Llegim 30/11/2011

Barça, Barça, Barça!

'Quan no perdíem mai' presenta 15 narracions protagonitzades pel record d'alguna fita històrica, jugador o entrenador del FC Barcelona. El tan anomenat 'més que un club', ¿aconseguirà convertir-se també en 'més que un llibre'?

Jordi Nopca
5 min

Enrique Vila-Matas: Josep Guardiola

Obsedit des de fa uns mesos per la narració assagística o l'assaig narrat -gènere batejat per Jorge Luis Borges-, Enrique Vila-Matas fa una aportació dietarística sobre les tres últimes temporades del Barça. Les entrades "tenen de vegades un cert to èpic, de cançó de gesta, com no podia ser altrament", adverteix l'autor de Bartleby y compañía, que al llarg de vint pàgines repassa les fites principals del Barça entrenat per Josep Guardiola.

Els lectors es troben amb un Vila-Matas pròxim al comentarista esportiu: qüestiona els clixés però en construeix d'altres, i triga a desplegar les referències a alguns dels seus autors de capçalera. Hi apareixen les memòries de Gonzalo Suárez, Jaime Gil de Biedma -el títol, Partidaris de la felicitat, prové d'un vers del poeta barceloní- i fins i tot Roland Barthes, a qui recorda per evocar unes paraules del semiòleg francès. Vila-Matas lliga la falta de discurs de l'avi de Barthes amb l'absència de Mourinho a les rodes de premsa.

Josep Maria Fonalleras: Ronald Koeman

"Una final és una lectura. I un escenari pensat per alimentar records. És també una escenografia, un viatge sense retorn. Una final és un espai compartit que esdevé memòria particular. Té un perfum universal que, en contacte amb la pell de cadascú, emet una aroma peculiar, íntima. Indestructible i intransferible, única". Josep Maria Fonalleras construeix el seu conte -Farts de Berna, afamats de Wembley- a partir de les dues cares de la moneda d'una final: la negativa, que els barcelonistes arrosseguen des del 1961, en què el Barça de Kocsis, Czibor i Kubala va acabar perdent la final de la Copa d'Europa a Berna contra el Benfica, i la positiva, que començaria a partir del gol de Ronald Koeman a la final de Wembley el 1992. A partir d'aquell 1-0 contra la Sampdoria -la primera Copa d'Europa blaugrana- la maledicció de Berna s'esfumaria i donaria pas, si bé amb intermitències, a una nova etapa, menys derrotista i amb més victòries, però igual de patidora. Fonalleras recorda uns quants gols in extremis i aconsegueix capgirar el pessimisme d'un dels personatges emblemàtics de Hemingway, el boxador Ole Anderson. Després de la primera mort de Berna, el Barça ha aconseguit ressuscitar unes quantes vegades.

Vicenç Villatoro: Xavi

Vicenç Villatoro va guanyar el premi Ramon Llull 2010 amb Tenim un nom, novel·la que l'escriptor cita en un "breu insert promocional" a dins d'Elogi del mig del camp: "No és que fes servir la família per parlar del Barça, és que feia servir el Barça per parlar de la família, del que som, del que volem ser, de les ganes de marxar, de l'instint de tornar". L'estil oratori domina tot el relat, en què Villatoro fa un exercici d'identificació amb Xavi Hernández. "No el podem fer presoner del nostre mite. Però en podem fer el nostre mite. El mite dels del centre del camp. Ostentació? Cap ni una. Sentit pràctic, funcionalitat, sentit comú. La intel·ligència per damunt de la força. La serenitat per damunt de la rauxa".

L'actual director de l'Institut Ramon Llull fa un elogi del jugador pencaire, i el relaciona amb el substrat terrassenc, del qual en ressalta dos arquetips: el de l'anarquista i el del senyor. Per Villatoro, Xavi Hernández es troba just entre la pulsió destructiva-constructiva de l'anarquisme i la prepotència del burgès. "Contra aquesta pinça terrible, que va ser mortal en els anys trenta, que ho tornarà a ser algun dia si no ho evitem, ens van educar i criar. Als del mig. Als del centre del camp. Els qui guanyem el partit. Els qui evitem el xoc".

