coneix com a crèdit fiscal. Amb la reforma legal, Espanya permet a les empreses usar aquests crèdits fiscals durant 18 anys: si en algun d’aquests exercicis tornen a guanyar diners, els poden usar per pagar menys impostos en funció de la quantitat de crèdits fiscals que hagin acumulat.

Però més important que aquesta rebaixa d’impostos és el fet que, des del canvi legal que l’executiu de Rajoy va fer el 2013, en les pèrdues que es produeixen per provisions que tenen el seu origen en pèrdua de valor d’immobles (la tònica general per als bancs durant la crisi) les entitats poden comptabilitzar el valor dels crèdits fiscals com a capital principal ( core capital ), és a dir, com a recursos als quals podrien recórrer d’un dia per l’altre en cas de necessitat. I això, just ara que els reguladors europeus han augmentat els requisits de capital que han de tenir els bancs, és or per a les entitats.

¿Quants diners han pogut incloure els bancs espanyols en el seu core capital en els últims tests d’estrès gràcies a aquesta fórmula ideada pel govern central? Segons el Banc d’Espanya, una mica més de 40.000 milions d’euros amb les dades més recents, corresponents al 2013. No va ser casualitat, doncs, que només una de les 14 entitats espanyoles -Liberbank- suspengués el transcendental examen del Banc Central Europeu (BCE) la tardor passada. Els bancs estaven obligats a tenir un mínim del 8% de core capital i, segons un informe de Fitch, els DTA van suposar dos punts percentuals.

El dubte sorgeix de seguida: ¿coneixien les autoritats europees la reforma fiscal que va donar oxigen als bancs del sud d’Europa, castigats per la morositat i per la bombolla immobiliària? Sí, però oficiosament. “Això ens ho van aprovar ells”, diu una font del sector que coneix bé les negociacions que van portar a l’acord per al rescat bancari. “El BCE ho va aprovar, però no la Comissió Europea”, afegeix Jesús Palau, professor de finances d’Esade. “El rescat es va fer amb diners europeus i, des d’aquell moment, Europa ha aprovat el que s’ha fet”, afegeix el seu col·lega de l’Iese Eduardo Martínez Abascal.

No obstant això, el vistiplau de l’organisme que presideix Mario Draghi no va ser oficial. Un portaveu del BCE ho exposa així: “No vam aprovar ni desaprovar els DTA, ja que són lleis nacionals”. Les mateixes fonts recorden que en els últims mesos la intenció del supervisor presidit per Draghi és tendir cap a una harmonització d’aquestes normatives en els pròxims temps. Pel que fa a la investigació, el BCE no fa cap comentari.

Però tot plegat no preocupa gens ni mica al sector, convençut que no s’obrirà una investigació sobre els DTA i que, si es tirés endavant, no tindria cap repercussió real. “Fer-ho equivaldria a obrir la caixa de Pandora”, diu Martínez Abascal. Segons exposa, “si es comencen a mirar les ajudes a la banca ells també tindrien coses a amagar”. Aquest expert recorda que Alemanya també ha rebut ajudes molt importants. De fet, l’any 2012 la Comissió Europea citava Alemanya i el Regne Unit com els dos estats que havien rebut més ajudes per salvar els seus bancs durant la crisi. Segons un informe de Morgan Stanley, els diners públics van salvar, només a la primera potència de la zona euro, bancs com el Commerzbank (18.200 milions), el Bayerische LB (14.800 milions) o el hòding Hypo Real State (8.122 milions). Al bressol de les finances europees va passar el mateix: el Royal Bank of Scotland va rebre uns 46.000 milions i l’Anglo Irish Bank 32.000 milions més.

Tot i que no està del tot clar qui ha denunciat els DTA davant les autoritats de la competència europees, les mirades assenyalen un sospitós habitual. “Alemanya no ha jugat net en això”, afirma Martínez Abascal. L’agència de qualificació Fitch ha expressat reiteradament que no creu que aquests actius fiscals diferits siguin un escàndol. “Sorgeixen d’un tractament fiscal de les provisions menys favorable, com el que hi ha en països com el Regne Unit, França o Alemanya”, deia en un informe de finals de l’any passat. “La flexibilitat en la regulació de requeriments de capital és positiva”, ha afegit aquesta mateixa setmana, i ho aprofitava per criticar una investigació que “introdueix elements d’incertesa reguladora sobre el capital dels bancs, cosa que pot confondre els inversors”.

Una lectura similar han fet alguns dels principals bancs afectats. José Sevilla, conseller delegat de Bankia, va titllar el procediment de “polític” i va recordar que si hi ha una ajuda il·legal, el problema és de l’Estat, no dels bancs. I el conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, afegia que “els actius estan acceptats per la legislació comunitària, per les normes de capital de Basilea”. Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, recordava que la regulació bancària és cosa del BCE. El millor resum del que pensa el sector el fa Martínez Abascal: “Això ha sigut cosa d’un funcionari, però en algun moment algú dirà «Ep, deixem-ho»; ara el BCE no està per molestar els bancs, el que vol és que funcionin i prestin”.

El més curiós del cas és que ningú nega que els DTA siguin una ajuda pública. Ho són, com també els esquemes de protecció d’actius (EPA), que fan responsable l’Estat, a través del FROB, de les futures pèrdues o sorpreses que puguin aflorar en les entitats primer nacionalitzades i després venudes. Lògicament, també van ser ajudes públiques les recapitalitzacions directes i els traspassos d’actius a la Sareb (el banc dolent ). Totes són ajudes i només entre el 2008 i el 2012 Europa va ajudar els bancs amb 591.900 milions d’euros.

El fet és que a ningú no li interessa anar gaire al fons d’aquest tema. Abans de pensar en rendibilitats, els bancs han d’assegurar el seu core capital. I en un moment en què s’ha qüestionat fins i tot la solvència d’un gegant com el Santander, sembla impossible que ningú entri a fons a investigar els DTA. Ja se sap: si cauen els bancs, cau tot el sistema.