Publicitat
Publicitat

Cos i ànima del País Valencià

L'any 1962 Joan Fuster va publicar, a més de Nosaltres, els valencians, tres llibres més, entre els quals hi havia El País Valenciano. Si al primer títol oferia la visió històrica i anímica de la seva terra, al segon en recorria la geografia. Mig segle després, Joan Garí ha seguit els passos de Fuster.

"O n n'écrit pas les livres qu'on veut . Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n'he escrit algun -més d'un- sense gens de ganes ni gaire convicció". El professor Antoni Furió encetava amb les primeres ratlles de Nosaltres, els valencians el Simposi Internacional Joan Fuster, que de dimecres a divendres ha acollit la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Aquest 2012 es commemoren cinc efemèrides relacionades amb Fuster: els 90 anys del seu naixement, els 60 de la primera anotació del Diari , els 50 de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano , els 40 de Literatura catalana contemporània i els 20 de la seva mort. "Ara es valora més la dimensió literària de Fuster que no pas el vessant polític i cívic de la seva obra -va dir Furió-. En primer lloc va ser un home de lletres, un assagista dotat d'una enorme curiositat intel·lectual tant pels problemes del seu temps com per la supervivència de la llengua i la cultura catalanes".

Tot i que a mitjan dècada dels 50 comencés a publicar a un ritme important -amb llibres com Figures de temps (1957) i Indagacions possibles (1958), a més d'una antologia de poesia valenciana i un recull de contes-, l'obra de Joan Fuster no aconseguiria una repercussió d'abast popular considerable fins una mica més endavant: "L'annus mirabilis de Fuster va ser el 1962. Va publicar Qüestió de noms , un petit opuscle en què tractava l'absència d'un nom comú per a la llengua que es parlava a Catalunya, el País Valencià i les Balears; Poetes, moriscos i capellans , en què es preguntava qui, què i com es llegia a la València del quatrecents, apropant-se a la dimensió social de la cultura; Nosaltres, els valencians , un "pamflet" -ell s'hi referia així- escrit ràpidament i per encàrrec: un llibre que calia i, així i tot, ningú no l'havia escrit, encara. I, finalment, El País Valenciano , encomanat per la revista Destino . Va ser aquest últim títol el que va aconseguir una transcendència més immediata".

Mig segle després, el periodista i escriptor Joan Garí es va proposar seguir la mateixa ruta que Fuster. El resultat és Viatge pel meu país , un luxós volum amb gairebé dos centenars de fotografies de Joan Antoni Vicent i les reflexions acurades de Garí, que estableixen un diàleg molt ben travat amb la versió catalana d' El País Valenciano (el mateix Fuster el traduïria per al tercer volum de les seves obres completes amb el títol Viatge pel País Valencià ). "En aquests anys hem canviat per bé en moltíssimes coses. La primera, l'alfabetització: Nosaltres, els valencians no va ser tan llegit com El País Valenciano perquè molt poca gent era capaç de llegir en català. Després d'aquest últim llibre, Fuster va ser acusat de catalanista, se li va criticar molt la visió irònica d'aspectes del país com les falles i les bandes municipals: van arribar a cremar una figura seva en una falla l'any 1963. El País Valenciano va convertir Fuster en un escriptor molt famós". Si bé Garí afirma que a partir de la Transició les qüestions simbòliques que Fuster volia canviar són derrotades -guanya la Comunitat Valenciana, en comptes del País Valencià, la llengua segueix coneguda amb el nom de valencià amb l'única excepció dels cercles universitaris i el blau de la bandera no desapareix-, a mitjan dècada dels 60 la irrupció del seu pensament representa un canvi significatiu: "Les estructures del règim franquista es van adonar que la nova visió del país vehiculada per Fuster representava un perill més gran que ideologies organitzades com el comunisme".

Cinquanta anys després d' El País Valenciano , aquelles tradicions que, segons Fuster, feien visible el "caràcter jocund" i "el feroç barroquisme" dels valencians, no només no han desaparegut, tal com ell pronosticava, sinó que han proliferat. "Hi ha hagut una metàstasi de bandes municipals, les falles són més populars que mai i els bous de plaça s'han convertit en un refugi, després de la prohibició a Catalunya", admet Garí. Entre pàgines de crítica a la Ciutat de les Arts i les Ciències i a la destrucció del barri del Cabanyal, l'escriptor dedica més espai als paisatges valencians, a diferència del seu precedent: "Igual que a Josep Pla, a Fuster només li interessava el paisatge humanitzat. Es fixava en els conreus, però no pas en els boscos ni en les muntanyes. Jo he pujat diverses vegades el Penyagolosa i m'agraden molt les illes Columbretes, probablement el lloc més intacte de tot el Mediterrani". Entre la producció polifacètica de Fuster, Garí en valora molt especialment els llibres d'aforismes, el dietari i els articles, molts dels quals encara inèdits. "És un autor d'una intel·ligència total i un estil molt llaminer; amb tot, per a mi no és la Bíblia, no l'he volgut llegir mai amb aquesta vocació", reconeix.

Per Antoni Furió, Nosaltres, els valencians -que s'ha reimprès més de 20 vegades- constitueix, "a més d'un llibre d'història, un exercici d'introspecció i una indagació de les febleses i anomalies dels valencians en tant que poble, unes anomalies que se situaven en el pla de la consciència col·lectiva, contrastada per la realitat del dia a dia". Destaca la capacitat fusteriana de "crear consciència, agitar, remoure una societat en plena somnolència digestiva. Tal com deia Fuster, una consciència desperta sempre revertirà en acció o, com a mínim, en remordiment. Nosaltres, els valencians és un llibre fecund i ple de suggeriments, una obra insòlita i moderna, sobretot comparada amb l'erm del moment. Va fer possible imaginar el País Valencià, que és el primer pas per fer-lo possible".

Més continguts de