Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Cridem qui som quan no som del tot

Les persones i els països lliures no reclamen pas una llibertat que ja tenen. I els pirates ens fan certa gràcia, però amb els dos ulls destapats s'hi veu més clar.

A les novel·les aC, tots els personatges tenien feines pagades

Abans les novel·les advertien que qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència, i els lectors corríem a jugar al qui és qui. L'avís més aviat l'haurien de dur les històries que parteixen de realitats d'altres planetes. Per cert: cada cop que algú d'aquí es proclama ciutadà del món, els extraterrestres de l'univers el titllen de provincià.

Ara les novel·les porten advertiments adaptats als nous temps. A Algú parla de mi (Amsterdam), David Ventura especifica que la va acabar "just el dia abans d'iniciar-se l'actual crisi econòmica". Mira, com el meu fill petit, que va néixer quatre dies després de la fallida de Lehman Brothers. Hi ha un món aC (abans de la Crisi) i un món dC (després de la Crisi).

L'autor es veu obligat a aclarir-ho perquè hi apareixen situacions inversemblants, vistes avui: tots els personatges treballen, i el protagonista abandona una feina que no el satisfà. Final del prefaci: "Treballar, triar, guanyar-se la vida... Coses rares i exòtiques que passaven abans".

Tenim a penes el que tenim i prou: convé saber-ho i refermar-ho

Estem condemnats a conviure amb la refotuda crisi i amb els daltabaixos que se'n deriven. I a parlar-ne. Quedo amb una amiga per sopar i em diu: "Però de què parlarem que no ens deprimeixi, ens enfadi, ens sublevi, ens irriti i ens posi de mal humor...?". Té raó, però autoenganyar-nos i mirar cap a una altra banda tampoc és la solució. L'única escapatòria passa per intentar viure i riure una mica malgrat tots els malgrats. Ens hem d'anar dient que el panorama és negre però que ens en sortirem, perquè el dia que ens rendim sí que ja haurem begut oli.

És com el país. D'un temps ençà, a cada sarau cultural sona la cançó Ara mateix (si Martí i Pol no hagués escrit aquest poema, potser ja ens hauríem ofegat del tot) i es crida "in-inde-independència". Què en traurem, d'anar repetint "cridem qui som i que tothom ho escolti"? Què en traurem, de convertir un concert contra la sida en un acte (un altre) d'afirmació patriòtica, si això no es tradueix de cap manera per la via política? Doncs almenys en traurem continuar vius, que no és poca cosa. Sap greu perdre gaire temps reivindicant evidències, però quan tenim a penes el que tenim i prou (l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la) no hi ha altre remei que anar refermant constantment la voluntat de ser. I de fer. Per més que sapiguem, o intuïm, que ni tot està per fer ni tot és possible.

Les cançons i els textos plouen del cel i els artistes viuen de l'aire

M'indigna l'anunci d'una companyia telefònica que campa amb impunitat per carrers i estacions de metro. "La música sona més bé quan és gratis", diu. Mentida: jo compro tota la música que escolto i sona de conya. La resistència a pagar per la cultura pot acabar matant els creadors i ens pot enfonsar (encara més) en la misèria.

Més continguts de