Llegim 15/09/2012

Barcelona, escenari negre i gris

Les noves novel·les de Stefanie Kremser i Lluís Llort desmitifiquen l'encant turístic de la capital catalana

Jordi Nopca
4 min
Barcelona, escenari negre i gris

"Un dels punts de partida de Carrer dels oblidats era mostrar que l'ambient que fa Barcelona interessant està canviant. Aquests últims anys, el capitalisme ferotge s'ha dedicat a explotar la mina d'or de la ciutat: si no es vigila una mica, quedarà una serra pelada, lletja, trista i molt cara". Empúries acaba de publicar la traducció catalana de la primera novel·la negra de Stefanie Kremser. Nascuda a Düsseldorf l'any 1967, Kremser va créixer a Sao Paulo i viu a Barcelona des de fa una dècada. "La bellesa de la ciutat em va fascinar -explica l'escriptora-. Era la primera vegada que em sentia estrangera i prou. A Alemanya em veuen mig brasilera, i al Brasil mig alemanya. La sensació inicial de llibertat era molt bonica". Kremser no va trigar a descobrir el costat fosc de la ciutat: "Mig any després d'arribar em va tocar buscar un pis més gran i vaig descobrir què passava amb els pisos. Hi havia una explosió de preus enorme. Durant els mesos de recerca vaig arribar a veure autèntiques ruïnes, que es llogaven a preus molt alts, i vaig conèixer propietaris absurds, que tenien les ungles i el posat de Nosferatu".

El tràngol de canviar de pis ha inspirat Carrer dels oblidats , una novel·la que va ser publicada l'any 2010 en alemany i que explica una estada de dues setmanes a Barcelona d'una periodista cultural, Anna Silber, a casa d'una parella d'amics: Rafael Martín, redactor en cap de la revista BCN , i Quim Rubió, comissari general d'investigació criminal. Tot just arribar al carrer de Sant Pere Més Baix, Silber es troba amb un embús justificat: un home s'ha precipitat per una bastida de cinc pisos, i jeu mort a terra. "L'Anna ve a Barcelona per escriure una guia de viatges moderna però també per retrobar-se amb les arrels catalanes de la mare -diu Kremser-. No volia que la ciutat pogués ser una espècie de bressol per a ella. De vegades viatgem per resoldre coses, per oblidar o per trobar-nos amb alguna cosa que volem recuperar. A mi m'interessava que els fets imprevisibles hi apareguessin de seguida". La hipòtesi inicial del suïcidi no triga a ser desmentida i és relacionada amb una sèrie de morts estranyes mentre la protagonista de la novel·la descobreix la Barcelona cool i, a la vegada, s'adona de fenòmens menys agradables com la gentrification , el tancament de botigues o l'assetjament immobiliari. "Els ciutadans haurien de poder continuar existint -opina Kremser-. Barcelona ja és un parc temàtic, però encara podria ser molt pitjor. Si es continua fent una ciutat a mida per als turistes, s'acabarà perdent l'ànima barcelonina, i els turistes també deixaran de voler visitar-la: els barris pintorescos i una mica decadents criden molt l'atenció...".

A Carrer dels oblidats , la societat plurilingüe i la multiculturalitat apareixen amb voluntat de fer una mica de pedagogia al lector alemany. "Els fòrums de lectors són una de les millors maneres per vendre novel·les, a Alemanya. S'hi fan debats intensos i molt seguits -diu l'autora-. Força gent que no coneix Barcelona s'hi refereix com a «ciutat espanyola». Bona part dels que hi han estat, en canvi, diuen «la capital catalana». La meva voluntat era fer difusió del dia a dia de la ciutat i intentar difondre una imatge diferent de la de les guies". Les perruqueries modernes, els restaurants on només preparen menjar dolç, eslògans consumistes de gran popularitat ("Barcelona, la millor botiga del món") i una trobada amb la trash community , que s'alimenta a base de productes trobats en contenidors, són combinats amb els crims esotèrics que l'assassí comet, seguint els martiris de santa Eulàlia, patrona de la ciutat. "L'assassí és ingenu. Només mata qui creu que posa en perill la seva ciutat: inversors, especuladors, agents immobiliaris, llauners i turistes. La llegenda dels martiris de santa Eulàlia és extrema, però és un bon pretext per a algú que s'ha tornat boig i que veu la realitat d'una manera tan distorsionada".

Fugir de casa i de tot

Lluís Llort (Barcelona, 1966) va debutar amb Tardor l'any 1999. "Era la baixada als inferns d'una estrella del rock, i tenia algunes pinzellades de novel·la negra -diu l'escriptor i periodista-. Després vaig fer Maleït Montjuïc , en què sortia algun policia i hi havia algun intent de robatori, encara que el to general fos humorístic. Camaleó era un thriller , i Trenta-dos morts i un home cansat , un road book bastant negre". Fins i tot La imperfecció de les bombolles -retrat poc optimista del món editorial- té "un parell de picadetes al gènere negre", recorda l'autor. Si quan et donen per mort un dia tornes (La Magrana, 2012), la seva sisena novel·la, és una immersió amb matisos en la novel·la negra: "Hi acabo anant a parar de manera inconscient, potser perquè és un dels gèneres que com a lector m'agrada". Els principals referents de Llort són anglosaxons -l'última gran descoberta va ser Edward Bunker-, però també ressalta les novel·les de Georges Simenon que no tenen com a protagonista el comissari Maigret. Llort sembla poc disposat a fabricar sèries de novel·les, les que repeteixen fórmula i personatges: "Hi ha escriptors que creuen que el que val és la història. Per a mi és molt important buscar la millor manera d'explicar-la. Començo escrivint per intuïció, però refaig la novel·la tantes vegades com calgui, fins que me la sé de memòria".

Si quan et donen per mort un dia tornes parteix d'un cas verídic que Llort va descobrir en un programa de televisió: "Entrevistaven familiars de desapareguts, des de l'avi amb Alzheimer fins a l'adolescent que fuig. Em va cridar molt l'atenció el cas d'una noia que 11 anys després d'esfumar-se va tornar a casa amb la condició que no se li demanés ni el lloc ni les persones amb qui havia estat". Amb aquesta premissa, Llort es va imaginar l'Agustí, un jove de 17 anys que marxa als sanfermines rebotat amb la família i per un seguit de contratemps no pot tornar a Barcelona fins al cap de 14 anys i mig. La ciutat descrita és la dels carrers avorrits, els petits comerços i les famílies poc lluïdes. "El to gris va d'acord amb la mirada de l'Agustí, que és la d'algú que ha tornat i se sent asfixiat", comenta Llort, que ha aconseguit una novel·la de prosa musculada, diàlegs molt ben treballats -marca de la casa- i personatges d'una gran entitat, que emocionen i fan patir, començant per l'Agustí, que fuig de casa i de tot sense saber gaire bé per què.

stats