Jordi Puntí: Jaguaré

Quan era petit, Jordi Puntí "també volia ser futbolista del Barça", tot i que jugar a pilota "era secundari". Els seus amics portaven una samarreta amb el 9 de Cruyff, però la seva mare li va planxar al revés. D'aquesta manera, Puntí va canviar de jugador i es va convertir en Neeskens, "que també era holandès, jugava molt bé i xutava molt fort". I que, a més, era el cunyat de Cruyff. "Al llarg de la vida m'he adonat que m'atreien els neeskens, els cunyats secundaris de les estrelles", explica al seu conte, Quan era un 'neeskens', on a partir del record del Mundial de futbol del 1982 -el de l'esfèric Naranjito- Puntí construeix l'àlbum de cromos dels brasilers que han passat per Can Barça, i dedica un espai important als pioners, el porter Jaguaré Bezerra de Vasconcelos i el migcampista Fausto dos Santos. A diferència de les estrelles cariocas actuals, l'any 1931 Jaguaré i dos Santos van passar pel Barça sense pena ni glòria: la Federació Espanyola de Futbol no els va permetre jugar en competició oficial.

Màrius Serra: l’Estadi de Wembley

El maig del 2010, el Barça va guanyar la seva quarta Copa d'Europa contra el Manchester United. Màrius Serra aconsegueix a Oxímoron una de les narracions més personals del recull gràcies a l'aparició de diversos motius recurrents, tant als seus articles com als seus llibres. Hi surt el Foment Hortenc, on Serra va a veure la final europea acompanyat d'un grup d'amics. També les preocupacions filològiques, que permeten una repassada al catàleg de càntics i constatar que "el català s'ha incorporat tímidament a aquest lemes de masses". Hi ha, finalment, un llarg passatge en què cada frase comença amb la paraula recordo, homenatge a la traducció de Me'n recordo, de Joe Brainard, que Serra va publicar a L'Avenç el mateix mes de maig del 2010, en què fa memòria sobre el viatge a Sevilla l'any 1986, on el Barça va perdre la final de la Copa d'Europa contra l'Steaua de Bucarest a la tanda de penals. Vint-i-cinc anys després, l'ambient barcelonista és molt més eufòric que el de Sevilla, no només durant ni després el partit, sinó també abans. "Si es pensen que això d'aquests últims anys és el normal, patiran molt a la vida", diu el mateix Serra unes hores abans de desitjar que la nit de glòria culer no s'acabi mai.

Ramon Solsona: l’alineació mítica

A Memòries d'un nen redimit, el guanyador del premi Sant Jordi 2010 fa una confessió que ferirà les sensibilitats barcelonistes més ortodoxes: de petit va ser del Reial Madrid. Solsona admet que va ser una opció fàcil -"tenia un tal Di Stéfano, un tal Puskas i un tal Gento que ho guanyaven tot"-, induïda sobretot per un company de classe i perquè els pares, que van pujar el futur escriptor i periodista "amb la rectitud tradicional de la vella escola", eren més aviat tebis "amb l'altra religió, la de la pilota de pell".

Solsona construeix els anys de la seva infantesa a partir de les novetats tècniques i els hàbits canviants d'una societat que l'escriptor recorda "preindustrial". Entre els millors passatges del conte hi ha la rememoració del dia que es va inaugurar el Camp Nou. L'alliberament de coloms va arribar fins al terrat de Gràcia on Solsona s'estava amb els seus germans, i el moment epifànic va ser -conscientment o no- l'inici del canvi de colors, que Solsona rebla amb l'explicació del seu onze inicial mític: Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Segarra, Gensana, Tejada, Kubala, Evaristo, Kocsis i Czibor.

stats