Ian McEwan escriu novel·les minucioses i amb personatges psicològicament complexos. A Solar (Empúries/Anagrama) estudia l'última dècada d'un físic guanyador del premi Nobel: Michael Beard investiga les possibilitats de l'energia solar al mateix temps que la seva vida sentimental s'enruna i es reconstrueix. Definida sovint com a sàtira, l'onzena novel·la de McEwan delimita amb precisió científica alguns dels problemes de la societat del benestar i de l'hiperconsum i posa sobre la taula les esperances futures d'un món que ha de deixar de dependre, en un futur proper, dels combustibles fòssils.

No és la primera vegada que el personatge principal d'una novel·la seva es dedica a la ciència.

Vaig incorporar un científic en un llibre meu per primer cop a Niños en el tiempo , que vaig publicar l'any 1987, i des de llavors els científics han estat una constant en la meva obra: el personatge principal de Dissabte (2003) era un neurocirurgià; a Amor perdurable (1997) em centrava en la síndrome de Clérambault, segons la qual el malalt creu que algú està enamorat d'ell i es dedica a perseguir-lo. El meu interès per la ciència va començar durant l'adolescència: vaig tocar el meu sostre intel·lectual amb setze anys, estudiant el teorema fonamental del càlcul. Durant molt de temps, de fet, vaig estar convençut que estudiaria una carrera científica. Encara bo que no ho vaig fer, perquè probablement hauria estat un físic o un matemàtic mediocre. Sempre he tingut un gran respecte per a tots aquells que han s'han obert camí en el món de la ciència. Les carreres humanístiques tenen un punt innegable d'arrogància, perquè esquiven enfrontar-se amb les autèntiques dificultats intel·lectuals amb què han de bregar diàriament els científics.

En un dels capítols de Solar , el personatge principal recorda la seducció d'una estudiant de lletres gràcies a la lectura de John Milton. Tots dos odien el poema Comus ...

Jo també l'odio! Michael Beard, el personatge del llibre, es passa tota una setmana llegint Milton per poder convèncer Maisie Farmer que el millor que poden fer és anar a sopar. No m'imagino la situació inversa: que algú de lletres es dediqués a llegir llibres de ciència per lligar-se un estudiant de física.

A la novel·la, els estudiants de lletres es lleven al migdia; els de ciències, en canvi, són molt treballadors.

Tinc un respecte molt gran per la ciència, i sóc molt escèptic pel que fa a les lletres. Tothom que tingui una intel·ligència mitjana pot fer una carrera de lletres... A Anglaterra, els estudiants de lletres tenen cinc classes al dia, sis dies a la setmana, i el ritme de lletres és molt més baix, és un altre món. No tinc cap problema amb això. L'únic que em pregunto és: com hem pogut arribar a permetre que els estudiants de lletres es creguin superiors als de ciències?

I aquest fenomen no passa al revés, també?

No ho crec. Els científics viuen en un estat de paranoia permanent perquè no poden parlar amb propietat de Shakespeare i Cervantes.

Un dels punts de partida de Solar va ser un viatge que va fer a Spitzbergen l'any 2005 amb un grup d'artistes i científics per observar els efectes del canvi climàtic. Fins a quin punt el que hi explica és autobiogràfic?

Durant l'estada a Spitzbergen em vaig adonar que la situació donava per a una exploració de ficció, però no m'hi vaig posar fins al cap d'un temps, perquè tot just acabava de començar A la platja de Chesil . A Spitzbergen, els artistes envejàvem els científics, perquè l'únic que nosaltres podíem fer era observar i crear alguna cosa a partir del que vèiem; ells, en canvi, podien fer estudis i treure'n conclusions. Aquell viatge va inspirar una de les parts més divertides del llibre: a diferència del protagonista, jo no vaig patir cap accident que involucrés perdre una part dels genitals... Em va sorprendre que, quan alguns dels artistes van llegir Solar , els molestés la meva visió: igual que ells, jo també estava fent art, amb el meu llibre (o ho intentava, almenys).

El to general del llibre contrasta amb una part important de la seva producció literària.

Aquest és un llibre diferent dels altres. No volia parlar del canvi climàtic en un to solemne. Volia aconseguir passar-m'ho bé escrivint una ficció sobre un assumpte tan seriós. Donant importància a detalls com els óssos polars -símbol kitsch per excel·lència- o explicant la golafreria de Michael Beard abans d'una xerrada emfatitzava el punt humorístic del llibre sense allunyar-me del que volia explicar.

Beard explora les possibilitats de l'energia solar com a alternativa als combustibles fòssils, però no se'n surt.

Si realment volem solucionar el problema energètic necessitem una nova revolució industrial. Cal trobar una font d'energia efectiva que no contamini, i perquè això passi cal un canvi de paradigma. Si pensem en la primera revolució industrial, no va ser feta per bones persones, sinó per gent molt ambiciosa, amb mètodes sovint inhumans. No crec que la virtut ens faci sortir d'aquesta situació: serà l'ambició i els diners que se'n puguin treure.