Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Alice Munro i la vida en majúscula

"La vida és massa breu per a la forma literària llarga". Aquesta frase és de l'escriptor vienès Alfred Polgar (1875-1955), però podria ser d'Alice Munro, que afirma que "veu la vida com peces que no acaben d'encaixar mai", i que per això només se sent capaç d'escriure relats breus. Ara bé, els seus relats són com novel·les reconcentrades. A vegades s'allarguen fins a la quarantena de pàgines i poden arribar a incloure, en un sol paràgraf, uns salts temporals de tres vides i mitja. Estimada vida , el tercer volum que podem llegir en català d'aquesta autora, no n'és una excepció. Aquesta vegada els contes són una mica més lluminosos i s'hi reiteren les comparacions entre el passat i el present, entre el món antic i el d'ara: d'aquells llibres que fan la sensació de ser testaments literaris. Esperem que no.

Al recull La vida en minúscula de Polgar hi ha un conte on s'exposa una teoria sobre per què a tanta gent li agrada viatjar en tren: segons Polgar, la contínua alternança entre l'instant en què veiem una cosa i l'instant en què ens en veiem desposseïts perquè ja ha passat de llarg provoca un estat semblant al de la set i l'embriaguesa, només comparable al que ofereix estar enamorat. La nostra teoria és que la literatura de Munro produeix el mateix efecte, i que no és casualitat que hi surtin tants personatges que van en tren. Domina tan a la perfecció l'art de l'administració d'informació -ara el color d'un vestit, ara un taló de sabata que es trenca- que, en llegir-la, ens sentim permanentment alimentats però, al mateix temps, tenim sempre una mica de set. Als contes de Munro les coses sembla que passin de manera natural fins que, de sobte, hi ha un canvi de punt de vista o un salt de temps que fa que ens fixem en un personatge secundari que s'havia mencionat al principi i que semblava haver desaparegut per sempre. O potser n'és el fill o la néta, tant és. En un conte que es titula precisament Tren , un jove soldat salta del vagó en marxa perquè no vol tornar amb la seva promesa després de la guerra. Travessa un camp de vaques, coneix una altra dona i s'hi queda a viure. Però molts anys després, quan ja ha abandonat aquesta dona i és porter d'un edifici a la ciutat, sent com a l'habitació del costat xerra algú que té una veu molt familiar. És la primera dona, aquella a qui no va voler tornar, que busca una filla que havia estat veïna de l'edifici. És precisament en el detall que no s'arribin a veure ells dos, en el fet que tota la potencialitat de la vida que hauria pogut ser es concentri en un to de veu, on hi ha la petja de la gran escriptora que és Alice Munro. Com diu Franzen, "és una gimnasta amb malla negra, sola damunt un terra buit, fent-ho millor que tots els novel·listes amb els seus vestits lluminosos, les perruques, els elefants i els tigres".

Aquest volum -el darrer que ha publicat al Canadà- conté, a més, un regal extra: quatre peces finals autobiogràfiques que l'autora diu que són les últimes que escriurà sobre la seva vida. Són quatre moments triadíssims, quatre detalls de la infància, als anys 30 i 40, a l'Ontario rural, que donen pistes sobre la formació de l'escriptora: una nena amb imaginació, un pare distant i una mare severa, una minyona especial, títols de llibres molt significatius i, sobretot, l'ambient tancat dels pobles petits sobrevolats per una o altra confessió religiosa: mennonites, presbiterians, anglicans. Tot plegat assenyalava el camí cap a una concepció de l'escriptura com l'escola de vida més estricta: escriure com una activitat que premia l'esforç, fins i tot l'eixutesa a què s'arriba després de filtrar molt i molt de temps i de material, "amb els textos invariablement insatisfactoris que escrivia". I tot recobert per uns personatges que es diuen Peter i Kate i Gwen, que són mestres, enginyers de ponts o violinistes i que fan pastissos, van a l'escola i prenen el te asseguts al porxo de davant de casa mentre mediten sobre alguna decisió dràstica que han de prendre o just després d'haver comès l'acte més irracional de les seves vides. Això ho sabia molt bé la Rodoreda, que va posar com a cita d'obertura de La plaça del diamant : " My dear, these things are life ".

Més continguts de