Anna Dodas i Noguer, morta tràgicament l’estiu del 1986, arrabassada per un destí cruel, va deixar una obra poètica breu però tan intensa que restarà com una fita. Tenia la llengua, tenia una veu prefigurada, oberta a virtuts inconegudes, tenia el do de la imatge. En casos com aquest, un esdevenidor estroncat és una fatalitat sense mesura. És massa fàcil, o enganyós, o supersticiós, trobar premonicions en l’obra, una obra de caires visionaris, i tanmateix...

Cal agrair sincerament a Ramon Farrés el seu paper d’artífex d’aquesta edició, que ens permet de tenir a l’abast per primera vegada els dos llibres d’Anna Dodas, juntament amb els poemes esparsos i esbossos, que, tot i l’atribut secundari, són poemes de consistència notable. El llibre està compost per una presentació succinta de Farrés, on situa la persona i les peripècies de l’edició del segon llibre. Amb el primer, Paisatge amb hivern, havia guanyat el premi Amadeu Oller. El volcà va sortir pòstumament. Com diu Farrés: “Es tractava d’una entrada molt potent en l’àmbit de la poesia catalana” -avalada a més per Maria-Mercè Marçal-. El premi memorial Anna Dodas i Noguer també ha contribuït a preservar la seva memòria, i a guardonar autors avui ja consolidats. A continuació hi trobem una evocació de la poeta, escrit per Núria Martínez Vernis, on clou el text amb aquests mots: “Hauria pogut explicar que la van matar, que El volcà el va deixar preparat abans de marxar de vacances, que amics, família i país no se n’han recuperat”. I finalment precedeix l’obra poètica el pròleg a la primera edició que va escriure Jordi Sarsanedas, que havia conegut Dodas arran del fet que ella va escriure una tesina sobre Mites. Ell s’havia adonat del gran talent de la jove escriptora, i no estalvia un bell elogi final, a la darrera frase, on l’anomena companya “en la tasca, potser no del tot inútil, de confeccionar bells objectes que afegeixin complexitat humanitzadora a l’espectacle del món”.

Poder hipnòtic

En la vetllada d’homenatge que es va esdevenir el 20 de gener a l’Horiginal, un estol de poetes va llegir pràcticament tota l’obra (la brevetat ho permetia), i en veu d’Arnau Pons, Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal, Cinta Massip, Annie Bats... entre d’altres, aquesta poesia va brillar en la nit, va reverberar en l’oïda -Dodas era també guitarrista clàssica- i va deixar un cúmul de sensacions i imatges difícils d’esborrar en la successió dels dies.

Aquesta és la prova del nou en poesia. La que resta en la memòria, com un pòsit eteri i potent, indica alguna cosa de la seva qualitat. Un poder hipnòtic de força expressionista, que recorda a voltes Trakl. Imatges engranades amb ritmes segurs i màgics. Fantasmagoria nervaliana. Savis equilibris d’imatges, colors i textures. Traça compositiva. Gràcia enigmàtica. Què és: “la perversa impotència / d’un fat que no és sinó espera?” Ambients inquietants, paisatges de desfici, de desolació, desassossegats, tot i haver-hi “... els llargs carrers / i blancs camins lligant-se”. Com s’insinua una extraordinària habilitat expressiva en el traç i en la construcció del drama, un cop més ombrívol i intens, l’udol del mussol “per a ningú” i l’escarabat en el cau... i una darrera estrofa inapel·lable: “surt una lluna radiant / grassa i fàtua / els grans núvols de la nit corren / a tapar-la”. I a la pàgina 50, un cop més, un poema que no podem llegir sense un calfred: “aquesta és la nit que les llunes es giren...” Excepcional el poema dedicat al pare, ja en la regió de la “Gran Ombra”, i un segon que li dedica, “quan la mà apartarà el vellut / i davant teu serà la fosca”. Podem plorar fins a l’infinit la pèrdua, l’absència humana de la poeta, però agraïm el que ens va deixar, i celebrem el triomf de la poesia davant l’embat del no-res.