Pot ser que un llibre no tingui ni cap ni peus i que alhora sigui una petita joia? Sí, el tinc a les mans, és un clàssic de la literatura anglesa i es titula El llibre dels disbarats, d’Edward Lear. L’acaba de traduir al català, en una divertida feina creativa, Miquel Àngel Llauger, per a Adesiara. És un llibre de versos absurds, juganers, amb personatges excèntrics, per no dir inversemblants, que protagonitzen historietes absurdes. D’alguna manera, ens posa davant el mirall de les ganes que a vegades tots tenim de fugir del camí marcat, de trencar amb tot, de deixar-nos portar per aquell pòsit d’imaginació trapella que conservem en algun racó amagat. O és la manera com els infants, abans de ser domesticats per la lògica implacable de fer-se grans, veuen el món incomprensible dels adults.

El llibre de Lear és un encadenament de contes breus en vers, com de realisme màgic, cadascun amb el seu dibuix corresponent. Perquè l’autor va ser un artista polifacètic. Nascut el 1812 a tocar de Londres i mort a Sanremo el 1888, era el vintè de vint-i-un germans, i patia epilèpsia. Enamorat del Mediterrani-en especial de Corfú-, va fer una vida de rodamón, dibuixant, pintant i fent amics.

El seu gran èxit va ser sempre aquest llibre de limericks, com s’anomenen aquests versos aptes per a nens i adults, propis d’algú que mai va deixar de buscar el seu lloc al món. Com bé explica Llauger en la introducció, el que caracteritza aquests versos no és tant “la manca absoluta de sentit, com la tensió entre el sentit i la manca de sentit”. Sense intenció didàctica o moralitzadora, alguns els han emparentat amb el surrealisme, amb el teatre de l’absurd o amb la literatura fantàstica, especialment amb Lewis Carroll. Però els parentius no li acaben d’encaixar. El cas és que aquest tipus de joc literari té una gran popularitat en llengua anglesa, l’han practicat autors com Joyce, Huxley i Updike i és encara perfectament viu en concursos, publicacions i pàgines d’internet.

Homes molt barbuts, dones amb un nas llarguíssim, vellards que les fan de l’alçada d’un campanar, tots els éssers inventats per Lear són una exageració fenomenal. Vegeu aquest: “Això era un senyor amb el costum/ de menjar-se conills amb llegum;/ se’n cruspí vint-i-dos/ i es tornà tot verdós,/ i va haver de deixar aquell costum”. O aquest altre: “Això era un senyor de Bombai/ que volia no haver nascut mai;/ va quedar-se a un seient/ i morí de turment,/ aquell vell infeliç de Bombai”. O, encara, aquest: “Això era un senyor de Vinaixa/ que tancà la muller en una caixa;/ i ella diu: «Vull sortir!»,/ i ell respon: «Clar que sí,/ passaràs els teus jorns a la caixa»”.

I per continuar la tradició, vet aquí un limerick de propina, del qual em declaro autor: “Això era un senyor Rajoy/ que presidia un país foll/ reia amb una gran tristesa/ i governava amb malaptesa/ aquell senyor tot cofoi”.