La grip, la pneumònia i el mal de cap inspiren poca literatura
Mireu-me bé: sóc l’altre./ Coix de dos peus,/ sorrut i solitari./ No vinc d’enlloc/ i escric per sobreviure. Són versos de Miquel Martí i Pol amb què intentava assumir, quin remei, l’esclerosi múltiple que li havien diagnosticat. “Però he crescut/ i algú m’ha omplert de vidres/ tota la sang”. Era el 1972 i els primers indicis de la malaltia començaven a tenyir l’obra del poeta. “Mireu-me bé: coixejo./ No tinc sinó/ la veu que em representa./ Adollo mots/ i els mots em purifiquen”.
Virginia Woolf tenia quaranta-tres anys quan va escriure On Being Ill, un text breu que va fer a petició de T.S. Eliot per ser publicat a la revista New Criterion, sobre com ens canvia la malaltia. D’entrada, Woolf hi diu que li resulta estrany que la malaltia no ocupi un lloc d’honor entre els temes literaris, al costat de l’amor, la guerra i la gelosia. “Seria lògic que s’haguessin dedicat novel·les a la grip, poemes èpics a la febre tifoide, odes a la pneumònia, elegies al mal de queixal”. Però no: la literatura parla més de la ment que del cos. “Qualsevol col·legiala quan s’enamora disposa de Shakespeare o de Yeats per expressar els seus sentiments; però si un malalt ha de descriure a un metge el seu mal de cap, el llenguatge s’esgota a l’acte”, constatava Woolf.
I es va ofegar al riu amb pedres a les butxaques de l’abric
La malaltia, sostenia l’autora britànica, ens torna més francs. Deixem de dissimular i expressem coses que, quan estem sans, la cautela ens censura. Alhora, si estem ajaguts al llit podem distreure’ns mirant el cel. Descobrint-lo amb una mirada mes rica. I si tenim esma per llegir, solem decantar-nos per la poesia. La prosa requereix mantenir la raó, el judici i la memòria en estat d’alerta. “Amb la responsabilitat arraconada i la raó en suspens, s’imposen uns altres gustos: repentins, intermitents, intensos”. Poètics.
Virginia Woolf es va suïcidar ara fa 75 anys quan la va atacar una malaltia mental: la depressió. “Estic convençuda que em torno boja de nou -va escriure, en una nota adreçada al seu marit-. Crec que no puc passar per una altra d’aquestes temporades espantoses. Aquest cop no em recuperaré. Escolto veus i no em puc concentrar. Faig el que em sembla millor”. El que li semblava millor era ofegar-se al riu Ouse amb pedres a les butxaques de l’abric. I això que l’escriptora havia tingut una vida plena i feliç. “M’has donat tota la felicitat possible -va dir a Leonard Woolf-. No crec que dues persones hagin estat més felices que nosaltres, fins que aquesta malaltia terrible ha aparegut. Si algú m’hagués pogut salvar, hauries estat tu”.
La mort segons el mestre Espinàs i ocells que semblen draps
Llegeixo el nou llibre de Josep Maria Espinàs, La vella capitana, editat per La Campana. Hi aplega textos espinasians (elegants, poc transcendents, gens carrinclons, amb un punt de distanciament i un pessic d’humor) al voltant de la mort. En un dels apunts, explica que un dia es va trobar un ocell mort a la terrassa de casa, a l’àtic. “S’estava allà a terra, sobre les rajoles, mig girat de costat, un cos sense perfil d’ocell, sense perfil de res”. Un ocell que semblava un drap.
Recordo aquella vegada que anava pel carrer amb els meus fills i vam ensopegar amb un colom triturat per un cotxe en plena calçada. El fill de dos anys va veure la bèstia morta malgrat els meus esforços per evitar-ho, i tot seguit em va informar que el colom dormia. Al cap de cinc anys, aquell mateix nen va intentar protegir el seu germà petit de la visió d’un colom triturat. I em va dir, en un rampell de maduresa: “Ja tindrà temps d’aprendre que les coses vives es moren, mare”.
