HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim 05/03/2016

Avançant cap al fons de l’infern

i
Eva Piquer
3 min
Avançant cap al fons de l’infern

Crònica en primera persona d’un procés de deshumanització

El diari d’Eva Heyman acaba el 30 de maig de 1944. Després es van complir uns pronòstics que ella no gosava verbalitzar, però que pressentia d’ençà que havien deportat la seva amiga Marta. L’Eva arriba a Auschwitz el 6 de juny. El 17 d’octubre puja al camió de la mort: així s’extingeix l’horror i l’esperança de sobreviure’l. Tenia tretze anys i unes ganes immenses de viure.

Tots hem llegit el Diari d’Anna Frank. ¿Té sentit que llegim ara el de l’hongaresa Eva Heyman, una nena jueva dos anys més jove que també comença a escriure el dia que fa tretze anys però que -a diferència de l’Anna, que va viure fins als quinze- mai en farà catorze? La resposta és que sí, que té sentit. Perquè les víctimes de l’Holocaust van ser moltes Annes i moltes Eves, moltes persones diferents, i ens calen com més testimonis millor d’aquella salvatjada per entendre que cada víctima era una persona única, amb un nom i una història estroncades pel nazisme, per la indignitat humana.

El dietari d’Eva Heynam ens arriba per primer cop en català publicat per Ned Ediciones, en una traducció d’Aurora Ballester i amb el títol He viscut tan poc! El text original de l’Eva no va aparèixer mai, però l’autoria i veracitat del diari semblen del tot confirmades. Com observa Vicenç Villatoro en el pròleg, els tres mesos i mig de dietari no recullen la crònica del camp de concentració, sinó la crònica del camí que hi porta, l’itinerari cap a l’infern més terrible. El procés implacable de deshumanització a què va ser sotmesa la població jueva i que en va fer possible l’extermini.

La importància de donar veu a la història deixada de banda

El 30 de maig, Eva Heyman va deixar d’escriure. Jo vaig néixer un altre 30 de maig, vint-i-cinc anys després. Em van posar el mateix nom que duia aquella nena de les trenes. I voldria pensar que aquell és un episodi impossible de repetir, però no podria jurar que als europeus del segle XXI no ens caurà la cara de vergonya quan mirem enrere i revivim les imatges dels refugiats que avui intenten entrar a Europa, o dels africans que moren -encara- de gana. Ara i aquí continuem deshumanitzant persones, i per això són necessaris els llibres i reportatges que retraten la realitat a partir de testimonis humans. Per això és tan important la feina d’algú com Svetlana Aleksiévitx. “M’interessa la història de l’ànima -va dir la premi Nobel en el seu discurs d’acceptació del guardó-. La vida quotidiana de l’ànima. M’ocupo de la història deixada de banda”.

Quan l’horror s’acosta i les coses empitjoren cada dia més

“L’Ági diu sovint que la gent honrada sempre acaba havent de fugir d’aquest país perquè, si no, els empresonen o els assassinen -explica Eva Heyman el 19 de març-. Però la vida de l’exiliat també és molt dura perquè tothom sempre està enyorat de la seva pàtria i perquè a l’exili seran estrangers per sempre”.

El 30 de març de 1944, la nena veu acostar-se la barbàrie: “El veritable horror encara està per començar”. El 20 d’abril escriu: “D’ençà que hi ha aquí els alemanys m’he preguntat moltes vegades si la Marta, d’haver sabut ja a Várad la mort terrible que l’esperava quan se’n va anar amb el seu pare, se n’hauria anat amb ell igualment. Petit diari meu, et confesso que tinc tantes ganes, però tantíssimes ganes, de viure que si em posessin davant de la mateixa elecció que la Marta jo em quedaria encara que fos sense el meu pare i sense ningú”. I el 10 de maig: “No tinc ni idea del que passarà, sempre crec que ja no pot ser pitjor i després jo mateixa m’adono que tot pot empitjorar, fins i tot pot empitjorar molt més”.

stats