Publicitat
Publicitat

Breu història del capitalisme (i altres provocacions de Michel Houellebecq)

Michel Houellebecq escriu a 'El mapa i el territori' la seva millor novel·la, sense fel·lacions ni atacs a l'islam. Ha deixat enrere la provocació per fer un retrat magistral i precís del món contemporani

Cada cert temps, l'elit intel·lectual parisenca segrega un nou talent literari, o artístic, o gastronòmic. Apareix un nou autor provocador, desitjós de trencar no tan sols amb el passat immediat sinó fins i tot també amb el present. Se'n fa un bon llançament a la rentrée , a finals d'agost, enaltit per editors, crítics i fins i tot algun periodista televisiu, perquè a França la literatura encara apareix a les pantalles. Així va passar amb Françoise Sagan i la seva novel·la Bonjour tristesse (1958) i s'ha anat repetint amb una certa regularitat fins a Amélie Nothomb. La societat literària saluda unànimement el nou enfant terrible com a representant d'una nova generació, com el reflex dels canvis de l'estètica del present més rabiós. La nova promesa es mira el melic com si fos la primera vegada que se'l veu. Es deixa fer la gara-gara, dóna entrevistes a tort i a dret, és traduït a totes les llengües. Encara que tingui un cognom difícil de pronunciar, gràcies a les potents i eficaces institucions culturals de la República, viatja per tot el món i es converteix en una vedet cultural. Tothom repeteix el lema fins a l'avorriment: "Per fi, algú que parla de la realitat!"

A França, com aquí, qualsevol escriptor que només vulgui reflectir la seva època obté ja, sense gaires contrapartides més, el favor de la crítica. En general, el nou talent és un(a) escriptor(a) jove que arriba amb la pretensió de fer envellir (i envermellir) immediatament tota la seva generació. Però amb el poeta, assagista i novel·lista Michel Houellebecq (illa de la Reunió, 1958) sempre ha passat tot el contrari. Des que va publicar els seus poemaris i, sobretot, la seva segona novel·la, Les partícules elementals (Empúries, 1999), va ser ell el que de seguida va aparèixer com a prematurament envellit, fatigat i havent vist de tot. Per reduir-ho gairebé a la caricatura gràfica: el color preferit de Houellebecq és el groguenc, de gos com fuig. La temperatura escollida és la de l'aigua tèbia, ni fred ni calor. La seva llum preferida, la dels fluorescents dels supermercats i de les gasolineres. En els seus llibres, el sexe és sempre masturbatori o de pagament, i ben ràpid. L'espectacle que el fascina és el karaoke, i la cuina la vol congelada o en conserva, sense gust ni disgust. Les idees de Houellebecq són clarament reaccionàries, o ho semblen, sobretot per contrast amb una societat com la francesa, sempre tan atenta a la innovació i al progrés. La seva concepció de la realitat es basa en la suplantació d'aquesta per la televisió, a preferir el simulacre dels reality shows per damunt de l'original. La societat imaginada per Houellebecq es redueix a l'individu. La seva ambició com a escriptor sembla arribar a una espècie de kitsch depriment.

Com a ambició literària no és gaire atractiva, però si més no hi ha ambició. I un enorme talent narratiu. I un gran domini de les tècniques de provocació mediàtica, convençut com està, com Dalí, que la provocació és una dimensió de l'art contemporani. És cert que, a més de parlar de turisme sexual amb menors a Tailàndia, de terrorisme islamista o de clonació humana, els llibres de Houellebecq connecten amb les preocupacions sociològiques d'una part dels lectors. Houellebecq sap captar els aspectes més sòrdids de la vida d'un individu mediocre, de mitjana edat, perdut a la gran ciutat. La condició humana de Malraux ha passat a ser una mera "condició urbana". El catàleg de personatges el constitueixen sobretot homes fracassats, divorciats no ja de les seves parelles sinó també de la realitat. Són els perfectes ni-ni . No són ni catòlics ni jueus, ni ecologistes ni revolucionaris, ni fan esport ni van al cine, ni creuen en les utopies, ni tan sols voten l'extrema dreta. Només són una mena de voyeurs angoixats i excitats per internet, alegres suïcides que volen satisfer les seves pulsions per, després, observar com, darrere d'ells, el diluvi s'ho acabarà emportant tot.

