Publicitat
Publicitat

Amor sàdic a Terra Santa

A La caixa negra, 40 cartes es creuen entre un pis rònec de Jerusalem i un despatx de la Universitat de Chicago: al primer hi viu Ilana Sommo i a l'altre hi treballa el professor Gideon, el seu exmarit i un reputat politòleg. Per descongestionar la novel·la d'aquesta correspondència, Amos Oz (Jerusalem, 1939) hi incorpora altres cartes entre familiars, els telegrames entre Gideon i els seus advocats, informes sobre el segon marit de la Ilana encarregats pel professor i alguns apunts de la seva llibreta.

Es tracta, doncs, d'un pastitx de textos ambiciós en què es barallen set personatges de psicologia força plana però ben explicada. De fet, encara que sovint el to d'alguns d'ells carregui, sembla el més adequat pel que són. ''Cada vegada que fas servir la paraula vida em sembla que sóc al teatre'', li diu a la Ilana la seva germana. I, efectivament, l'heroïna de l'obra cansa com cansem tots els enamorats amb el xantatge i la retòrica barata que gastem per apropar a qui sabem lluny. Amb el plus de lirisme, però, que es tracta d'una poetessa inèdita tancada a la cuina de casa. Quan en canvi s'oblida de fer-se la desesperada, Amos Oz, amb aquelles imatges que de tant en tant broda, presenta amb veu femenina alguns passatges bons.

La simbiosi que s'estableix entre un psicòpata i una dona que s'odia és el punt fonamental de la novel·la i està força ben tractat. Oz explica com després de nou anys de matrimoni i mil intents de suïcidi, com després d'haver-se tirat mig Jerusalem per despertar algun sentiment en l'home que l'atonyina, la Ilana reprèn el contacte amb Gideon. I com ho fa, amb el pretext de domesticar el fill salvatgí que comparteixen, quan els dos ja havien refet les vides. Aquesta necessitat mútua malaltissa, ben plasmada a través de la seva curiosa vida sexual, acaba despertant una compassió relativa, en part perquè ningú es busca més patiments dels que està preparat per suportar, però també perquè anem veiem com ella utilitza la seva condició de víctima per relligar-lo. Potser el tret més interessant de l'obra, però, és la naturalitat amb què l'autor emmarca la situació política israeliana del 1976 gràcies al contrast entre els dos marits de la Ilana: mentre que el segon és un sefardita ressentit crescut a Algèria, un ortodox que maquina per expulsar els àrabs palestins mitjançant els seus contactes a París, Gideon sembla un asquenazita partidari dels dos estats, una versió passiva del mateix Oz, que tan sovint ha qualificat aquest conflicte de "guerra immobiliària".

La novel·la passeja algun fantasma de l'autor, com confondre tot home religiós pel fanàtic que habita a Terra Santa, o la seva dèria de fer memoritzar Shakespeare, Tolstoi i Ibsen als personatges, que regalen referències que no vénen a tomb. I presenta, esclar, el problema bàsic del format epistolar, que obliga a afegir molta informació a les cartes que dues persones que comparteixen referents no necessiten. Amb tot, se'n surt bé i, a pesar que la multiplicitat de veus per carta li fa perdre una vivacitat que sí que té El meu Mikhael , aquesta novel·la que data del 1987 té una prosa i una arquitectura molt més amassades. Potser nou mesos de correspondència són pocs perquè tants sentiments evolucionin amb sinceritat, però dubto que Oz ho pretengués. La caixa negra és més aviat un abocador on tots els personatges vomiten retrets, frustracions, pors i només alguna il·lusió. Una obra que, sense ser genial, manté l'atenció del lector despertant-li algun moment d'inquietud i tendresa.

Més continguts de