06/03/2015

“Caixa número 10, siuplau..., caixa número 3, siuplau...”

2 min

Cada dia, de 10 del matí a 10 del vespre, des de fa anys, una veu gravada, embafadorament amable, mobilitza amb aquesta cantarella milers de catalans que fan cua a les caixes de l’empresa líder en hipermercats del país. Els clients, amb els carros plens, se l’escolten amb una barreja d’estoïcisme i indiferència. La majoria no senten el català prou seu per immutar-se; la resta pensen: “Si ho diu en català, encara gràcies”.

Si la gent diu sisplau i l’IEC no baixa del si us plau, l’híbrid era qüestió de temps. De temps i de dificultats articulatòries. Sembla que vegi la noia enregistrant-ho. “Vanessa, que la u se senti!” La u se sent però una essa es perd pel camí. “Ho repetim?” “Vols dir? Per fi has dit la u, i t’ha quedat tan dolç!”

Si la sentís Joan Solà s’encendria. Me’l puc imaginar armant un sarau considerable. Però ell sabria, com sé jo, que bona part de la culpa la té la infundada resistència de la norma a reflectir en l’escriptura una forma ben real en la llengua.

Sisplau, com esclar, té il·lustres detractors. Argumenten que, si només es tracta d’escriure el que diem, també hauríem d’escriure boranit o justalafusta. Hi veuen un obrir la porta a la relaxació fonètica, a la deformació del llenguatge: una innovació que no aporta res i sembra el desconcert.

Però no es tracta pas d’escriure el que diem sinó de diferenciar entre dues formes -ells en dirien: la ben pronunciada i la mal pronunciada- que han passat de ser dues pronúncies d’una mateixa paraula a ser dues paraules.

No ens cal boranit perquè només vol dir bona nit, i perquè si s’hagués aglutinat la o sonaria u. I el mateix diria de justalafusta (la primera u no pot canviar de timbre però es manté tònica). Ens cal sisplau perquè no vol dir si us plau i ens cal esclar perquè no vol dir és clar, igual com un dia potser va deixar de voler dir pot ser. El fenomen és alhora fonètic i semàntic: d’aglutinació i de lexicalització. ¿Tant costa d’entendre?

stats