Naturalment, el fenomen Houellebecq no és estrictament literari. Fins ara, la societat francesa ha buscat respostes en Houellebecq però potser no li acaba d'agradar haver-se de reconèixer, satiritzada i ridiculitzada, en els seus llibres. Potser de vegades Houellebecq sermoneja massa i va de visionari, com si volgués alliçonar, i ja se sap que quan la sociologia , per dir-ho així, substitueix la narració, el món (pre)interpretat es torna previsible. Perquè, la veritat, si Houellebecq només fos l'autor de la misèria sexual, intel·lectual o espiritual, i es quedés només en això, hi hauria alguna cosa de què preocupar-se. No estranya que Houellebecq hagi estat carn de canó adequada per a una crítica que, com més hostil se li tornava, més el col·locava al rovell de l'ou de la república de les lletres.

Tot això fins ara, perquè el fenomen Houellebecq ha fet un tomb formidable. El mapa i el territori , la seva última novel·la, i la millor amb diferència, va guanyar el premi Goncourt, amb tot el que això representa d'acceptació en els cercles literaris. Es podria dir d'aquesta gran novel·la total, impecablement construïda i portada fins al final en el seu llarg fil narratiu i digressiu, que no sembla seva. Són 350 pàgines sense ni una sola fel·lació, sense digressions misògines, sense atacs a l'islam ni sàtires amargades contra la solitud de l'home contemporani. És com si la dosi constitutiva de provocació dels seus llibres hagués desaparegut. El perill hauria estat que, rere la façana, no hi hagués res més. Ben al contrari, El mapa i el territori és una novel·la irònica i tendra, glacial i estoica, doblada en assaig artístic i sociològic que reflexiona amb gran intel·ligència i amenitat sobre per què un mapa pot ser més interessant que el territori: és a dir, la representació de la realitat, més fascinant que la realitat mateixa. En un context de crisi borsària, d'abandonament del món rural i d'atur industrial i amb sàtires contra la cuina d'autor, els cotxes de luxe i els vols low cost , la novel·la ofereix un vertiginós i despietat autoretrat del mateix Houellebecq, crepuscular, que "semblava una vella tortuga malalta". La mort de l'escriptor és imaginada en una terrorífica desaparició pròxima a un quadre de Pollock o de Francis Bacon, una peça de body art que origina una veritable novel·la detectivesca (a la manera del Thierry Jonquet d'Almodóvar), dins de la novel·la. Jed Martin, el fotògraf i pintor protagonista del llibre, fred i apàtic, fotografia i manipula a gran escala mapes Michelin comprats en un parada d'autopista. El projecte consisteix a oferir una descripció objectiva del món, a aixecar un inventari sociològic de la realitat, com un nou "pintor de la vida moderna" baudelairià. Martin fotografiarà també imatges prosaiques del món (sobretot eines i instruments) per llançar-se, finalment, a la pintura figurativa. Amb la seva sèrie dels "oficis simples", retratarà professions en extinció com carnissers i estanqueres, propietaris de bars i, fins i tot el seu pare, un sensible arquitecte vidu enriquit a base de planificar grans centres ludicotermals per a gent "estúpida i rica", que acabarà els seus dies a Suïssa en un programa d'eutanàsia.

Al quadre La conversa de Palo Alto , altrament dit Breu història del capitalisme , apareixen Bill Gates i Steve Jobs en una partida d'escacs. Martin ho aprofita per reflexionar metafòricament sobre dues cares oposades del capitalisme: l'un, el cínic Gates, com un banquer de Balzac, afirmant que no cal que una empresa innovi, que en té prou que ho facin els altres i, després, imitar-los. L'altre, Jobs, té la mirada brillant d'un inventor de Jules Verne i aires d'evangelista. El fracàs artístic de Martin se centra en un sol quadre: intentant retratar dos controvertits artistes contemporanis, Damien Hirst i Jeff Koons. La modernitat potser és un error, es diu Martin melancòlicament, després d'abandonar la pintura i decidir refugiar-se a la casa dels seus avis, en la França rural més profunda: finalment, el territori surt victoriós, sòlid i estable, per sobre de les seves múltiples representacions.

Més continguts de