Llegim 12/05/2012

Anatomia de l'exili

Marta Pessarrodona
2 min
Anatomia de l'exili

També podríem titular aquest comentari I d'enyorança es mor... i no crec que des de l'eternitat l'escriptor Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957) ens retragués l'esment verdaguerià, perquè ell mateix empra Jacint Verdaguer per al títol de dues de les peces d'aquest volum ( Dolça Catalunya I i II ). Si alguna cosa eren -i ho van ser molt- aquells nois de la Colla de Sabadell de la qual Trabal era part del triumvirat d'or (els altres, Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat, i Joan Oliver, poèticament Pere Quart) és cultes i nostrats, gens entelats per cap republicanisme poca-solta, que també n'hi va haver en aquells temps que tan malament van acabar.

Però del Trabal de la novel·la Vals (1935) al dels articles que inclou aquest volum hi va un abisme, per no parlar de la seva darrera novel·la, Temperatura (1947), publicada ja a Xile. Perquè Trabal, com Oliver, van formar part del que s'anomena el Grup Andí, aquell grup d'exiliats que van poder viatjar i instal·lar-se a Xile gràcies a la generositat de la colònia catalana d'aquell país. Una història coneguda, narrada en primera persona per un dels components, Trabal, que aleshores es veia forçat a ballar un vals, però ja un vals negre com el pa d'aquí a l'època. Compost per 23 textos, a part de fer-nos entrar de primera mà en l'exili republicà del 1939, ens mostra un narrador que no té res a envejar al Josep Pla viatger, com es pot comprovar en més d'una peça, com la que dóna títol al volum Aspectes de Santiago. Els contracops de l'enyorança , una peça publicada, com moltes altres del volum, en una de les revistes emblemàtiques de l'exili, Germanor .

A part, en molts del articles avui aplegats hi trobem el Trabal factòtum de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes), això sí, amb el deix profundament amarg que des de l'experiència d'Ovidi suposa tot exili. És a dir, hi trobem l'organitzador, que del 1940 -data del primer dels textos d'aquest volum- al 1946 va perdent alè, encara que no literari. Un alè que perdria definitivament i prematura el 1957. Una llàstima, sens dubte.

Aquest és un petit gran volum, gràcies a l'empresa modèlica que és la Fundació La Mirada sabadellenca. Una edició molt ben curada acadèmicament, amb totes les qualitats i defectes (oblit del lector corrent?) que suposa aquesta posició editorial. També endogàmica (la curadora s'autoesmenta abundosament), la qual cosa és un bosc que, a vegades, no deixa veure un arbre determinat. Ens referim a la peça Llibres i revistes. Benjamin Crémieux , que és una altra versió que avui podem confrontar amb un text, publicat pòstumament, de Gabriel Ferrater (inclòs al volum Foix i el seu temps , llibre publicat per Quaderns Crema l'any 1987), per exemple.

Tot amb tot, ens trobem davant d'un volum imprescindible per a aquell nou gènere que, amb permís d'Artur Bladé Desumvila, podríem anomenar "exiliada", com els anglesos parlen de "victoriana", per exemple. També és imprescindible per a tots els que vulguin constatar que un bon narrador ho és fins i tot fent literatura paral·lela, que diria Montse Roig. En definitiva, una obra molt recomanable.

stats